El conte. La princesa i el pirata, la dama i el vagabund, comèdia i aventures, ingenuitat intel·ligent. I una altra banda sonora maravellosa, de Mark Knopfler.
Escrivint el bloc m’adono que em repeteixo moltíssim. Que les raons que fan que vàries pel·lícules m’agradin són les mateixes, per exemple. Avui torno a esmentar que la història és molt senzilla però alhora el guió està molt ben afinat, que els personatges estan perfectament arrodonits, la perfecció tècnica de la producció i els detalls encantadors hàbilment escampats. I és que tot això és a dojo a The Princess Bride.
I a més, la màgia. Per què un munt de pel·lícules amb aquests mateixos ingredients no arriben al nivell de film de culte que té La princesa prometida. O directament fracassen. I si a més la pel·lícula té una aparença infantil, ja no cal que us digui res més.
Aquest és el film que ha marcat la filmografia de tot el seu repartiment. A Vizzini l’hem vist de secundari amb Woody Allen, Cary Elwes ho va fer millor a Twister, i la Robin Wright era encara més fascinant a State of Grace, però tothom associa els seus rostres a La princesa prometida. I més que ningú, a qui va marcar és a Mandy Patinkin:
-¿Y si os doy mi palabra de español?
-No, gracias, conozco demasiado a los españoles.
-¿Cómo conseguir que os fieis de mi?
-No se me ocurre nada.
-Juro por el alma de mi padre, Domingo Montoya, que llegareis con vida a la cima.
-Lanzadme la cuerda.
En canvi, Rob Reiner té una filmografia prou interessant com per a que La princesa prometida sigui només un èxit més. Un dels directors als que estic atent a veure què fan, tot i que Reiner porta uns anys entregant obres menors.
Acabo dient que la banda sonora de Mark Knopfler és excel·lent a la pantalla, però escoltada com a música no trobo que funcioni. I la cançó de Mink DeVille pels crèdits finals és espantosa.
Salut i sort,
Ivan.
PS: aquesta és d’aquelles pel·lícules que si veig en versió doblada, com el primer cop, quan em vaig enamorar d’ella.
Lo bloc 
Digues la teva!