Una nou gran àlbum amb la vella fòrmula de Neil Young.

Després d’un decebedor Americana, l’excèntric patriarca del rock clàssic ha tornat a reunir els Crazy Horse per a fer allò què feien d’allò més bé fa trenta i quaranta anys. Rock de guitarres, amors sentits, lletres simples amb esporàdiques anades d’olla i, en algunes cançons, llargs passatges instrumentals. Passatges allunyats de l’ensimismament en la recerca de la perfecció interpretativa, aquí la influència principal és el blues i els riffs de guitarra del rock & roll de tota la vida.

A banda de la cançó què li dóna nom a l’àlbum, m’han agradat moltíssim She’s Always Dancing i les llarguíssimes Ramada Inn i Walk Like a Giant, de més d’un quart d’hora. I està molt bé Driftin’ Back, de gairebé mitja hora. Tornada als orígens? Probablement. Un recurs clàssic quan la creativitat està exhaurida. Americana era un mediocre recull de covers de cançons tradicionals on destacava l’extraordinària versió de l’Oh Susannah.

Afegeixo què els vídeos m’han semblat divertits, adients a les cançons, i un recurs molt digne per a una banda gairebé octogenària.

Adient si voleu estar escoltant emocions crues durant més d’una hora. Contraindicat pels què tenen presintonitzat al mòbil RAC105, Los 40 o Kiss FM.

Salut i sort,
Ivan.