Vint-i-vuit anys després del primer cop, he tornat a veure Basic Instinct i, tot i que per raons diferents, em continua semblant tan bona com aleshores.

Les dues hores que dura Basic Instinct no es fan gens llargues. Al contrari de moltes de les produccions d’aquella època, aquesta pel·lícula té un ritme prou ràpid perquè espectadors del 2020 encara la puguin considerar entretinguda. Verhoeven enllaça ràpidament les escenes i sempre que pot evita les de transició. La fotografia, del mateix Jan de Bont que al cap de poc temps triomfaria dirigint Speed, li dóna el contrapunt reposat amb plans amplis en les escenes que no són d’acció. I amb plans curts accelera les de més tensió. La millor mostra, els dos interrogatoris.

No ha envellit malament però sí que ha deixat de sorprendre el sexe ensenyat de manera explícita a la pantalla. Ara estem molt més acostumats a això, però no era el cas en el 92. Però resulta que a Basic Instinct algunes les escenes de llit són moments importants del film. Verhoeven les utilitza per a explicar l’evolució de la relació entre els dos protagonistes, per a augmentar la intriga sobre el rol de la protagonista femenina, i per a generar punts de tensió argumental.

Opino que és ben injust que es recordi Instinto básico només per l’icònic encreuament de les cames de Sharon Stone, igual que és injust que es redueixi la seva aportació a la pel·lícula al seu paper de sex symbol i el seu cos nu. La Stone construeix una interpretació de gran volada, deixant que l’entonació de la veu i la seva mirada parlin allà on el diàleg deixa espai a la imaginació i el suspense. A Total Recall era més atractiva, però aquí és molt millor intèrpret que a Casino.

Al voltant de Michael Douglas i Sharon Stone s’aplega un bon grapat dels actors de repartiment que hem vist a un munt de pel·lícules, encapçalats per un George Dzundza del que malauradament fa una década que no tinc notícia.

A tots aquests ingredients i un excel·lent guió de Joe Eszterhas, Paul Verhoeven li afegeix la seva marca de la casa: final obert o millor encara doble final; grans dosis de morbo; la creació d’ambients fascinants que l’espectador frisa per explorar; la creació d’uns personatges que lamentarem que marxin amb la pel·lícula; i molt especialment, la violència brutal psicològicament sàdica i emprada com a element estètic més enllà de qualsevol consideració moral.

De les dues hores de metratge jo em quedo com a escenes preferides els interrogatoris calcats i l’escena del doble final. El primer interrogatori ha passat a la història del cinema per motius no només voyeurístics, sinó també pel domini de la interrogada sobre els interrogadors, especialment palès en el rostre de l’actor Wayne Knight. En el segon, Michael Douglas li dóna dignitat i coratge a un personatge que durant tota la pel·lícula es veu superat per la presumpta assassina. Douglas, que ha construït la seva carrera amb rols positius i de molta personalitat, va acceptar un repte majúscul i se’n va sortir molt més que bé.

Com en totes les seves pel·lícules que he vist, sota un espectacle d’entreteniment de molta alçada Paul Verhoeven deixa un substrat de segones lectures, un rerefons profund amagat per un entreteniment trepidant. En aquest cas una reflexió sobre indicis que no són proves, com les aparences enganyen i com les impressions que tenim sobre algú o quelcom estan condemnades a no ser definitives i continuaran alimentant-se i canviant en el futur. Cada visionament de Basic Instinct permet fixar-te en detalls addicionals.

I tot això, senyores i senyors, embolicat en l’enéssima obra mestra producte de l’immens talent de Jerry Goldsmith. Una música absorvent, punyent en la tensió i magnètica en el suspens.

Ha passat mitja vida, però Basic Instinct, de la que ja vaig escriure el 2009, continua sent un film excel·lent que lluny d’envellir ha madurat de manera envejable. Ha passat de ser original a tot un clàssic.

Adient per a amants del thriller i de les llargues xerrades després de la pel·li. Contraindicada pels puritans de la correcció política.

Salut i sort,
Ivan.