Hysteria

Una història amb molt de ganxo no sempre es trasllada d’una manera atractiva, ja sigui a una novel·la o a una pel·lícula. Hysteria n’és un bon exemple.

El segle XIX està acabant i els avenços científics estan disparant la medicina i disminuint la mortandat entre els malalts. Allò dels gérmens, rentar-se les mans, netejar les ferides… abans d’ahir, en termes històrics. Els temps en què hi havia moltes dones histèriques que necessitaven d’alguna mena de tractament que alleugerís el seu patiment psicològic. Una mena de patiment que un invent casual, anomenat consolador al cap de molt de temps, va aconseguir apaivagar.

Amb aquesta història interessant i no sé si qualificar-la de reivindicativa construeix Tanya Wexler un film que pretén ser una comèdia però no ho acaba de ser. Hi ha moments graciosos, però són més de somriure que de riallada. I sempre falta un polsim de pebre. El repartiment és tot ell prou conegut, però cap d’ells fa una interpretació remarcable. L’ara mundialment coneguda Felicity Jones és qui millor desenvolupa el seu limitat rol, mentre que les estrelles Maggie Gyllenhaal i Jonathan Pryce no traspassen els patrons dels seus personatges estereotipats, i el protagonista encarnat pel Hugh Dancy no aconsegueix encarnar en cap moment un heroi veritable. L’únic de tot el repartiment que si emet emocions és en Rupert Everett, però malauradament no gaudeix de primers plans i si d’una caracterització que limita molt la seva gestualitat.

Hysteria és d’aquelles pel·lícules que estan construides en base a un missatge positiu que justifica el seu atractiu. Com que és una història interessant, i la pel·lícula té la bona intenció de donar-la a conèixer, tot el que sigui explicar-ho funcionarà. Doncs no. Cal alguna cosa més.

hysteria_2011_film

En canvi, la part diguem-ne de denúncia social si que està ben resolta, dins del que és en si mateix un tòpic sobre la desigualtat a l’època victoriana, i il·lustra un cert moment històric en que mitja Europa patia revolucions socials mentre els britànics aconseguien muntar un imperi. A més i tot i que involuntàriament, dóna peu al millor acudit del film, quan un personatge defensa la necessitat d’una educació pública i universal de qualitat, i també sanitat i habitatge digne per tothom, i un altre li contesta espantat: “You are a socialist!”. Fixeu-vos com han canviat els temps…

En conclusió, Hysteria està dirigida amb pols ferme i bon sentit del ritme, i l’ambientació és exquisida, però pateix un guió que no aporta girs dramàtics que trenquin la previsibilitat de la història. Des del començament sabem com acabarà i malauradament l’equip creatiu no aconsegueix crear un conflicte o una intriga que tensin prou la narració.

Adient per a gaudir d’una història amable amb algun moment divertit. Contraindicada pels gourmets de l’alta comèdia.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

http://www.dailymotion.com/video/x2dpft4_james-bond-tomorrow-never-dies_tv

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.