The Wolf of Wall Street

Di Caprio en bona forma, l’Scorsese rutinari i un grapat de secundaris de molta volada.

Pòster de The Wolf of Wall Street

The Wolf of Wall Street està basada en tot el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, què està basat en el què va passar realment: una colla d’espavilats es van fer rics a costa d’un munt d’ingenus. Us sóna de res la trama? Res de política, però. Un munt de capitalisme descarnat, cap mena d’ètica, i un munt d’excessos hedonistes i de trencar els límits a l’hora de gaudir de la vida a tope.  Sembla què Scorsesse hagi volgut creuar dues pel·lícules d’Oliver Stone: The Doors i Wall Street.

El resultat què ha aconseguit és bo però no excel·lent. Hi ha un munt d’escenes magnífiques. Martin Scosese sempre ha excel·lit en la direcció d’actors i en elaborar seqüències en què la música acompanya l’acció sense necessitat de cap diàleg. Aquí a més s’aprofita de l’aire irreal de la història (què sabem què és veritable però què costa de creure) i l’accentua amb escenes en què el protagonista s’adreça directament a l’audiència. Si, Martin també és un gran admirador de Woody. Però també hi ha un grapat d’escenes què s’allarguen massa i així el film acaba durant tres hores. I tres hores, encara que siguen de bon cinema, és molt de temps.

Cinquè cop que Leonardo es queda a la vora de l’Oscar i va camí de replicar la carrera de Paul Newman. Aquí torna a estar sensacional, alternant histrionisme, subtilesa i talent per la comèdia. Em costa molt nomenar altres actors de la seva generació què aguantin la comparació.

I això què a The Wolf of Wall Street l’acompanyament és tremendament bo. Començant pel Matthew McConaughey, els per mi fins ara desconeguts Jonah Hill i Kenneth Choi, i arribant a l’entranyable Rob Reiner. Curiositat: la terna de directors què fan d’actors es completa amb Jon Favreau i Spike Jonze.

A mi m’ha agradat força, especialment el fet què converteix una història molt dramàtica en una comèdia slapstick d’allò més seriosa. Ah, i si us agrada veure noies despullades, us en fareu un tip.

Adient pels que fan llistes de coses que farien si els toquès la loteria. Contraindicada si teniu una peixera al menjador de casa.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

La princesa prometida

El conte. La princesa i el pirata, la dama i el vagabund, comèdia i aventures, ingenuitat intel·ligent. I una altra banda sonora maravellosa, de Mark Knopfler.

La princesa prometida

Escrivint el bloc m’adono que em repeteixo moltíssim. Que les raons que fan que vàries pel·lícules m’agradin són les mateixes, per exemple. Avui torno a esmentar que la història és molt senzilla però alhora el guió està molt ben afinat, que els personatges estan perfectament arrodonits, la perfecció tècnica de la producció i els detalls encantadors hàbilment escampats. I és que tot això és a dojo a The Princess Bride.

I a més, la màgia. Per què un munt de pel·lícules amb aquests mateixos ingredients no arriben al nivell de film de culte que té La princesa prometida. O directament fracassen. I si a més la pel·lícula té una aparença infantil, ja no cal que us digui res més.

Aquest és el film que ha marcat la filmografia de tot el seu repartiment. A Vizzini l’hem vist de secundari amb Woody Allen, Cary Elwes ho va fer millor a Twister, i la Robin Wright era encara més fascinant a State of Grace, però tothom associa els seus rostres a La princesa prometida. I més que ningú, a qui va marcar és a Mandy Patinkin:

-¿Y si os doy mi palabra de español?
-No, gracias, conozco demasiado a los españoles.
-¿Cómo conseguir que os fieis de mi?
-No se me ocurre nada.
-Juro por el alma de mi padre, Domingo Montoya, que llegareis con vida a la cima.
-Lanzadme la cuerda.

En canvi, Rob Reiner té una filmografia prou interessant com per a que La princesa prometida sigui només un èxit més. Un dels directors als que estic atent a veure què fan, tot i que Reiner porta uns anys entregant obres menors.

Acabo dient que la banda sonora de Mark Knopfler és excel·lent a la pantalla, però escoltada com a música no trobo que funcioni. I la cançó de Mink DeVille pels crèdits finals és espantosa.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquesta és d’aquelles pel·lícules que si veig en versió doblada, com el primer cop, quan em vaig enamorar d’ella.

When Harry Met Sally

Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?

The Bucket List

Pel·lícula sense massa pretensions pensada com a pur entreteniment per a obtenir un gran èxit a taquilla. Prou bona.

The Bucket List

La premisa de partida és prou interessant: ajuntar dos personatges, el ric i el sabi, que saben que els queda molt poc temps de vida, per a veure com poden aprofitar el poc temps que els queda. Afegiu-li una parella protagonista estelar, Jack Nicholson i Morgan Freeman i teniu un producte més que prometedor.

Si The Bucket List l’hagués dirigida Scorsese, segurament hagués muntat un drama i hagués exprimit el talent de la parella d’actors buscant escenes elèctriques, de confrontació i el film hagués estat nominat a un parell d’Oscars. Però qui l’ha dirigida és Rob Reiner, un home a qui li agrada fer comèdies amables i pel·lícules d’èxit, o sigui que ens serveix una comèdia molt agradable de veure i que lateralment planteja alguna pregunta interessant.

Tot i així, The Bucket List està molt millor que la majoria d’ensucraments hollywoodencs a favor de la família que ja estem acostumats a patir. Hi ha gags previsibles, n’hi ha de més aconseguits, i hi ha un guió tant previsible com eficaç. Però sobretot hi ha un parell d’actors com n’hi ha pocs que t’apropen la història fins a la pell, humanitzen el relat i emplenen la pantalla.

A mi m’ha agradat molt, més del que m’esperava.

Adient si voleu passar una bona estona sense complicacions. Contraindicat pels fanàtics de Bergman.

Salut i sort,
Ivan.