License to Kill

License to Kill

El 1989 ens va portar la segona i darrera interpretació de Timothy Dalton com a James Bond.

License to Kill s’havia de dir License Revoked, però la productora va pensar que el nom no sonava prou bé al públic estadounidenc i així va quedar. L’argument és una altra història de venjança, com les que havien aparegut a les primeres entregues de la sèrie fins a On Her Majesty’s Secret Service, amb la que es relaciona directament.

Per primera vegada a la sèrie un actor, David Hedison, repeteix en el paper de Felix Leiter, després d’haver-lo interpretat a Live and Let Die, setze anys enrere. De fet, és aquest personatge el que actua com a motor de la trama, que té com a eix el tràfic de droga. Anys vuitanta, quan Reagan va implantar les anàlisis obligatòries per a detectar l’ús de substàncies prohibides a l’exèrcit i d’altres llocs. Bond sempre és actual.

L’acció, també per primer cop a la franquícia, es situa a la ciutat fictícia d’Isthmus City, molt inspirada en la realitat del Cali d’aleshores. Si, els vuitanta també van ser els anys de l’eclosió de la correcció política. I la premisa argumental és bastant increïble per a un assassí a sou d’elit, però el guió de Richard Maibaum i Michael G. Wilson que la desenvolupa és acceptable.

En canvi, les interpretacions d’un repartiment de segon nivell són més aviat acartronades. Veiem actors que a la televisió resulten eficaços però als que 007 i License to Kill els queden galdosos. L’únic que destaca és un molt jove Benicio del Toro. Els aficionats podreu reconèixer il·lustres secundaris com Robert Davi o Anthony Zerbe, al costat de Pedro Armendáriz Jr., que té una participació molt menys destacada que la que va protagonitzar el seu pare a From Russia with Love.

Timothy Dalton continua encarnant un Bond fosc, fins i tot rebel, que segueix el seu propi codi d’amistat i honor abans que no les ordres dels superiors. Hi ha un parell d’escenes en que somriu (i no hauria de fer-ho) però crea un personatge coherent i convincent.

Qui dirigeix tot plegat és un altre cop John Glen. Si bé les escenes d’acció tenen nervi, el ritme narratiu de License to Kill és ensopidament lent i no afavoreix en res una pel·lícula d’acció. A més, els detalls de comèdia són molt més escassos que de costum, només un parell d’escenes amb Q i algun moment d’acció.

El guió, però, culmina amb una de les constants de la sèrie Bond, la completa destrucció de la base secreta d’una complexa organització criminal gràcies a una petita explosió en un laboratori, i que no hauria d’haver tingut grans conseqüències. Això es va veure ja a Dr. No i es continuarà veient fins a Spectre; hi ha vegades que ho han resolt molt millor, i aquesta és de les pitjors.

La noia Bond és Carey Lowell, que no ho fa gens malament però li toca interpretar una contradictòria Pam Bouvier, una experta agent secreta però alhora una noia ingenuament romàntica. La bad girl de torn és la llatina Talisa Soto, que encarna una trepa que empra el sexe per a progressar, personatge realista i atractiu i que en un altre moment de la franquícia (i ara estic pensant en l’etapa del Daniel Craig) hauria tingut molt més recorregut.

Hi ha algunes escenes amb paissatges potents, però cap postal; la Tina Turner queda molt desaprofitada en una cançó sense ànima; i els gadgets de Q són pefectament versemblants per l’època.

En definitiva, License to Kill és una bona pel·lícula que només pateix per les expectatives que genera la franquícia a la que pertany.

La segona i la tercera part del film també les podeu trobar a Dailymotion.

Adient pels que no són molt fans del personatge 007. Contraindicada si sou molt sensibles al tema de la igualtat de génere.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

The Living Daylights

The Living Daylights

Per substituir el burleta però massa vell pel paper Roger Moore, Broccoli i Wilson van buscar algú seriós i desconegut. Timothy Dalton va inspirar-se en les novel·les d’Ian Fleming per a crear de nou un personatge mític, més proper al cínic assassí a sou que havia encarnat Sean Connery i molt menys atractiu que Moore.

