Victus

El descobriment d’una història de la que tothom sap el final.

Portada de la novel·la Victus, de l'Albert Sánchez Piñol

M’ha costat entrar, perquè Victus no és una novel·la històrica típica. No només està narrada en primera persona des del cor mateix de l’acció, sinó que a més ve impregnada per dos eixos que fan la seva lectura molt dinàmica, però també molt diferent al que hom espera del génere.

El primer, la implicació del protagonista i narrador. Martí Zuviría, personatge basat en un ajudant del general Villarroel, dicta les seves memòries quan ja és massa vell per a guardar les aparences i està de tornada de tot. Cínic, malparlat, malhumorat, amb un sentit de l’humor escatològic i contundent, la seva descripció irreverent amb la Història i iconoclasta amb les grans figures és senzillament deliciosa.

El segon, el llenguatge modern i viu, allunyat de formes antigues ni encarcarades. Cap concessió a l’historicisme lingüístic i tria de la senzillesa i comercialitat. Escriure pensant pels lectors d’avui dia, res a dir.

A partir d’aquest punt de partida l’Albert Sánchez Piñol presenta un recorregut lineal per la part final de la Guerra de Successió, entre la batalla d’Almansa i la caiguda de Barcelona. Ho fa des del punt de vista de la gent del carrer, de burgesos cap avall, i observant profundament els poderosos. I ho fa d’una manera didàctica: primer explica el bagatge sentimental i científic del protagonista, per a ajudar-nos a entendre la societat de l’època; després ens porta per les pràctiques militars i la realitat política del moment; i finalment explica el desenllaç de forma perfectament contextualitzada.

I tot això és una novel·la apassionant, no un avorrit llibre d’Història.

Perquè al parlar amb peus a terra Martí Zuviria ens transmet sentiments, pors, esperances i anhels. Entenem la ridiculesa dels grans discursos davant el patiment dels individus i perquè molts van presentar-se voluntaris per a patir, veiem com molts es van posar cap a on millor els bufava el vent i, oh sorpresa!, trobem múltiples paral·lelismes amb la situació actual.

Brutal i tendra, impressionant i alhora serena, Victus passa al panteó de les grans novel·les de la literatura catalana.

Adient pels que aprecien els detalls d’un camí bonic cap a un final lleig. Contraindicat pels puritans i gent impressionable amb la sang.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

2 thoughts on “Victus

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s