Pecat absolt

El Papa Francesc passarà a la Història, no en tinc cap dubte.

Quan va defensar que els Estats havien de ser laics ja va ser un gir impressionant a la doctrina oficial de l’Església. També un reconeixement de la realitat política de la majoria de països occidentals. I una manera políticament correcta de senyalar la possible expansió de l’islamisme a Àfrica i Àsia. Però pels que hem llegit el que l’Església ha fet a països com Espanya, és un canvi brutal, per molt que després defensi l’objecció de consciència.

papa-francesc

La carta apostòlica en què autoritza els capellans catòlics a absoldre el pecat de l’avortament és anar tan lluny com un defensor de la Fe cristiana pot fer-ho. El pensament laic és molt diferent, però el pensament d’algú que creu en els ensenyaments cristians es mou en paràmetres molt determinats. El problema teològic que se li presenta amb el moment en què l’ànima s’associa al cos humà és majúscul. I com que segons l’Església la vida apareix en el moment de la concepció, la interrupció de l’embaràs només pot ser interpretat com un crim.

És en aquest context on valoro el text aprovat per Francesc com un pas de gegant en la modernització de l’Església Catòlica. L’organització més longeva del Món s’enfronta al repte històric de superar el declivi de la seva influència un cop que la Il·lustració hagi acabat imposant-se arreu de l’esfera d’influència catòlica. Copèrnic, Galileu, i (parcialment) Darwin ja no atempten contra el cristianisme i inclús ara que els sectors més conservadors contra-ataquen amb el creacionisme, està prou clar que el paper de l’Església queda cada cop més lluny de la Universitat i el Govern.

A Espanya i a d’altres llocs queda encara un camí més llarg, però cada cop més curt.

Salut i sort,
Ivan.

Catolicisme

Vaig ser batejat, vaig fer la comunió, vaig ser confirmat i culturalment sóc catòlic. Però no hi tinc Fe.

I m’agradaria, però no em surt. Us ho podria intentar d’explicar, però com de costum, El Roto s’explica millor.

Una mujer se pregunta:

Salut i sort,
Ivan.

En mans de Déu

Les declaracions d’un polític republicà afirmant que els embarassos per violacions són per voluntat divina. em fan pensar en dues coses.

La primera vinculada a la imprescindible reforma democràtica a Espanya. Ja veiem que escollir directament persones, i no com fem aquí escollir partits que han escollit persones, tampoc no et lliura de gent que pensa i diu bestieses de l’alçada d’un campanar. No podem esperar miracles, ni dels polítics, ni dels electors.

La segona em porta a parlar de religió, ja que crec que les paraules del Richard Mourdock no fan referència a cap codi legal ni fan cap consideració moral: “és el que Déu vol”.

Els antics grecs es treien de sobre totes les seves culpes de la mateixa manera: a La Ilíada podem llegir la força de Zeus és la que veritablement esclafava els aqueus sota l’espasa D’Hèctor, o que les deesses eren les que provocaven aquesta o aquella malifeta dels pobres homes, simples eines dels seus capricis. Havia de ser divertit això de poder enganyar una reina per tirar-te-la o atonyinar uns quants per demostar que ets el més fort i viril sense haver d’afrontar cap remordiment. Però es clar, tampoc no tenia cap mèrit ser el més hàbil amb l’espasa o amb la titola: el mèrit i les decisions eren cosa dels déus.

Avui en dia molts creients, no només catòlics, pensen que allò que passa és per voluntat divina, i no es pot anar en contra. Tot i que ells fan tot el que poden per oposar-s’hi a que passin d’altres coses que, per alguna raó, resulta que van contra la voluntat de Déu. És més, es prenen la llibertat d’ocupar el lloc de Déu i emprendre ells les accions correctores que creuen pertinents. Intentar raonar amb lògica la religió és ben complicat.

Però en canvi les lleis si han de tenir una lògica. Els que volem viure d’acord amb L’ordenament jurídic (ni que sigui per canviar-lo) hem de saber què passarà (o pot passar, que els jutges també tenen moltes coses a dir) si complim o infringim la llei. No podem dependre del caprici diví, hem de poder preveure les conseqüències de les nostres accions.

Per tant, millor separar les religions i les legislacions. Deixar les primeres per l’esfera més íntima, i les segones pels àmbits públics. Penso jo.

Salut i sort,
Ivan.

Cinema de Pasqua

Que aixequin la mà els que en els darrers dies han tornat a veure Ben Hur o Quo Vadis.

No tinc res en contra de la revisió dels clàssics, però crec que comença a ser urgent una diversificació del cinema televisiu en les vacances de Pasqua.

Perquè si la majoria de la població veu aquests dies com a una oportunitat vacacional, el normal és que les empreses de comunicació i entreteniment també ho facin, oi? Al cap i a la fi, la part de la població que s’involucra directament en les celebracions religioses de manera més penitent, que és aquest el sentit litúrgic de la Pasqua, és una minoria. I amb això no vull ni minimitzar la gran quantitat de gent que ho fa, ni menysprear el sentit religiós, històric i cultural d’aquests ritus, absolutament innegables.

Però fins i tot des d’un punt de vista d’adoctrinament moral, que no crec que hagi de ser el nord de cap cadena de televisió, em sembla exagerada la proliferació de peplums. Hi ha moltes altres pel·lículues que poden portar el missatge de contricció, de penediment per les culpes passades, de propòsit d’esmena, que l’exemple de Crist dóna als catòlics.

Si a L’Hospitalet han pogut una processó làica, no és possible un cicle de cinema làic per Pasqua?

Històries de redempció, com són les de Barrabás o Victor Mature a La Túnica Sagrada, les podem trobar a cabassos. Suggereixo Kolya, història d’un pecador que troba el camí de l’amor per a donar sentit a la seva vida. També podem admirar a Burt Lancaster a El hombre de Alcatraz, o Brad Pitt a Seven Years in Tibet.

Quo Vadis i Ben Hur expliquen històries de lluites contra grans injustícies liderades per conversos, un punt de vista semblant al de Dances With Wolves o Walkyrie. Aparentment allunyades de la Bíblia, aquestes històries no comparteixen valors?

Els deu manaments parla d’una tasca titànica per a salvar el propi poble, més enllà d’immenses dificultats. Proposo Gandhi.

Jesús de Nazaret o The Passion of the Christ expliquen el sacrifici del líder per a portar a terme una missió. Aquí costa trobar exemples on el sacrifici sigui per a salvar la Humanitat. Però això d’assumir el deure fins a les darreres conseqüències, no és el leit motiv de El Alamo o Solo ante el peligro?

En definitiva, que si prescindim de la part purament religiosa, podem trobar un munt d’històries amb una certa pàtina moral (agafada amb pinzes, ho sé) que no entra en conflicte amb la celebració cristiana. I si ens posem a buscar pel·lícules religioses o sobre religió que no parlin directament de la Passió de Crist, també en trobariem un munt.

I no, tampoc crec que La Vida de Brian sigui una opció a tenir en compte.

Salut i sort,
Ivan.