El Papa Francesc passarà a la Història, no en tinc cap dubte.

Quan va defensar que els Estats havien de ser laics ja va ser un gir impressionant a la doctrina oficial de l’Església. També un reconeixement de la realitat política de la majoria de països occidentals. I una manera políticament correcta de senyalar la possible expansió de l’islamisme a Àfrica i Àsia. Però pels que hem llegit el que l’Església ha fet a països com Espanya, és un canvi brutal, per molt que després defensi l’objecció de consciència.

La carta apostòlica en què autoritza els capellans catòlics a absoldre el pecat de l’avortament és anar tan lluny com un defensor de la Fe cristiana pot fer-ho. El pensament laic és molt diferent, però el pensament d’algú que creu en els ensenyaments cristians es mou en paràmetres molt determinats. El problema teològic que se li presenta amb el moment en què l’ànima s’associa al cos humà és majúscul. I com que segons l’Església la vida apareix en el moment de la concepció, la interrupció de l’embaràs només pot ser interpretat com un crim.

És en aquest context on valoro el text aprovat per Francesc com un pas de gegant en la modernització de l’Església Catòlica. L’organització més longeva del Món s’enfronta al repte històric de superar el declivi de la seva influència un cop que la Il·lustració hagi acabat imposant-se arreu de l’esfera d’influència catòlica. Copèrnic, Galileu, i (parcialment) Darwin ja no atempten contra el cristianisme i inclús ara que els sectors més conservadors contra-ataquen amb el creacionisme, està prou clar que el paper de l’Església queda cada cop més lluny de la Universitat i el Govern.

A Espanya i a d’altres llocs queda encara un camí més llarg, però cada cop més curt.

Salut i sort,
Ivan.