The November Man

Busqueu un film d’acció amb temàtica d’espionatge? Avui us parlo de The November Man.

Un cop la productora Barbara Broccoli va dir-li al Pierce Brosnan que ja no comptaven amb ell per a fer de 007, l’actor va adquirir els drets per adaptar una novel·la d’espies dels anys noranta. Ell mateix la va coproduir i es va embutxacar uns bons calerons fent una versió dura de 007, sense el sentit de l’humor de la mítica sèrie però amb molta més acció i ritme.

La meva opinió és que el resultat és entre acceptable i bo. The November Man té alguns ingredients que la fan més interessant que la majoria de films del seu gènere, però cau en tots els clixés de les pel·lícules d’acció. Escenes amb fantasmades impossibles i personatges estereotipats, a més d’un parell de girs inexplicats del guió fan que el regust sigui dolent.

the_november_man_poster

Però, la trama d’intriga política internacional i d’espies de l’escola de Smiley i un vessant de lligams personals (per cert, molt millor lligada que la que es descobreix a Spectre) fan que veure The November Man sembli un instant quan són dues hores. Això, i un ritme aclaparador.

En definitiva: correcta, però no memorable. Adient pels que vulguin veure un James Bond seriós, peròcontraindicada si no podeu sofrir els caps per lligar en els guions.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Die Another Day

La darrera aparició de Pierce Brosnan com a 007 és també el primer cop que una actriu oscaritzada interpreta una noia Bond.

Die Another Day parteix d’un prometedor començament amb Bond capturat i sotmés a tortura. Però el que podria haver estat la palanca per a introduir matisos en el personatge es transforma de seguida en una simple anécdota i la història que ens expliquen és calcada de la de GoldenEye, però Lee Tamahori la remata amb menys gràcia que el seu compatriota Martin Campbell.

Perquè si GoldenEye era un film d’acció que evocaba l’enfonsament d’un imperi i la venjança dels que han patit traicions, Die Another Day l’única reflexió que inspira és sobre l’ús adient dels efectes infogràfics i les escenes d’acció. Die Another Day es va concebre i rodar sota la brutal influència de Matrix, pel·lícula aleshores de referència i que havia transformat el cànon de les escenes d’acció. Les d’aquesta vintena entrega bondiana són exagerades, sense gràcia, i no sempre estan resoltes de la millor manera. Per una banda ens ensenyen un cotxe a l’alçada de la llegenda 007 i per una altra fan caure avions amb una facilitat insultant. Una contradicció insuperable.

És més: si no pots ser original, si més no copia amb gràcia. Però no, l’escena del kite surf, inspirada directissimament per una altra a Escape from L.A. està resolta d’una manera visualment i interpretativament molt deficient. Li passa com a l’escena d’homenatge a Ursula Andrews, potser perquè la Halle Berry estava glaçada a l’haver de rodar l’escena a l’hivern de Cadis i no a la tropical Cuba, que no satisfa les expectatives.

La resta d’homenatges a les anteriors pel·lis Bond (amb Die es cel·lebraven els primers 40 anys de la franquícia) si que són adients i divertits de buscar, com per exemple l’aparició del llibre Field Guide to Birds de l’ornitòleg James Bond.

Escena a la platja a banda, la Halle Berry apareix sensual i resulta simplement efectiva, cumplint en totes les escenes però sense dibuixar un personatge captivador. En canvi, la debutant Rosamund Pike llueix molt més en el seu paper de Miranda Frost (si, continuem igual amb els noms dels personatges femenins). John Cleese com a Q, Samantha Bond com a Moneypenny, o Toby Stephens com el dolentíssim, també cumpleixen. Madonna fa un cameo tan insuls com la cançó que canta. I pels aficionats al cinema espanyol, apareix Simón Andreu fent un paper curt.

