La més recent versió de la ja mítica Mad Max és una pel·lícula d’acció sense més pretensió que entretenir.
Com que han passat una pila d’anys, cal actualitzar d’alguna manera la franquícia. Potser és per això que en aquest film el protagonista no és Max, sinó el personatge que encarna una molt efectiva Charlize Theron.
Com no podia ser d’altra manera, el disseny de producció i els efectes visuals i de so són fantàstics. De l’argument podem dir que no només previsible sinó ple de clixès. I les interpretacions, limitades per un guió que prioritza l’espectacle formal, són simplement funcionals.
Perquè si busqueu diàlegs, mireu alguna altra cosa. Si a la trilogia original els diàlegs ja eren minsos (o així ho recordo), a Mad Max: Fury Road encara ho superen: la parella protagonista no gasta res en saliva. La Theron és un dels elements femenins que protagonitzen aquesta història postapocalíptica on, déu ser la inèrcia històrica, encara hi ha noies de físic espectacular entre les classes dominants. Això de trencar els esquemes masclistes és més difícil del que sembla.
Hi ha, això si, moments de tensió molt ben trobats a la primera part del film. A la que veus que no hi haurà més diàlegs, ni més profunditat de personatges, ni un rerefons de la història ja només queda gaudir, moderadament, de l’espectacle automobilístic, la violència, els desèrtics paisatges australians i el disseny de vestuari. Tot plegat, repetitiu.
Adient per a passar un refredat de manera entretinguda. Contraindicada per a fans de la Charlize Theron.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!