Fa temps vaig haver de decidir com etiquetava les històries de misteri a Lo Bloc. Com que “negre” va bé pels còmics però no per novel·les, sèries ni pel·lícules, vaig haver de buscar una alternativa que va acabar sent thriller, tot i que no és ben bé el mateix; i tot perquè “misteri” redueix l’abast a la part diguem-ne més de resolució del trencaclosques, i no abasta tota l’amplitud de moltes de les trames del gènere.

Per exemple a La escena del crimen, què és una història negra, negra, negra.

No sóc gens partidari d’avançar l’argument de les obres que comento, i molt especialment d’un thriller, però és que a més els girs de la trama de La escena del crimen han estat pensats amb molta cura, i anar-els descobrint n´és l’atractiu principal, perquè cada gir introdueix un nou dilema ètic, parla d’una altra cantonada de l’ànima. Em limitaré a dir que l’argument està inspirat (però no és cap adaptació) en una novel·la de Raymond Chandler que també va servir de base a una excel·lent pel·lícula del Paul Newman que podeu veure a Youtube.

Recolzant-se en un punt de partida de clàssica novel·la negra, Ed Brubaker signa un guió sensacional. L’acció flueix a ritme viu i amb cadència cinematogràfica. El que més m’ha agradat és la veu en off, emprada de manera magistral: dota de veu interior el protagonista, ajudant a entendre tota la seva dimensió, i agilitza la transició entre les diferents seqüencies sense fer-se pesada.

Però a més, Brubaker actualitza els personatges típics del noir i crea un reguitzell de figures properes, plenes d’ànima i reconeixibles en la gent normal que ens envolta. I solta els seus persontages en l’ambient cultural de San Francisco i els planta un parell de drames ben grossos al davant. I llavors és quan ens sentim identificats amb aquestes pobres criatures i caiem de peus als peus d’Ed Brubaker.

Com a guió primerenc que és, La escena del crimen té òbviament alguns defectes menors. Els diàlegs són la palanca que empren alguns girs del guió, i el còmic és un medi en el qual els diàlegs han de ser molt concisos. Això fa que aquests girs puguin semblar forçats, si més no en primera lectura.

La escena del crimen està molt ben dibuixada i entintada per Michael Lark i Sean Phillips respectivament.  M’agraden especialment els plans mitjans i els generals, allà on Michael Lark retrata els ambients i crea atmòsferes que submergeixen el lector a la trama.  En canvi, crec que abusa de les ombres per a enfosquir encara més la tristesa i amargor dels personatges, especialment en els primers plans; hagués preferit altres recursos que, veient especialment com dibuixa el personatge de Maggie, ja tenia ben dominats dins del seu repertori.  El color és mèrit del James Sinclair, que empra uns tons apagats, foscos i tristos,  molt adients a La escena del crimen.

L’edició deluxe que n’ha fet Planeta Còmic permet apreciar l’art de Lark i de Phillips en un parell de pàgines on es mostren els esboços en blanc i negre d’ambdós. Hi ha a més una explicació d’Ed Brubaker sobre l’origen de l’obra i dos pròlegs de (no less!) Brian Michael Bendis i José Torralba, què és qui ha traduit Scene of the Crime. A més dels quatre números originals de la mini sèrie hi ha també una història curta amb els personatges principals.

La escena del crimen paga molt la pena i m’ha deixat amb ganes que aquest trio hagués pogut continuar desenvolupant els personatges en una sèrie més llarga. Però Batman s’hi va posar per enmig…

Adient pels que us que un misteri us sorprengui amb els tòpics del génere. Contraindicat si us agraden les històries de bons i dolents.

Salut i sort,
Ivan.