Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.
La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.
La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.
Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.
La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.
De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.
I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.
A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).
Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.
La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.
Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.
http://www.dailymotion.com/video/x2dpft4_james-bond-tomorrow-never-dies_tv
Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.
Salut i sort,
Ivan.
