El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Anuncis

2 thoughts on “El nacimiento de la República Popular de la Antártida

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s