El marit va anar al meublé a matar la seva dona i el seu amant, però es va equivocar de parella adúltera i va passar els següents vint anys a presó, mentre la dona feia una nova família. I llavors el marit va sortir de presó. L’argument de Ropa sucia és ben negre.

Pascal Rabaté ha escrit una història versemblant i sorprenent, colpidora i sòbria, sòrdida i engrescadora, que no pot deixar ningú indiferent. Però és que a més l’argument està desenvolupat en un autèntic prodigi de guió, encara molt més negre, precís en tots els seus aspectes.

Rabaté és molt econòmic en el que explica: poques traçades, però amb màxim de significat. Totes les vinyetes aporten significació; tots els diàlegs retraten els personatges; cada nova situació augmenta el thriller i il·lumina la negror de la història amb una nova incògnita.

El guió de Ropa sucia adopta una aproximació impressionista mitjançant situacions quotidianes que retraten els protagonistes. És un punt de vista angoixant, que parteix del criminal i enfoca la víctima, tal com explicava Hitchcock l’exemple de la maleta sota la taula, gràcies al qual es crea un crescendo sensacional que magnifica la tensió narrativa, de manera contraposada a la rutina vital d’uns personatges marginals perfectament versemblants.

Ropa sucia mostra delinqūència i humanitat alhora, creant un contrast entre la sordidesa ambiental i el caliu familiar que només havia vist abans en comèdies o en produccions cinematogràfiques mítiques i d’ambient molt més luxós.
Els personatges són molt atractius, amb matisos, dibuixats de manera una mica lletja, com les seves vides.

En aquest aspecte el dibuixant Sébastien Gnaedig aconsegueix no només reflectir la lletjor moral de Ropa sucia, sinó també confondre una mica el lector creant rostres molt semblants per a membres de la mateixa família, cosa apropiada pel relat i que combinada amb un ús no prou freqüent dels noms propis porta a que els fills rebin en certa manera el rol dels pares, o a l’inrevés, igual que passa a la vida real.

La coloració bitonal del mateix Rabaté emfatitza la rutina, els secrets, el viure fora de la llum, al marge de la llei. Per altra banda, La manca de detall en les faccions afavoreix la identificació del lector amb els personatges. A mi m’ha semblat un tractament gràfic molt adient per Ropa sucia, tot i que no ha agradat a tothom i és que estèticament és cert que té un atractiu limitat.

La maquetació senzilla, sense grans plans, ajuda a centrar Ropa sucia sempre en els personatges i el relat. Rabaté va ilustrar ell mateix altres històries negres i sòrdides ambientades en entorns rurals, com la recentment publicada en castellà Un gusano en la fruta, però és evident que ara no volia emfatitzar tant el costumbrisme com les arrugues de l’ànima.

La cirereta de Ropa sucia és un final sorprenent que tampoc ha agradat a tothom, barroer, poètic, lluminós, propi de la Belle Epoque de Trueba, tot i que crec que seria l’Almodóvar qui faria un bon film.

Adient si us agrada la figura del loser. Contraindicada si no podeu amb el cinema dels germans Coen.

Salut i sort,
Ivan.