Yuna

Yuna

Yuna i Héctor viatgen explorant l’espai profund a bord d’una nau espacial. Comparteixen el tedi del viatge, els ocasionals moments d’aventura i el seu amor. I troben una altra nau espacial.

Esta canción de un hombre y una mujer no pertenece a ningún lugar; se puede oír en cualquier sitio, en cualquier momento.

El primer que impacta de Yuna és el format en què s’ha editat. Cartoné i pàgines DIN A5 apaisades, que ara sembla que s’han posat de moda (per a reduir despeses d’impressió?) i que resulten en un volum incòmode d’acoblar amb la resta de la col·lecció de còmics. Cal buscar-hi un lloc original als prestatges.

A l’interior de Yuna destaca una original maquetació. S’alternen sense complexes pàgines amb una única imatge, maquetacions en quadrícula, composicions amb superposició de vinyetes, i pàgines on més que gutter1 entre vinyetes hi ha dues o tres imatges repartides sobre un fons blanc. El resultat és estranyament harmònic i aconsegueix enfocar l’atenció del lector allà on el relat està imprimint més força. Tot un encert.

yuna-vinyeta-splashpage

El dibuix de Juaco Vizuete empra a Yuna diverses tècniques que no acostumo a trobar juntes. Juaco Vizuete fa servir icones, fotografies, dibuix realista, i simbologia icònica per a reflectir el moviment. Tot plegat es combina sense prejudici i sense grinyolar, i aconsegueix transportar el lector a un espai i un temps molt llunyans de l’actual, però on la clau de la humanitat continuen sent els sentiments. La coloració és bitonal en vermells i blaus, i destaca tant la passió amorosa com la solitud i la por dels personatges. Personatges als quals defineix perfectament el caràcter i l’ànim sense arribar a detallar les faccions. Retrats senzillíssims i eficacíssims.

I el que il·lustra **Juaco Vizuete és un guió de Santiago García molt ben parit. Sobre premises gens originals teixeix un melodrama on s’ajunten ciència ficció, romanticisme, introspecció, gelosia, violència de gènere i amistat. L’ànsia de comprendre el món, de comprendre’s un mateix, i de poder-se compartir.

yuna-personatges

Yuna proposa una reflexió molt subtil, perquè Santiago García, guionista que s’ha anat movent per diversos gèneres, ofereix una història oberta tot i que perfectament tancada. Hi ha un munt de preguntes que només pot respondre la imaginació del lector, i que passen per on rau la consciència personal, el desig de ser estimat i la realització en estimar, i quin propòsit tenen els sentiments.

Tot això es podia haver ambientat a qualsevol lloc o època, però la immensitat de l’espai sideral, una nau que actua com a cofre que confina l’univers a l’abast de la parella, la comunicació remota amb l’amiga, fan que Yuna tingui un què de mirada cap al futur mentre, curiosament, el to del relat és mot nostàlgic. Per sobre les pàgines sura la idea que els personatges van ser més feliços en un passat no definit i que cerquen apassionadament reviure aquesta felicitat.

yuna-panoramica

Si que Santiago García destaca de manera molt potent l’impacte del passat sobre la persona. Som el que vam fer, o millor dit el que recordem que vam ser; el bagatge s’acumula i no hi ha volta enrere. I això, combinat amb què si més no un dels personatges és un androide, emfatitza la importància dels sentiments per sobre de les identitats, els convencionalismes i els rols en què la societat ens vol encabir a la força.

Adient pels seguidors d’Almodóvar o de Kubrick. Contraindicada pels de les space operas, gent amb prejudicis o amb altres expectatives.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Algú sap com es diu en català l’espai entre les vinyetes d’un còmic? Vaja, com es tradueix en aquest context la paraula anglesa gutter
Anuncis

El ciclo de Tschai

L’adaptació al còmic del Cicle de Tschai m’ha semblat interessant i entretinguda.

tschai-portada

Un astronauta terrícola arriba al planeta Tschai, habitat per diferents espècies alienígenes i descendents d’humans, que serveixen les altres espècies, superiors culturalment i tecnològicament.

Aquest és l’argument de les quatre novel·les que va escriure Jack Vance entre 1968 i 1970. Trenta anys més tard Jean-David Morvan les va adaptar en vuit àlbums que va il·lustrar Li-An.

tschai-inici

Fent comptes ràpids, cada volum d’aproximadament 50 pàgines adapta cent pàgines de text de les novel·les. Qui les ha llegit abans que el còmic, opina que aquest sintetitza molt i per tant potser es perden detalls significatius i part de l’encant.

En qualsevol cas, el còmic troba un interessant punt intermedi entre la space opera i el western. L’aventura és interessant i té un ritme narratiu força reeixit en els sis primers volums. Al final, per reiteració de temes i també potser per la trama de la darrera novel·la, el pols es perd una mica i tot queda en mans de l’acció i l’aventura.

