La casa de las bellas durmientes

Continuant amb les lectures d’autors japonesos, segueixo la recomenació de francis black i m’endinso en l’obra més coneguda del primer Premi Nobel que va tenir la literatura japonesa.

Yasunari Kawabata - La casa de las bellas durmientes

Aquest volum recull tres històries de Yasunari Kawabata. A banda de la petita novel·la que li dóna nom, trobem els contes Un brazo i Sobre pájaros y animales. Tots dos els he trobat inquietants i tèrbols, no m’han agradat gaire, però no perquè no hagi qualitat literària, sinó perquè no són el meu pal ni en estil ni en estat d’ànim. En canvi, La casa de las bellas durmientes m’ha semblat molt bona i m’ha fet ballar el cap durant força estones.

L’argument de La casa de las bellas durmientes és original i apassionant: un bordell on els client són tots vells que ja no poden mantenir relacions sexuals, i acudeixen per a passar la nit amb noies molt joves que dormen narcotitzades. Les normes de la casa són estrictes: no es pot fer res indecorós amb la noia, però la imaginació és lliure. La trama no és gens complexa: es limita a les poques visites que efectua l’ancià senyor Iguchi a aquest establiment. Contemplem les seves pors, els seus records de joventut, els amors passats evocats pels cossos temptadors amb qui comparteix la nit, la sensualitat transmesa pel cos d’una noia jove, i la frustració pel fet que els desitjos de la ment no es poden satisfer per la incapacitat corporal o el pudor personal.

En les tres històries es repeteixen alguns temes: trobar sentit a la vida a través d’algun plaer, el poder sobre algú altre com a font de plaer, l’eròtica de la crueltat i la decadència de l’ésser humà. No són obres filosòfiques, però Kawabata és d’aquells que es recreen en la forma i només suggereixen el fons. Et planta al davant tots els elements del quadre i deixa que el lector faci la composició, i això acostuma a traduir-se, quan l’argument té interès, en evocacions profundes.

L’estil narratiu és brutalment pausat. O poèticament delicat, com preferiu. De fet, sospito que en el japonès original ha de semblar-se més a la poesia que no a la narrativa, i que les combinacions de les paraules ha de tenir una musicalitat determinada. Això si, si sou impacients millor que us prengueu una til·la: Kawabata pot dedicar-li una pàgina sencera a la descripció d’un braç, a com aparta el protagonista el colze d’una noia, o a com era l’aroma que desprenien les flors que havia a l’habitació.

Els dos contes que acompanyen el relat principal, a més de continuar amb un estil narratiu que pel meu gust no és prou directe, tiren més per la via morbosa que no per la poètica. En especial Sobre pájaros y animales l’he trobat fins i tot desagradable. Un brazo m’ha fet pensar en la part fosca de l’amor, allò de cruel que hi ha en voler posseir l’amant i el prop que està la consumació de l’amor de la destrucció d’un vincle fascinant.

Com podeu veure, Yasunari Kawabata m’ha mogut del romànic cap el barroc.

Salut i sort,

Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Luis de Caralt Editor, S.A., 1997.
Traducció de Pilar Giralt.

Anuncis

3 thoughts on “La casa de las bellas durmientes

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s