Ropa sucia

El marit va anar al meublé a matar la seva dona i el seu amant, però es va equivocar de parella adúltera i va passar els següents vint anys a presó, mentre la dona feia una nova família. I llavors el marit va sortir de presó. L’argument de Ropa sucia és ben negre.

portada_ropa-sucia

Pascal Rabaté ha escrit una història versemblant i sorprenent, colpidora i sòbria, sòrdida i engrescadora, que no pot deixar ningú indiferent. Però és que a més l’argument està desenvolupat en un autèntic prodigi de guió, encara molt més negre, precís en tots els seus aspectes.

Rabaté és molt econòmic en el que explica: poques traçades, però amb màxim de significat. Totes les vinyetes aporten significació; tots els diàlegs retraten els personatges; cada nova situació augmenta el thriller i il·lumina la negror de la història amb una nova incògnita.

ropa-sucia-dialeg

El guió de Ropa sucia adopta una aproximació impressionista mitjançant situacions quotidianes que retraten els protagonistes. És un punt de vista angoixant, que parteix del criminal i enfoca la víctima, tal com explicava Hitchcock l’exemple de la maleta sota la taula, gràcies al qual es crea un crescendo sensacional que magnifica la tensió narrativa, de manera contraposada a la rutina vital d’uns personatges marginals perfectament versemblants.

ropa-sucia-vigilant

Ropa sucia mostra delinqūència i humanitat alhora, creant un contrast entre la sordidesa ambiental i el caliu familiar que només havia vist abans en comèdies o en produccions cinematogràfiques mítiques i d’ambient molt més luxós.
Els personatges són molt atractius, amb matisos, dibuixats de manera una mica lletja, com les seves vides.

ropa-sucia-sebastien-gnaedig

En aquest aspecte el dibuixant Sébastien Gnaedig aconsegueix no només reflectir la lletjor moral de Ropa sucia, sinó també confondre una mica el lector creant rostres molt semblants per a membres de la mateixa família, cosa apropiada pel relat i que combinada amb un ús no prou freqüent dels noms propis porta a que els fills rebin en certa manera el rol dels pares, o a l’inrevés, igual que passa a la vida real.

ropa-sucia-nuit

La coloració bitonal del mateix Rabaté emfatitza la rutina, els secrets, el viure fora de la llum, al marge de la llei. Per altra banda, La manca de detall en les faccions afavoreix la identificació del lector amb els personatges. A mi m’ha semblat un tractament gràfic molt adient per Ropa sucia, tot i que no ha agradat a tothom i és que estèticament és cert que té un atractiu limitat.

ropa-sucia-martino

La maquetació senzilla, sense grans plans, ajuda a centrar Ropa sucia sempre en els personatges i el relat. Rabaté va ilustrar ell mateix altres històries negres i sòrdides ambientades en entorns rurals, com la recentment publicada en castellà Un gusano en la fruta, però és evident que ara no volia emfatitzar tant el costumbrisme com les arrugues de l’ànima.

ropa-sucia-rabate

La cirereta de Ropa sucia és un final sorprenent que tampoc ha agradat a tothom, barroer, poètic, lluminós, propi de la Belle Epoque de Trueba, tot i que crec que seria l’Almodóvar qui faria un bon film.

Adient si us agrada la figura del loser. Contraindicada si no podeu amb el cinema dels germans Coen.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Neandertal

Un magnífic còmic d’aventures ambientat a l’edat de pedra.

neandertal - portada

Durant el paleolític mitjà, un homo neanderthalensis coix però molt hàbil com a fabricant d’estris de pedra ha d’avandonar el seu clan per a matar un bisó i poder enfrontar-se a una venjança. Aquest és l’argument de Neandertal, aventura en tres actes que va ser publicada originalment entre el 2007 i el 2011 i que Norma Editorial va publicar de forma integral (168 pàgines) el 2012 en mida reduïda.

L’argument recorda immediatament A la recerca del foc i El clan de l’ós de les cavernes. No m’he llegit cap de les dues novel·les i mantinc un magnífic record de la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud.

neandertal - clan

Emmanuel Roudier signa tant el guió com el dibuix d’aquesta obra mestra del còmic franco-belga. Neandertal parteix d’un guió construit segons els cànons més clàssics i amb una precisió màxima, on el lector ho pot intuir tot però s’emporta un munt de sorpreses, i en el que la moralitat de col·laboració i ecologisme és tant realista com evident sense sense ser carrinclona ni feixuga.

