Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s