Un grapat de bones cançons de Mark Knopfler, que porta tant de temps sense els Dire Straits que li hauriem d’explicar a la gent més jove que una vegada va haver un grup llegendari.

Ja fa temps que Mark Knopfler va enterrar el grup que li va donar l’èxit de vendes, el nivell econòmic i el reconeixement que ara li permeten embarcar-se només en els projectes que li venen de gust. Amb resultats irregulars, va publicant àlbums farcits de la música que li fa goig, sense necessitat de complaure ni la indústria ni el personatge de guitar hero que el va portar al cim.

A Get Lucky (2009) podem trobar un ventall de registres, però sempre des d’una òptica emotiva i serena i des del personal estil de Knopfler. A l’aire celta de Border Reiver o Piper to the End, i la melangia de Before Gas és fàcil reconèixer traces de Going Home; al blues de You Can’t Beat The House, el southern rock de Cleaning My Gun o el folk de Get Lucky, el seu amor per la música americana; a Hard Shoulder i a Monteleone, el romanticisme que abans va alimentar el Private Dancer que va fer rica la Tina Turner; The Car Was The One, Rememberance Day, i So Far From The Clyde recorden les bones balades dels primers àlbums dels Dire Straits. Onze bones cançons, cap de mediocre i cap d’excel·lent.

Get Lucky és un àlbum on el Knopfler cantant destaca molt més que el guitarrista, amb arranjaments fills de les influències cèltiques, tant irlandeses com americanes, del músic escocès i quedeixa un magnífic regust a l’oïde malgrat que d’onze talls no en destaca cap.

Adient per a treballar un dimecres al matí mentre per la finestra només es veu la pluja. Contraindicat per a ballar un dissabte a la nit de festa.

Salut i sort,
Ivan.