neandertal - eines

Si el guió és extraordinari molta part de la culpa és dels personatges que Roudier defineix perfectament. Són personatges creïbles, amb motivacions senzilles i complexitats humanes, que responen de manera versemblant per a un lector del segle XXI i que tenen comportaments que convèncen els coneixedors del periode. A mi, de totes formes, em grinyolen una mica les llicències que pren en les relacions entre sexes i el llenguatge tant elaborat que fa servir Roudier. Hi ha un moment en que un personatge parla de “tendons”…

neandertal-bd-vignettes

Un guió tant bo el presenta un dibuix sensacional. Les traçades d’Emmanuel Roudier són netes i contundents, amb un entintat que reforça el caràcter dels personatges i les seves actituds. L’art de Roudier arriba a l’excel·lència a l’ilustrar la fauna i els paissatges, en especial els boscos. Les pàgines de Neardental són plenes de seqüències sense diàleg (ni en cap cas textos explicatoris) on es pot sentir el brogit de la natura, en el doble sentit del verb.

neandertal - os

L’altre aspecte en que el dibuix de Roudier és excel·lent és a l’hora de mostrar els sentiments dels personatges. Les expressions facials tenen normalment un posat ingenu, simple, transparent, tot i estar emmarcades en cares d’aparença primitiva. El contrast amb la sofisticació d’alguns diàlegs és, però, molt gran. I hi ha un tipus de cares que Roudier dibuixa sempre igual i de manera voluntàriament desagradable: els moribunds.

03_NEANDERTAL T2.TIF
03_NEANDERTAL T2.TIF

L’única faceta en que el dibuix no assoleix la nota més alta és en el moment de reflectir les escenes de combat o de cacera. Però en cap cas hi ha res que llasti Neandertal.

Adient si us agraden les històries romàntiques. Contraindicat si no us agraden les històries d’herois.

Salut i sort,
Ivan.

Mac Coy

El 1.974 les aventures del Tinent Blueberry, el western de referència en el còmic, estaven en un moment de màxima audiència i creativitat. La popularitat del personatge creat per Charlier i Giraud era enorme des que havia començat a publicar-se a la revista Pilote uns 10 anys abans; i just arribava al cim de la sèrie amb l’aventura que havia engegat l’any anterior a l’àlbum Chihuahua Pearl i que culminaria l’any següent i quatre àlbums més tard a Angel Face.

És en aquest context que l’editorial Dargaud es va posar en contacte amb el guionista Jean-Pierre Gourmelen i el dibuixant Antonio Palacios per a tractar de fer-li la competència. El resultat en va ser una sèrie de vint-i-un àlbums protagonitzada per Alexis Mac Coy.

Una pàgina de l'àlbum La leyenda de Alexis Mac Coy

Mac Coy és un oficial confederat que al final de la Guerra de Secessió s’unirà a la cavalleria de la Unió destinada a la frontera amb els territoris encara en mans indígenes. Estem parlant d’un escenari situat al darrer terç del segle XIX i de tot el Midwest, des de Montana fins al terç nord de Mèxic. Antonio Palacios, que venia de triomfar amb altres còmics de caire històric, trobaria un espai idoni per expressar tota la seva capacitat.

Tots els àlbums de Mac Coy són autoinclusius, amb la qual cosa els lectors no havien de patir mentre esperaven la continuació de la saga, però alhora el límit de 48 pàgines constitueix també un topall a la profunditat argumental.

I és que el guió és el punt feble de Mac Coy. Gourmelen planteja arguments interessants dins dels esquemes habituals del génere, però la resolució de la trama i dels punts de tensió és sempre molt directa i gens polida. Hi ha un munt de detalls en el text que grinyolen o resulten massa inversemblants per no haver dedicat una preparació prèvia al desenllaç.

Pàgina de l'àlbum Un tal Mac Coy

De la mateixa manera, els personatges de Mac Coy estan retratats d’una manera deficient. Manca dimensió personal o íntima de tots ells i els trets de caràcter o ben són caricaturitzats o bé deixats a la lliure imaginació del lector. Això és greu al deixar plans personatges recurrents com el Coronel Hood o Charley, però és atroç quan deixa com inexplicables reaccions i decisions de personatges que acaben d’aparèixer a la trama, com passa al començament de la darrera aventura Tras la pista de Miss Kate.

Una de les causes d’aquesta manca de color en els personatges és la mínima quantitat de diàleg que hi ha en tota la sèrie. El pes narratiu de Mac Coy cau sobre les espatlles del dibuix de Palacios (en aquesta ocasió signa amb aquest nom; l’Hernández el deixa per a altres projectes, com el de El Cid). I fins i tot opino que moltes vegades els comentaris omniscients que acompanyen les imatges sobrarien, ja que el treball de Palacios a l’hora de pintar els paissatges és senzillament magnífic.