Situem-nos: 1987. El mur encara no ha caigut. Triomfa l’Oliver Stone mostrant la cara fosca de la intervenció USA arreu del món i de Wall Street. Ha passat el temps en que la gent es conformava amb pur divertiment i estan de moda films més realistes.

I com sempre passa, 007 s’adapta als nous temps. Deixa de banda tant els elements de ciència ficció com els trastos més estrafolaris de Q i, acabades les novel·les de 007 fonamenta el guió de The Living Daylights en contes breus d’Ian Fleming, igual que passarà en la següent License to Kill. Es manté, això si, el director John Glen, que aquí estarà més encertat que altres vegades.

Molta part de la responsabilitat del bon resultat de The Living Daylights el poso en el guió que signen Richard Malbaum i Michael Wilson. És una tornada a les històries d’espionatge, amb personatges corruptes i altres de nobles, on ningú és ben bé el que sembla i on els viatges de Bond per arreu del món tenen una justificació clara. Hi ha moments increïbles, és clar, però és que aquesta és una de les coses que hom espera de James Bond.

I parlant de James Bond, Roger Moore tindrà 59 anys quan la nova pel·lícula s’estreni i cal buscar-li substitut.

En el que va ser un càsting llegendari, Timothy Dalton va quedar-se el paper quan d’entrada era qui tenia menys números a la rifa. El gran Sam Neill va convèncer tothom excepte Broccoli. Crec que haguès estat un Bond extraordinari. Pierce Brosnan va patir l’avarícia de la NBC, que al saber que li havien ofert el paper de 007 el va obligar a rodar una nova temporada de Remingon Steele quan ja havien cancel·lat la sèrie, i per això Broccoli, que no volia devaluar la franquícia compartint el protagonista amb una sèrie de televisió, li va retirar l’oferta. Altres actors com Mel Gibson o Christopher Lambert no van passar de ser un rumor. I finalment Timothy Dalton va acabar donant-li un aire més sobri que elegant, però sempre convincent, a James Bond. El seu personatge no fa servir el sentit de l’humor i tot el que té de professional li falta de canalla. Més creïble com a assassí a sou, però Connery i ja no diguem Moore mai no deixaven passar un cul per haver de pegar quatre tiros.

El cul i la cara bonica els posa la guapa Maryam D’Abo, que va rebre pèssimes crítiques, però que trobo molt efectiva en el seu paper. El seu personatge és coherent amb l’argument i només té un parell de sortides de mare. Això si, coherent amb el seu paper vol dir qué és una intèrpret de música clàssica que es veu embolicada a una trama d’espies. Està superada per la situació i això, quan véns de veure un munt de dones que tant piloten avions com reparteixen bufetades, costa d’acostumar-s’hi. Si no em falla la memòria és la segona amateur de les noies Bond, només darrera de la Theresa de On Her Majesty’s Secret Service.

La resta del repartiment de The Living Daylights és de luxe. Joe Don Baker ho fa bé tot i que apareix poc i ens passem la pel·lícula esperant algun diàleg on pugui lluir la seva vis còmica. Art Malik, gran actor de nom desconegut però que sempre cumpleix amb escreix, fa una altra interpretació efectiva i lluïda en una carrera que abasta des de A Passage to India fins a Homeland. Apareixen amb compta-gotes Desmond Llewellyn com a Q, Caroline Bliss com la nova Moneypenny, i Walter Gotell fa la seva darrera aparició com a General Gogol. El paper de Felix Leiter li cau aquest cop a John Terry (res a veure amb el futbolista), que tampoc no va repetir en el rol. Cas estranyíssim el d’aquest personatge dins la franquícia.

Però són Jeroen Krabbé i John Rhys-Davies qui millor pugen el nivell cinematogràfic de The Living Daylights. Rhys-Davies sua carisma per tots els seus porus i és una llàstima que no hagi tingut continuitat a la saga 007. Per la seva banda Krabbé pinta un personatge tant exagerat com el de Joe Don Baker, i cada cop que apareix es menja la pantalla.

