The Wolf of Wall Street

Di Caprio en bona forma, l’Scorsese rutinari i un grapat de secundaris de molta volada.

Pòster de The Wolf of Wall Street

The Wolf of Wall Street està basada en tot el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, què està basat en el què va passar realment: una colla d’espavilats es van fer rics a costa d’un munt d’ingenus. Us sóna de res la trama? Res de política, però. Un munt de capitalisme descarnat, cap mena d’ètica, i un munt d’excessos hedonistes i de trencar els límits a l’hora de gaudir de la vida a tope.  Sembla què Scorsesse hagi volgut creuar dues pel·lícules d’Oliver Stone: The Doors i Wall Street.

El resultat què ha aconseguit és bo però no excel·lent. Hi ha un munt d’escenes magnífiques. Martin Scosese sempre ha excel·lit en la direcció d’actors i en elaborar seqüències en què la música acompanya l’acció sense necessitat de cap diàleg. Aquí a més s’aprofita de l’aire irreal de la història (què sabem què és veritable però què costa de creure) i l’accentua amb escenes en què el protagonista s’adreça directament a l’audiència. Si, Martin també és un gran admirador de Woody. Però també hi ha un grapat d’escenes què s’allarguen massa i així el film acaba durant tres hores. I tres hores, encara que siguen de bon cinema, és molt de temps.

Cinquè cop que Leonardo es queda a la vora de l’Oscar i va camí de replicar la carrera de Paul Newman. Aquí torna a estar sensacional, alternant histrionisme, subtilesa i talent per la comèdia. Em costa molt nomenar altres actors de la seva generació què aguantin la comparació.

I això què a The Wolf of Wall Street l’acompanyament és tremendament bo. Començant pel Matthew McConaughey, els per mi fins ara desconeguts Jonah Hill i Kenneth Choi, i arribant a l’entranyable Rob Reiner. Curiositat: la terna de directors què fan d’actors es completa amb Jon Favreau i Spike Jonze.

A mi m’ha agradat força, especialment el fet què converteix una història molt dramàtica en una comèdia slapstick d’allò més seriosa. Ah, i si us agrada veure noies despullades, us en fareu un tip.

Adient pels que fan llistes de coses que farien si els toquès la loteria. Contraindicada si teniu una peixera al menjador de casa.

Salut i sort,
Ivan.

Nominacions Oscars 2006

Com que no he vist la majoria de films que opten als Oscars aquest cap de setmana, no puc participar en cap porra. Però hi ha algunes tonteries que si que puc dir sobre pelis que si he vist:

  • Què li han trobat a la fotografia de Children of Men?
  • Ningú no es pot queixar si li donen l’Oscar a Leonardo per Blood Diamond.
  • Penélope ho té cru: de les altres candidates només he vist la genial imitació que fa la Mirren de la Reina d’Anglaterra a The Queen, però a banda que totes tenen un prestigi i un glamour que Pe allà encara no té, hi ha la barrera de l’idioma. Crec que la única actriu que ha guanyat un Oscar actuant en un idioma diferent de l’anglès va ser la Sofia Loren de Risso Amargo. Això si, l’èxit de la nominació ja l’ha assolit i és un reconeixement inqüestionable, tant per ella mateixa com per Volver.
  • Dels actors secundaris, millor Djimon Hounsou (Blood Diamond) que no Mark Wahldberg (The Departed).
  • I millor també Adriana Barraza que no la fantàstica Rinko Kikuchi, totes dues a Babel.
  • Dels tres directors nominats, qui més m’ha agradat ha estat Stephen Frears a The Queen, treient petroli d’una trama que no té gaire d’especial i de la que tothom coneix el final. Res a dir si premien l’excel·lent Scoresese de The Departed. Molt bé ho ha hagut de fer Clint Eastwood a Letters from Iwo Jima per a que no l’hagin nominat per Flags of Our Fathers, on dóna una lliçó sobre us del flashback i rodar escenes bèliques amb poc personal i poc temps.
  • No he vist United 93. De les altres quatre, el millor montatge és el de The Departed, de molt llarg.
  • Si no li donen l’Oscar a la millor peli a The Departed m’emportaré una gran sorpresa. Millor que The Queen i molt millor que Babel.
  • He vist les tres d’efectes visuals! Voto per Poseidon, tot i que la segona dels Pirates del Carib (com és que no vaig escriure article?) també em semblaria bé. Els de Superman Returns (aquesta la vaig veure en pantalla petita) són en canvi molt convencionals: recorden i milloren tècnicament els de la primera entrega, però res més. Però de totes formes, els millors efectes especials els he vist a Flags of Our Fathers: et creus realment que el que estàs veient és la flota americana, tant des de dalt del Mont Suribashi com des d’un dels vaixells de transport.
  • The Departed té un guió molt millor que el de Children of Men.
  • Tant el guió de Babel com el de The Queen són extraordinaris.
  • La propera vegada que a la porta del cinema jo digui que no vull veure un film com El laberinto del Fauno i que prefereixo veure quelcom de l’estil Un café en cada esquina, tant la Carme com la Yolanda tenen permís per a fer servir la força física per a impedir aquest disbarat i castigar-me.

Salut i sort,
Ivan.

The Departed

Martin Scorsesse opta per enèsima vegada a l’Oscar amb una història de valors, ambició i traicions.

The Departed - Los Infiltrados

Fins ara Scorsesse havia treballat el tema de la mafia d’arrel italiana (l’excel•lent Casino, la magistral Godfellas) i ara li ha tocat el torn a la irlandesa, que ja ha estat motiu d’altres films com Road to Perdition i State of Grace. La també de Scorsesse Gangs of New York queda, tant per localització temporal com per nivell de qualitat, a banda.

The Departed és el remake d’un film de Hong Kong anomenat Infernal Affairs, un nom més suggerent i irònic que la cita bíblica que dóna nom a l’obra de Scorsesse. The Departed hereta no només la brutal càrrega de violència pròpia d’un determinat cinema de l’antic enclau britànic, sinó també el ritme frenètic. No hi ha un sol moment en que l’espectador pugui aturar-se a analitzar les sucoses relacions entre els personatges, o les seves motivacions i aspiracions, perquè l’acció no s’atura mai. Martin ja ha brodat drames psicològics a les seves anteriors incursions mafioses, aquest ha preferit fer una peli d’acció, però amb tanta violència com les altres.

The Departed és un film notable, amb ritme, una trama més que interessant i amb excel•lents interpretacions d’un grapat d’actors consagrats (Nicholson, Whaldberg, Sheen), reconeguts (Damon, Baldwin) o a la recerca del merescut reconeixement (Di Caprio, Vera Farmiga).

La trama és enrevesada però no gens difícil de seguir, amb una presentació tant breu, succinta i completa que sembla de llibre de text, un nus apassionant i un desenllaç tant sobtat com mereix una història de vida o mort, sense que hagi lloc per a lliçons morals. Punts per a criticar? Només trobo que l’espai intermig en que Leonardo Di Caprio ha de construir el seu personatge queda poc explicat: algunes de les coses que fa no s’entén perquè les fa. Però clar, alguna motivació has de tenir per a comprar-te els dos DVD en que s’edita el film.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Scorsese
The Departed
Warner Bros, 2006.

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.