Les regles del joc

Quan de petit em van explicar què era una Constitució, vaig entendre que eren les regles del joc. No era una llei final, sinó el marc general per on s’han de moure les lleis més concretes.

Per tant, no és adient intentar colar limitacions a les polítiques que el dia de demà algú cregui que són necessàries o convenients. No em va semblar bé que els del tripartit volguessin fer-ho en un sentit, no em sembla gens bé que PP i PSOE s’ajuntin ara per a fer-ho en un altre sentit.

I molt menys, sense oferir un debat obert i profund sobre el tema. Presentar la suggerència (o ordre?) de la Merkel com una mesura absolutament imprescindible i ineludible és … impresentable.

Dit això, crec que aquesta reforma constitucional no ens afectarà en res pràctic. En aquest país, feta la llei feta la trampa. Els polítics aprovaran pressupostos irreals per cobrir l’expedient i després faran el que ells creuaran convenient.

Angela Merkel hauria de passar més vacances a Mallorca, per entendre això.

Salut i sort,

Ivan.

Advertisements

7 thoughts on “Les regles del joc

  1. Aquest tema és fantàstic. Per una banda hi ha els qui ho veiem com una renúncia amb una forta component ideològica a un instrument que permet a la política econòmica actuar de forma contracíclica i, en aquest sentit, un cop a les polítiques keynessianes.

    Per una altra banda, hi ha els enamorats de l’ortodoxia econòmica liberal, els defensors de la política teledirigida des de Berlin a fi de bé i els que troben que cal tranquilitzar els mercats sí o sí.

    I finalment hi ha els que trobeu que no n’hi ha per tant perquè en aquest país les lleis són orientatives i tampoc ningú no hi farà cabal.

    Home, és veritat que d’entrada no resulta molt versemblant per a una norma fixar límits (de deute) poc creïbles però no trobo que sigui com per prendre-s’ho desmenjadament. Potser sí que podran continuar fent els pressupostos que vulguin però el que no podran fer és proposar en públic segons quina mena de política econòmica.

    Parlem de voler proscriure un tipus de política econòmica a partir de la lletra petita i això va més enllà del seu efecte immediat en l’elaboració de pressupostos. Vol dir marginar-la (més que ara) del debat polític.

    Crec, vaja.

  2. Jo el que crec és que a tu t’agrada molt esbroncar-me 😉

    En els tres primers paràgrafs dic el que em sembla aquesta reforma constitucional que no ataca la convivència.

    En un paràgraf, el quart, deixo clar que la política en aquest país és tant poc seriosa que tampoc no hi ha garantia que anem a lliurar-nos de dèficits ni deutes perillosos.

    Però és clar, jo també reconec que de vegades és més divertit posar el pebre que els altres no hem tirat prou 🙂

  3. No m’agrada esbroncar-te, tot i que admeto que sovint ho sembla ;-).

    El que passa és que em sembla que el que estan fent és molt bèstia i no veig prou reacció. Entre els que ja està bé, els que troben que no n’hi ha per tant i els que no veuen per a que pot valer una cosa o l’altra, institucionalitzaran el liberalisme fiscal.

  4. Les regles del joc no són per respectar-les, sino per canviar-les quan et convingui, sempre i quan tinguis la majoria per fer-ho. No hi ha res més democràtic que això. A més, quan et truca la tieta rica i et diu que per heretar has de fer alguna cosa, doncs la fas.
    P.S. la reforma és tan difusa que permet la interpretació que et convingui, no fos cas que ens prohibíssim alguna cosa necessària en un futur.
    Estic esperant la reforma italiana, per veure un exemple de com posar histèric un alemany i que no et pugui dir que no has fet el que t’ha demanat.

    1. La tieta rica no t’està demanant un altre terròs de sucre en el cafè sinó que et tallis un braç i ja m’agradaria veure si tu et talles un braç tan alegrement amb el primer ganivet que trobes per la cuina (no passa res tieta, total, en tinc un altre) ;-).

      El principi d’estabilitat pressupostària és un principi que, més que difús, s’ha de definir per aclarir com s’ha d’interpretar i el pacte entre PP i PSOE ja s’ha encarregat prou de definir-lo en el sentit de prohibir-nos coses necessàries en el futur.

      De fet això és la reforma italiana que dius que esperes: al PSOE li ha semblat que si mai de la vida torna al govern i se li passa pel cap voler fer una política econòmica més o menys socialdemòcrata sempre podrà mirar de canviar la llei orgànica aprofitant la majoria absoluta que un dia o altre tornaran a tenir.

      1. Jordi: Això que acabes dient, s’assembla molt al feta la llei, feta la trampa que jo denunciava abans. Compte que no baixem la guàrdia! 😉

  5. Això que acabo dient no és el que jo crec que representa la cosa sinó una interpretació de en què deuen estar pensant en el PSOE per fer-se el hara-kiri ideològic.

    I encara n’hi ha una altra de més subtil que he trobat entre ahir i avui i que encara és més brillant. Resulta que la paraula clau és estructural. L’hi he sentit pronunciar al Jáuregui avui. Resulta que déficit estructural vol dir el déficit que tindries si no hi hagués la cojuntura del cicle econòmic. O sigui, ara l’Estat té una burrada de déficit perque hi ha crisi però igual hi ha alguna manera de dir que estructuralment, amb els ingressos normals, no n’hi ha cap de déficit.

    Em sembla que ja ho he escrit més amunt: per mi el problema rau en constitucionalitzar el liberalisme i proscriure a base de textos legals un cert tipus de política económica.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s