Els lectors de les novel·les destaquen l’anàlisi sociològica que fa Jack Vance. Al còmic jo he trobat una barreja d’exotisme i de dèries diverses dels humans: l’acumulació de riquesa, l’ànsia pel poder (especialment el militar), la religió tant com instrument polític com per tranquil·litzar el cervell, etc., però cap reflexió més profunda que el que es pot trobar a molta literatura, gràfica o no.

tschai-lluita

És més, trobo que personatges que pertanyen a una mena de neolític superior es maneguen massa fàcilment a civilitzacions més desenvolupades tècnicament i socialment. Vaixells a vela i astronaus a un mateix planeta, si i sense problema. A la Terra, els nòmades mongols tenen televisió per satèl·lit, els nens veuen els dibuixos animats d’altres països i les cultures es combinen entre si. La part de buddy movie a Tschai que aporta la companyonia entre el protagonista i els seus dos amics principals no sempre reflecteix això. Molts cops Morvan posa l’accent en l’antipatia i el racisme entre individus, i no en la manca de comprensió entre civilitzacions.

M’ha resultat molt més interessant l’evolució del pensament del protagonista, que arriba amb una actitud oberta, generosa i altruista, i pregonant l’antiracisme; però que acaba convertit en un aventurer cínic i despietat que menysté les altres espècies del planeta.

tschai-mercat

El dibuix de Li-An és preciós. Nítid, generalment molt detallat, realista, però de vegades amb falta de definició emocional dels rostres humans. Li surten molt millors els paisatges i les panoràmiques, realment espectaculars, gràcies en part també a la dramàtica i captivadora coloració que aporta Scarlett Smulkowski.

Adient com a entreteniment que faci barrinar la ment. Contraindicat pels que no es vulguin veure reflectits en monstres molt poc agraciats.

Salut i sort,
Ivan.

Avengers: Age of Ultron

Espectacular i molt entretinguda pel·lícula d’acció ciència-ficció.

Póster de la pel·lícula Avengers: Age of Ultron

No és que el génere de superherois estigui ja plenament consolidat, és que ara mateix és el que tiba de les recaptacions de la indústria hollywoodenca. I la franquícia The Avengers és l’estrella del firmament Marvel. Grandioses superproduccions on, si t’hi fixes bé, els actors fan cameos o aparicions breus, i on els efectes infogràfics i visuals són les veritables estrelles de la funció.

Tanmateix, els còmics originals acostumaven a incloure trames personals dels protagonistes. Però un film acostuma a ser autoconclusiu i Joss Whedon no permet més que apunts molt simples que no interfereixin amb el torrent de baralles i destrucció.

I les baralles que tant bé funcionaven al paper han de canviar al passar al cinema, perquè allò del Captain America enfrontant-se a cops de puny amb adversaris amb armes de foc a la pantalla ja no cola. A d’altres entregues de la saga Marvel l’hem vist emprant també armes de foc; a The Avengers: The Age of Ultron veiem per fi com el seu escut entra plenament dins les coreografies de combat. I el Captain America protagonitza un parell dels acudits que salpebren de bon humor la bacanal de bofetades.

També apareix per primer cop (no he vist ni de lluny totes les pel·lis de la Marvel, potser m’equivoco) un d’aquells mítics diàlegs pseudofilosòfics enmig de batalles mortals, que al còmic tant em grinyolaven i que a Avengers: Age of Ultron han encaixat estupendament.

Pels mitòmans Marvel, The Avengers: The Age of Ultron permet veure l’aparició de la Bruixa Escarlata i de La Visió; i un altre divertit cameo del guionista Stan Lee. Pels seguidors de la sèrie Agents of SHIELD, hi ha la decepció que ni apareix l’agent Coulson ni es veu bé el lligam amb la segona temporada de la sèrie.

Pels que no ho sou, a banda de l’espectacle visual hi trobareu algun element de ciència-ficció d’interès i una banda sonora tant espectacular com el propi film.

Adient per a oblidar-ho tot durant un parell d’hores i netejar el cervell de preocupacions. Contraindicada pels fans de la ciència-ficció dura.

Salut i sort,
Ivan.

Wanderers

L’he trobat de casualitat, i m’ha encantat.

Imaginació al poder, que diuen. I aquí hi ha molta imaginació tant per la banda creativa com pel receptor del curtmetratge.

I tristesa, també, en el meu cas. Quan vaig llegir quelcom de ciència ficció de jovenet pensava ingènuament que si la tecnologia ho permetria, ho fariem i tothom en gaudiria. Ara em venen preguntes al cap: qui ho pagarà? Qui ho gaudirà? A canvi de què?

En el microsite de Wanderers podeu trobar els crèdits complerts, incloent la localització de cada escena i a qui pertany la veu profunda del narrador, que tant em sonava i tant m’he alegrat de retrobar.

Adient.

Salut i sort,
Ivan.