Després de triomfar amb La Plaça del Diamant, la Rodoreda va escriure una altra història intimista i dura, però augmentant molt més ambdues característiques.
A mi El carrer de les Camèlies m’ha semblat una novel·la confusa i no acabada d’arrodonir. El lector ha d’interpretar un munt de coses i això sempre té el risc que es perdi o que no entengui el que l’autor vol transmetre. En qualsevol cas, la història perd força. I mira que l’argument és bo.
Com qualsevol escrit de Mercè Rodoreda, els personatges valen un imperi, el retrat social és lúcid i punyent i les flors, si en sou prou coneixedors, puntuen les escenes. I per sobre de la tristor ambiental sura la voluntat de superar-se i l’optimisme d’acabar aconseguint-ho.
També es nota el que ha canviat el català escrit en el darrer mig segle. Hem perdut (bona pregunta) formalitat i estilisme i guanyat molta velocitat a l’hora de desenvolupar històries.
Salut i sort,
Ivan
Creus que està justificat que “La plaça del diamant” sigui més coneguda?
Encara no he llegit La plaça del Diamant, però la història que explica la doble adaptació del Francesc Bellmunt és molt més interessant.
I Mirall Trencat, que en algun moment tornaré a llegir crec que per quarta vegada, és una de les millors novel·les que he llegit mai.