Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

http://www.dailymotion.com/video/x2dpft4_james-bond-tomorrow-never-dies_tv

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.

GoldenEye

Sis anys després de License to Kill i quan ja havia caigut el mur de Berlin, no estava gens clar que el génere d’espies, nascut al caliu de la Guerra Freda, encara tingués vigència. De fet, llibres com la sèrie de Bourne i pel·lícules com True Lies, de James Cameron, apuntaven a una redefinició del génere.

La qüestió és que els sis anys de baralles legals entre productores van forçar la renovació complerta de la saga. Pel camí havia expirat el contracte de Timothy Dalton, i tant ell com la resta del repartiment havien envellit prou com per a que el canvi de cares fos l’opció més atractiva per Broccoli i companyia.

Els fitxatges van ser múltiples. Pierce Brosnan, ja alliberat del seu contracte televisiu, va ser la primera opció un cop Dalton va refusar continuar. Samantha Bond va prendre el relleu de Caroline Bliss com a Moneypenny. I molt més espectacular, la llavors ja molt prestigiosa Judi Dench va substituir Robert Brown com a M. El masclisme i el rol acceptat de la dona han canviat i 007, com sempre, s’hi adapta. L’únic que continua és Desmond Llewelyn en el paper de Q.

A més, GoldenEye és el primer Bond que no rep cap línia de guió d’Ian Fleming. A Michael France li van encarregar que escriguès una història actual i va construir un argument clàssic amb megalòman i arma terrorífica sobre el tapís de la caiguda de l’imperi soviètic. Per a dirigir la funció la productora EON va tenir l’encert de contractar Martin Campbell.

Aquesta seqüència de decisions encertades va acabar parint un espectacle de primera. Començant per una colossal escena inicial amb dos moments sensacionals; continuant amb una persecució entre cotxes de luxe molt diferents; passant per una altra mítica persecució a lloms de carro de combat; i culminant amb una escena grandiosa a un cementiri de les restes escultòriques de la U.R.S.S. Si bé en el primer terç del film l’acció es va encadenant sense que l’espectador tingui gaire pistes sobre quin és el fil, a mesura que passen els minuts el ritme s’estabilitza i dóna peu fins i tot a un esboç d’introspecció de Bond. Pel meu gust, si li treus un pessic d’acció i li canvies per un polsim d’intriga, encara haguès millorat més, però com a pel·lícula d’acció és rodona.

El Bond de Brosnan és semblant al de Dalton. Un personatge cínic, endurit i només amb un punt burleta. Però és també un personatge qüestionat des del primer moment per M i Moneypenny i més tard per la seva partenaire, que li retreu la seva fredor d’una manera que cap altra parella anterior haguès pogut fer. La resposta de James Bond, per cert, és antològica: “it’s what keeps me alive.”

El repartiment té en general un gran nivell interpretatiu. Judi Dench com a M es menja les poques escenes en que participa, com acostumarà a fer a partir d’ara a la sèrie; la nova Moneypenny li posa just el puntet de sal que necessita el seu personatge; i Famke Janssen llueix en el rol de Xenia Onatopp, un personatge molt semblant al que havia interpretat la Barbara Carrera a Never Say Never Again, el retorn bastard de Sean Connery a 007. La Bond babe de torn és aquest cop Izabella Scorupco, que resulta convincent dins de l’estrambòtic que és el seu paper (i el de la majoria de les noies Bond).

Joe Don Baker aporta un punt de comicitat al personatge de Felix Leiter (de fet li han canviat el nom; després de tallar-li les cames, què menys) però el seu casting és un error garrafal: ja havia actuat a The Living Daylights fent de dolent. Una bestiesa (opino) que ja van perpetrar amb l’actor que surt com aliat a You Only Live Twice i com a dolent (i per triplicat!) a Diamonds are Forever.

Però és el gran Sean Bean el que trobo que més llueix. Borda el seu personatge aspre, torturat, fort i tràgic, com la majoria dels que ha construit al llarg de la seva ja llarga carrera. I més enllà de la seva més que correcta interpretació, el personatge apunta al cor del costat fosc de James Bond.

Completa el repartiment la molt valenta Minnie Driver, en un paper curt i divertit quan encara no era massa coneguda. I si, la que canta Stand By Your Man és ella. La lletra de la cançó és de l’època en que M era un home i les dones eren només objectes de decoració a les pel·lícules de 007.

GoldenEye també és la pel·lícula on una psicòloga entrenada per avaluar assassins professionals es fon al cotxe de 007, i un parell de postals romàntiques al Carib es coronen amb un vespre amb la xemeneia encesa. Quant de mal arriben a fer els tòpics forçats! I com de costum, la base secreta d’alta tecnologia del dolent queda destruida completament de manera casual, tan increïble com a License to Kill. I el dolent, entre matar Bond d’una punyetera vegada pegant-li un tret, o soltar la seva parrafada, continua escollint la segona opció. Així no guanyaran mai.

