Després de triomfar amb La Plaça del Diamant, la Rodoreda va escriure una altra història intimista i dura, però augmentant molt més ambdues característiques.

A mi El carrer de les Camèlies m’ha semblat una novel·la confusa i no acabada d’arrodonir. El lector ha d’interpretar un munt de coses i això sempre té el risc que es perdi o que no entengui el que l’autor vol transmetre. En qualsevol cas, la història perd força. I mira que l’argument és bo.

Com qualsevol escrit de Mercè Rodoreda, els personatges valen un imperi, el retrat social és lúcid i punyent i les flors, si en sou prou coneixedors, puntuen les escenes. I per sobre de la tristor ambiental sura la voluntat de superar-se i l’optimisme d’acabar aconseguint-ho.

També es nota el que ha canviat el català escrit en el darrer mig segle. Hem perdut (bona pregunta) formalitat i estilisme i guanyat molta velocitat a l’hora de desenvolupar històries.

Salut i sort,
Ivan