Dels típics extres bondians, trobem una varietat d’escenaris exòtics (per l’espectador occidental, és clar) però no glamourosos; els gadgets de Q són més efectius que atractius; Lotus deixa pas a la tornada d’Aston Martin; i dues cançons millor que una: The Living Daylights obre amb la d’A-ha i tanca amb The Pretenders. També serà el darrer cop que John Barry es farà càrrec de la banda sonora.

Adient pels qui valorin la tornada a l’ambientació d’espionatge. Contraindicada pels qui gaudeixen de la part més inversemblant i exagerada de 007.

Salut i sort,
Ivan.

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.

Octopussy

Octopussy

John Glen, el mateix que ja havia perpetrat For Your Eyes Only converteix aquesta entrega de 007 en una comèdia d’acció. Malauradament, no hi ha acudits molt graciosos ni escenes d’acció que et deixin frepat.

Bé, l’escena prèvia als crèdits si què és espectacular, i també la de la baralla a lloms d’un avió a milers de peus d’alçada, però és tan increïble que la manca de millors efectes visuals la fa gairebé ridícula. La resta, tot són coses que ja s’han vist abans, i millor.

Els anys passen i a Moneypenny li posen una ajudant més jove i que fa servir un PC. Qui millor sabia com passaven els anys era Roger Moore, que ja havia anunciat que volia deixar el personatge, però l’amenaça de Sean Connery tornant a protagonitzar la mateixa història de Thunderball a Never Say Never Again va fer que Broccoli li paguès una morterada i el convencès de seguir. Què tal ho haguès fet James Brolin com a 007? Crec que semblant a com ho va fer en Timothy Dalton: seriós i poc canalla.

El traspàs de Bernand Lee va motivar la inclusió d’un nou M. Preveient que el personatge perdria carisma pel canvi d’actor, es va potenciar el personatge de Q i Desmond Llewelyn va passar a ser el contrapunt còmic del film. I se’n va sortir molt bé, fent servir la seva planta de iaio simpàtic.

La gran sorpresa va ser la contractació de la sueca Maud Adams per a tornar a interpretar una noia Bond. Igual que a The Man with the Golden Gun, l’he trobada excel·lent, recolzada per un personatge fort i amb personalitat. Per cert, que el que el seu personatge li explica a James Bond quan es troben és l’argument del conte Octopussy del que pren nom la pel·lícula. El guió del film Octopussy es totalment original, tot i prendre algunes escenes de la novel·la Moonraker i altres contes d’Ian Fleming.

En canvi els bons i veterans actors Steven Berkoff i Louis Jourdan, així com Kabir Sandokan Bedi, pateixen personatges estereotepadíssims que més que els dolents de la pel·li els fan semblar paròdies de circ.

Tornant al guió, opino que li falta d’una trama amb un mínim d’intriga, ja que totes les cartes són sobre la taula ben aviat i el final és totalment previsible. I el més important, el clímax del film està molt malament resolt.

[SPOILER ALERT] La gran amenaça és l’explosió d’un mísil nuclear. Doncs van i el desactiven enmig d’una funció de circ, amb pallassos i fanfàrries que converteixen el drama en farsa. I després, quan ja s’ha alliberat la tensió dramàtica, es procedeix a l’assalt al castell, amb una seqüència ben aconseguida, però que ja se sap per endavant que no aportarà res significatiu a la història. [ja podeu llegir]

Per a rematar, els acompanyaments típics de la saga Bond tampoc no els he trobat a l’alçada. Les localitzacions són paissatges de la Índia, Londres, i Berlin, però no hi ha cap postal que impressioni. He estat a Jaipur i fa molt més goig del que es veu al film, i això que aquell any havia sequera i el llac estava completament sec.

I la cançó m’ha semblat mediocre.

Adient per a veure un bon exemple d’inscrustar una celebrity (en aquest cas un tennista) dins d’un film. Contraindicada per a res més que passar l’estona.

Salut i sort,
Ivan.