Puerto Rico fa de Cuba (l’antena del satèlit és la que també surt a Contact), Suïssa de la Unió Soviètica, i Tina Turner guanya diners cantant una cançó que no està a la seva alçada. I la pel·lícula es diu GoldenEye perquè és el nom que Fleming li va donar a la seva finca a Jamaica, on va escriure les seves novel·les. I li va donar aquest nom, potser, perquè ell havia dissenyat un Goldeneye en els seus temps d’agent d’intel·ligència.

GoldenEye va ser el darrer Bond en que Albert Cubby Broccoli va participar en la producció. Ja estava molt malalt i la seva filla Barbara i el seu fillastre Michael G. Wilson, que eren ja col·laboradors consolidats a la sèrie, van fer un pas endavant. Per l’absència de més material original d’Ian Fleming i els dubtes sobre la continuitat de la franquícia, el final del film només anunciava que el personatge tornaria (“James Bond will return”) però sense esmentar cap títol en concret.

http://www.dailymotion.com/video/x2dp01h_james-bond-goldeneye_tv

Adient per a fans dels films d’acció o del personatge. Contraindicat pels de John LeCarré.

Salut i sort,
Ivan.

License to Kill

El 1989 ens va portar la segona i darrera interpretació de Timothy Dalton com a James Bond.

License to Kill s’havia de dir License Revoked, però la productora va pensar que el nom no sonava prou bé al públic estadounidenc i així va quedar. L’argument és una altra història de venjança, com les que havien aparegut a les primeres entregues de la sèrie fins a On Her Majesty’s Secret Service, amb la que es relaciona directament.

Per primera vegada a la sèrie un actor, David Hedison, repeteix en el paper de Felix Leiter, després d’haver-lo interpretat a Live and Let Die, setze anys enrere. De fet, és aquest personatge el que actua com a motor de la trama, que té com a eix el tràfic de droga. Anys vuitanta, quan Reagan va implantar les anàlisis obligatòries per a detectar l’ús de substàncies prohibides a l’exèrcit i d’altres llocs. Bond sempre és actual.

L’acció, també per primer cop a la franquícia, es situa a la ciutat fictícia d’Isthmus City, molt inspirada en la realitat del Cali d’aleshores. Si, els vuitanta també van ser els anys de l’eclosió de la correcció política. I la premisa argumental és bastant increïble per a un assassí a sou d’elit, però el guió de Richard Maibaum i Michael G. Wilson que la desenvolupa és acceptable.

En canvi, les interpretacions d’un repartiment de segon nivell són més aviat acartronades. Veiem actors que a la televisió resulten eficaços però als que 007 i License to Kill els queden galdosos. L’únic que destaca és un molt jove Benicio del Toro. Els aficionats podreu reconèixer il·lustres secundaris com Robert Davi o Anthony Zerbe, al costat de Pedro Armendáriz Jr., que té una participació molt menys destacada que la que va protagonitzar el seu pare a From Russia with Love.

Timothy Dalton continua encarnant un Bond fosc, fins i tot rebel, que segueix el seu propi codi d’amistat i honor abans que no les ordres dels superiors. Hi ha un parell d’escenes en que somriu (i no hauria de fer-ho) però crea un personatge coherent i convincent.

Qui dirigeix tot plegat és un altre cop John Glen. Si bé les escenes d’acció tenen nervi, el ritme narratiu de License to Kill és ensopidament lent i no afavoreix en res una pel·lícula d’acció. A més, els detalls de comèdia són molt més escassos que de costum, només un parell d’escenes amb Q i algun moment d’acció.

El guió, però, culmina amb una de les constants de la sèrie Bond, la completa destrucció de la base secreta d’una complexa organització criminal gràcies a una petita explosió en un laboratori, i que no hauria d’haver tingut grans conseqüències. Això es va veure ja a Dr. No i es continuarà veient fins a Spectre; hi ha vegades que ho han resolt molt millor, i aquesta és de les pitjors.

La noia Bond és Carey Lowell, que no ho fa gens malament però li toca interpretar una contradictòria Pam Bouvier, una experta agent secreta però alhora una noia ingenuament romàntica. La bad girl de torn és la llatina Talisa Soto, que encarna una trepa que empra el sexe per a progressar, personatge realista i atractiu i que en un altre moment de la franquícia (i ara estic pensant en l’etapa del Daniel Craig) hauria tingut molt més recorregut.

Hi ha algunes escenes amb paissatges potents, però cap postal; la Tina Turner queda molt desaprofitada en una cançó sense ànima; i els gadgets de Q són pefectament versemblants per l’època.

En definitiva, License to Kill és una bona pel·lícula que només pateix per les expectatives que genera la franquícia a la que pertany.

La segona i la tercera part del film també les podeu trobar a Dailymotion.

Adient pels que no són molt fans del personatge 007. Contraindicada si sou molt sensibles al tema de la igualtat de génere.

Salut i sort,
Ivan.