Pierce Brosnan, a la seva quarta aparició, ho fa prou bé i, en la meva opinió, no li calia un relleu immediat, tot i que si que començava a tenir una edat avançada per la feina d’assassí a sou d’elit. El pòster promocional, exagerant la manca d’arrugues a la cara de Halle Berry i exagerant les de Brosnan, era ben premonitori de les intencions dels productors.

http://www.dailymotion.com/video/x2dox3i_james-bond-die-another-day_tv

Adient per a completar la col·lecció. Contraindicada per a fans del gènere.

Salut i sort,
Ivan.

Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

http://www.dailymotion.com/video/x2dpft4_james-bond-tomorrow-never-dies_tv

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.

The World Is Not Enough

La corrupció dels oligarques i la seva connexió amb el poder, veta encetada a l’anterior Tomorrow Never Dies torna a ser l’eix central de la dinovena entrega de la saga 007.

Cal dir que el guió de The World Is Not Enough és barroc i un pél més enrevesat del que la franquícia acostuma a mostrar. I en aquest cas no ajuda: hi ha parts de la trama que no s’expliquen prou bé, n’hi ha d’altres que s’haurien d’haver reforçat per a semblar més versemblants, i especialment els recursos humorístics es desaprofiten de mala manera, equivocant en algunes escenes el to i malmetent el resultat. Tot plegat dóna una sensació d’estar agafat amb pinces. Per a molts, James Bond ja és això. A mi em continua semblant que gastar-se un munt de diners en explicar una història mediocre és una llàstima, i que molt millor pulir la història i no et cal passar-te dues setmanes per a rodar una persecució més.

La qüestió és que com a pel·lícula d’acció The World Is Not Enough no sosté el ritme entre les escenes més espectaculars, i com a film d’espionatge i conspiració no destaca. Anem amb els afegits Bond.

L’encant que haurien d’aportar els paissatges no apareix per enlloc. L’Àsia Central ofereix un munt de paratges increïbles, però portar la producció allà potser era massa car i costava justificar amb el guió més escenes d’exteriors. En definitiva, una mica d’Istanbul, una imatge d’un palau presumptament a Baku, i algunes vistes dels Alps que pretenen ser les muntanyes del Caucas.

La cançó és segurament la pitjor en el repertori de Garbage. I les andròmines tecnològiques de Q són igualment poc memorables.

Què podien fer els actors del repartiment amb aquest material? La tercera interpretació de Pierce Brosnan com a James Bond es manté fidel a les dues anteriors: Bond és un professional dur, però si hi ha una senyora agradable de veure al davant no hi ha problema en anar-hi junts al llit. El problema és que les escenes que li han escrit per a lluir les dots de seducció són bastant pobres.

La Sophie Marceau ho fa molt bé i dóna cos a un personatge molt complicat de fer creïble. En canvi, la Denise Richards ha de barallar-se amb un personatge desesperadament inversemblant, i ho fa a més després que l’hagin pentinat, vestit i maquillat de la manera menys adient pel seu rol. Tot plegat, un desastre.

Robert Carlyle, aleshores al cim de la popularitat gràcies a The Full Monty, lidera el repartiment masculí tot interpretant de manera convincent el tràgic protagonista, i troba a faltar alguna escena on s’expliqui una mica millor el seu rol. Molt més interessant és la segona aparició de Robbie Coltrane com el mafiós rus Valentin Zukovsky, després d’haver aparegut a GoldenEye.

Però sobretot destaca el comiat de de Desmond Llewelyn del seu personatge Q, tot deixant pas al seu deixeble R, interpretat per John Cleese, un moviment successori en el que s’accentua la comicitat del personatge i els seus gadgets, lluny de l’esperit de ciència ficció que aportaven en les primeres entregues.

En definitiva, The World Is Not Enough és un film que es pot veure però sense massa expectatives.

http://www.dailymotion.com/video/x39lg50_james-bond-the-world-is-not-enough_shortfilms

Adient per a fanàtics de la sèrie. Contraindicada des de qualsevol punt de vista realista.

Salut i sort,
Ivan.