Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?