Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.