The Living Daylights

Per substituir el burleta però massa vell pel paper Roger Moore, Broccoli i Wilson van buscar algú seriós i desconegut. Timothy Dalton va inspirar-se en les novel·les d’Ian Fleming per a crear de nou un personatge mític, més proper al cínic assassí a sou que havia encarnat Sean Connery i molt menys atractiu que Moore.

Situem-nos: 1987. El mur encara no ha caigut. Triomfa l’Oliver Stone mostrant la cara fosca de la intervenció USA arreu del món i de Wall Street. Ha passat el temps en que la gent es conformava amb pur divertiment i estan de moda films més realistes.

I com sempre passa, 007 s’adapta als nous temps. Deixa de banda tant els elements de ciència ficció com els trastos més estrafolaris de Q i, acabades les novel·les de 007 fonamenta el guió de The Living Daylights en contes breus d’Ian Fleming, igual que passarà en la següent License to Kill. Es manté, això si, el director John Glen, que aquí estarà més encertat que altres vegades.

Molta part de la responsabilitat del bon resultat de The Living Daylights el poso en el guió que signen Richard Malbaum i Michael Wilson. És una tornada a les històries d’espionatge, amb personatges corruptes i altres de nobles, on ningú és ben bé el que sembla i on els viatges de Bond per arreu del món tenen una justificació clara. Hi ha moments increïbles, és clar, però és que aquesta és una de les coses que hom espera de James Bond.

I parlant de James Bond, Roger Moore tindrà 59 anys quan la nova pel·lícula s’estreni i cal buscar-li substitut.

En el que va ser un càsting llegendari, Timothy Dalton va quedar-se el paper quan d’entrada era qui tenia menys números a la rifa. El gran Sam Neill va convèncer tothom excepte Broccoli. Crec que haguès estat un Bond extraordinari. Pierce Brosnan va patir l’avarícia de la NBC, que al saber que li havien ofert el paper de 007 el va obligar a rodar una nova temporada de Remingon Steele quan ja havien cancel·lat la sèrie, i per això Broccoli, que no volia devaluar la franquícia compartint el protagonista amb una sèrie de televisió, li va retirar l’oferta. Altres actors com Mel Gibson o Christopher Lambert no van passar de ser un rumor. I finalment Timothy Dalton va acabar donant-li un aire més sobri que elegant, però sempre convincent, a James Bond. El seu personatge no fa servir el sentit de l’humor i tot el que té de professional li falta de canalla. Més creïble com a assassí a sou, però Connery i ja no diguem Moore mai no deixaven passar un cul per haver de pegar quatre tiros.

El cul i la cara bonica els posa la guapa Maryam D’Abo, que va rebre pèssimes crítiques, però que trobo molt efectiva en el seu paper. El seu personatge és coherent amb l’argument i només té un parell de sortides de mare. Això si, coherent amb el seu paper vol dir qué és una intèrpret de música clàssica que es veu embolicada a una trama d’espies. Està superada per la situació i això, quan véns de veure un munt de dones que tant piloten avions com reparteixen bufetades, costa d’acostumar-s’hi. Si no em falla la memòria és la segona amateur de les noies Bond, només darrera de la Theresa de On Her Majesty’s Secret Service.

La resta del repartiment de The Living Daylights és de luxe. Joe Don Baker ho fa bé tot i que apareix poc i ens passem la pel·lícula esperant algun diàleg on pugui lluir la seva vis còmica. Art Malik, gran actor de nom desconegut però que sempre cumpleix amb escreix, fa una altra interpretació efectiva i lluïda en una carrera que abasta des de A Passage to India fins a Homeland. Apareixen amb compta-gotes Desmond Llewellyn com a Q, Caroline Bliss com la nova Moneypenny, i Walter Gotell fa la seva darrera aparició com a General Gogol. El paper de Felix Leiter li cau aquest cop a John Terry (res a veure amb el futbolista), que tampoc no va repetir en el rol. Cas estranyíssim el d’aquest personatge dins la franquícia.

Però són Jeroen Krabbé i John Rhys-Davies qui millor pugen el nivell cinematogràfic de The Living Daylights. Rhys-Davies sua carisma per tots els seus porus i és una llàstima que no hagi tingut continuitat a la saga 007. Per la seva banda Krabbé pinta un personatge tant exagerat com el de Joe Don Baker, i cada cop que apareix es menja la pantalla.

Dels típics extres bondians, trobem una varietat d’escenaris exòtics (per l’espectador occidental, és clar) però no glamourosos; els gadgets de Q són més efectius que atractius; Lotus deixa pas a la tornada d’Aston Martin; i dues cançons millor que una: The Living Daylights obre amb la d’A-ha i tanca amb The Pretenders. També serà el darrer cop que John Barry es farà càrrec de la banda sonora.

Adient pels qui valorin la tornada a l’ambientació d’espionatge. Contraindicada pels qui gaudeixen de la part més inversemblant i exagerada de 007.

Salut i sort,
Ivan.