La traça d’Antonio Palacios es palesa en haver aconseguit un dibuix prou definit com per a que no hagi dubte en la interpretació, però alhora tant poc detallista que permet que sigui la imaginació del lector qui aporti els darrers detalls. És un dibuix sempre de gran força, realista, que transmet més sensació que no pas informació, i que probablement s’hagués beneficiat molt d’un pressupost més elevat per a crear una edició amb vinyetes més grans.

mac coy. trampas contra mac coy

Aquesta manca de nitidesa i detall en el dibuix ajuda molt a endolcir els aspectes més violents i lletjos de Mac Coy: assassinats, tortures, violacions, rostres demacrats o que es deformen per la ira o la bogeria esdevenen totalment acceptables gràcies a l’art de Palacios.

Tanmateix, es poden fer dues crítiques al dibuixant. La primera, que les faccions dels protagonistes canvien molt poc entre la primera aventura situada al 1.864 i la darrera al 1.899. De fet, els personatges no han canviat gens, però aquest és un tema no només gràfic. La mateixa manca de detall que juga a favor dins d’una vinyeta, al considerar la sèrie esdevé un problema. Especialment quan tothom sap el què ha canviat Robert Redford, què és qui inspira les faccions de Mac Coy.

La segona crítica al dibuix és l’ús del color, que no m’acaba sempre de convèncer. Molt vermell en interiors, massa blau grisòs en exteriors. Les tempestes les pinta habitualment torrencials, exageradament, sense matisos. Com sempre, m’agradaria saber quina part és elecció artística i quina imposició econòmica en costos d’impressió o terminis d’entrega.

mac coy. la leyenda de alexis mac coy portada

De tota la sèrie els meus volums preferits són Little Big Horn, El cañón del diablo i Terror apache. Però l’aficionat més curiós potser estarà més interessat en aquells àlbums que s’allunyen del western i es capbussen en la comèdia (La carta de Hualco) o el génere sobrenatural (El baúl de los sortilegios).

Van ser només vint-i-un volums perquè l’Antonio Hernández Palacios va traspassar el 2.000, després d’haver entregat el primer àlbum per a Norma Editorial. Del contrari, a ben segur que haguessin seguit amb el personatge. Aquests darrers anys l’editorial Ponent Mon està reeditant la sèrie en una edició integral on agrupen els àlbums de quatre en quatre. Pel que sé, ja han aparegut els dos primers volums.

A mi m’agrada ma non troppo. El grafisme m’ha costat molt d’apreciar, però he acabat enamorat. Les històries són bones, però m’he quedat gairebé sempre amb la sensació que donaven per més, igual que alguns dels personatges recurrents.

mac coy. album no 1

Adient pels aficionats als westerns clàssics, els de John Ford i els de sèrie B, i també pels que els agrada mirar les vinyetes i imaginar-se la seva pròpia història. Contraindicat pels aficionats als westerns crepusculars i que demanin anar més enllà dels límits habituals del génere.

Salut i sort,
Ivan.

Understanding Comics

Una reflexió formal sobre els còmics com a mitjà d’expressió.

Portada del llibre 'Understanding Comics. The Invisible Art', de Scott McCloud

Comencem explicant què no és aquest llibre. El ninotaire Scott McCloud reflexiona sobre els còmics com a forma artística, però no parla ni de géneres, ni d’estils, ni de temàtiques, ni d’autors; tot i que fa alguns comentaris sobre alguns autors concrets per a ilustrar algun tema.

McCloud comenta elements del llenguatge visual dels còmics, com les vinyetes, les línies, els colors, etc., i com s’utilitzen per a expressar fenòmens dels que no és evident el seu trasllat al paper, com el so o el temps. El que interessa a Scott McCloud és discutir el que es pot fer amb aquest mitjà d’expressió i en reivindicar-lo com a forma artística amb una llarga tradició històrica.

Ho fa mitjançant un còmic, amb un protagonista fictici que ens acosta a les seves reflexions, que acostumen a ser llargues i abstractes. Això provoca que Understanding Comics esdevingui aviat un llibre feixuc de llegir. El mateix McCloud inclou un sensacional acudit final reconeixent-ho.

El resultat és tant interessant com difícil de pair. El fet que Scott McCloud hagi limitat els exemples pràctics i que hagi basat les seves explicacions teòriques en la lletra i en dibuixos que no poden tenir prou context fa que les explicacions no siguin prou dinàmiques.

Un estudiós de la història o la semiòtica de l’art pot trobar fascinants les discussions dels diferents conceptes però a mi, simple aficionat que vull entendre millor el que llegeixo,se’m fa feixuc i no puc copsar tot el què hi ha dins d’Understanding Comics.

Però alhora, penso que Understanding Comics m’ajudarà a apreciar millor els còmics amb dibuixos no realistes i amb elements visuals que fins ara trobava extravagants simplement per desconeixement del llenguatge.

Adient per a curiosos molt interessats sobre l’art i els còmics. Contraindicat si espereu que per ser un còmic hagi de ser lleuger o entretingut.

Salut i sort,
Ivan.