Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Francesc Pujols va ser un personatge de l’alta burgesia catalana que va protagonitzar llibres d’anècdotes publicats encara durant la seva vida. L’enciclopèdia ens diu que va escriure poemes, una novel·la, un munt d’articles i una extensa obra filosòfica, de la qual només es recorda allò que “arribarà el dia en que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Opino que Pujols segurament era un personatge un personatge encisador, d’aquells que tothom vol a la seva tertúlia, i un escriptor que es va guanyar bé la vida, però que si de debó és un dels patums de la cultura catalana, apanyats anem. Això si, entenc que per molts bon vivants sigui el seu ídol: viure còmodament entregat a les seves aficions i sense haver de treballar, a qui no li agradaria!

les-extraordinaries-aventures-de-francesc-pujols

En Sebastià Roig, que sempre s’ha interessat per la cultura catalana del primer terç del segle XX, s’ha juntat amb en Toni Benages, un dibuixant també d’amplis interessos, per a construir una obra complexa, irreverent i atractiva. Com bé diu el mateix Roig al pròleg, si els americans han posat Abraham Lincoln a perseguir vampirs i els anglesos han convertit els personatges de Jane Austen en caçadors de zombis, què no podriem fer nosaltres amb Pere el Ceremoniós o Serrallonga?

El que han parit aquest parell de talents agoserats són cinc contes fantàstics, en el sentit ciència ficció de l’adjectiu, on apareixen fantasmes, monstres marins i catalans diversos. Això és coherent amb l’interès que Francesc Pujols va manifestar amb l’ocultisme, i amb la col·lecció d’amics, coneguts i saludats que va aplegar Pujols: el galerista Josep Dalmau, el pintor Ramon Pichot i Gironès, la vident Marguerida Calafell, el fantasma del també pintor Carles Casagemas (de qui ja hem parlat), el metge i veterinari Francesc Darder i Llimona (si, el taxidermista del museu on havia el bosquimà), l’escriptor Carles Fages de Climent, el gran J.V. Foix, i l’enginyer Joaquín Sánchez Cordovés són tots personatges reals que esdevenen protagonistes d’aquests relats iconoclastes.

http://www.elpunt.cat

La irreverència no s’ha de confondre amb la manca de respecte, i Roig i Benages apliquen molt bé aquesta lliçó, fent que els senyors de Barcelona apareguin com a tals, alhora que el comentari del protagonsita sobre Els 4 Gats o l’aparició estelar de la Roue de bicyclette de Marcel Duchamp posen les bombolles al cava de l’humor.

pujols-dechamps

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols són extravagants i estan salpebrades tant amb les cites de Pujols com també amb una bona dosi de divertiment sexual, verd o picant com deien abans, a l’estil del que va implantar la direcció del mateix Pujols a la revista Papitu.

: Els homes excepcionals es revelen per la forma com ordenen la seva vida quotidiana.

Els contes són senzills, ben situats, millor documentats i magníficament acabats. Heu de sintonitzar, aviso, el surrealisme i l’apertura de ment que caracteritzaven aquell moment dels ambients cultes. Una mica l’estil hedonista i lliurepensador del film Belle Epoque d’en Trueba, per entendre’ns. Si ho feu, en gaudireu moltíssim. A mi Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols m’han semblat simplement delicioses. Penso que el millor d’aquest volum és que aboca el lector a l’evocació a un món curiós, lliurepensador, culte i molt suggerent.

pujols-ateneu-barcelona

També cal dir que hi ha un salt evident de qualitat entre els dos darrers contes, més breus i directes, i els tres primers, més i millor elaborats i que crec que es van abordar quan ja estava lligat el compromís de l’editorial Males Herbes. Allò de l’art pur i la malèfica influència dels diners ho explicava algú que tenia el plat a taula tres cops al dia.

Toni Benages i Gallard dibuixa de manera nítida i pulcra, seguint el camí que ha marcat l’escola franc-belga, fent servir el realisme dels decorats i objectes per a donar-li versemblança a la història i mantenint un registre més ampli en els personatges. Si no queden clars quins són els referents estètics, més evidents que mai en les icones de moviment, només heu d’apreciar l’homenatge a Tintin que hi ha a la contracoberta. A l’hora de pintar els seus personatges, Benages empra des de la fidelitat que no intenta ser retrat fotogràfic fins la caricatura en els moments més trempats de la trama, de manera que ajusta els tons del guió i el dibuix en cada vinyeta. El seu dibuix en blanc i negre ajuda, crec, a posar-li una miqueta de distància a l’ambientació fantàstica que ha ideat Sebastià Roig, i l’entintat, que m’ha semblat francament espectacular, aporta el punt just de dramatisme.

pujols-bruixes

Sebastià Roig és un reconegut especialista en allò que amb displicència s’acostuma a anomenar cultura popular. I coincideix en gustos amb el seu còmplice Benages. El resultat d’aquesta conxorxa és que quan llegiu Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols hi trobareu homenatges a Hergé, Moebius, Murnau i Alex Raymond. Tots, crec jo, molt ben encaixats.

En canvi, Gaudí només apareix a una vinyeta; només es mencionen casualment Picasso i Gabriel Alomar; i no apareix Salvador Dalí per enlloc. Això em va decebre molt fins que vaig averiguar que el duo creatiu està preparant una novel·la gràfica també centrada en l’univers Pujols. L’espero amb moltes ganes.

pujols-darder

No crec (Pujols tampoc no ho creia quan va arribar el franquisme) que en el futur els catalans ho tinguem tot pagat, però si què és cert que haver inspirat tant el Quimi Portet com en Roger Mas ja pot valer com a justificant d’una vida alegre i una obra extensa.

Adient com a divertiment i punt d’entrada a l’enciclopèdia. Contraindicat pels fans de Dana Scully.

Salut i sort,
Ivan.

PS: Les fantàstiques aventures de Francesc Pujols el podreu trobar a la majoria de botigues de còmic especialitzades, que ja van per la segona edició i han tingut força èxit, però jo recomano passar-se per Pow! Comics a Vilanova i la Geltrú.

Anuncis

Adéu, Senyor Mora

Ha traspassat en Víctor Mora, que per a dues generacions és el guionista d’El Capitán Trueno. Però jo el vaig conèixer abans per un autoplagi seu, El corsario de Hierro.

Vaig crèixer llegint El corsario de Hierro. Històries d’aventures a mitjans segle XVII, a mig cavall del gènere de pirates i un James Bond de l’època que viatjava per tot el món vivint aventures, rescatant belles noies indefenses i castigant els malfactors.

Crèixer ho escric en tots els sentits. Vaig començar a llegir El Corsario quan es publicava per entregues setmanals a Mortadelo i vaig acabar col·leccionant les seves aventures recollides en 52 petits àlbums en tapa blana. El primer cop que vaig visitar el Mercat de Sant Antoni va ser per anar a trobar l’únic número que em faltava, La pagoda de los Mil Suplicios, el vuitè de la sèrie. La primera que havia llegit, encara per entregues, va ser Cayo Calaveras.

Eren unes històries calcades a les del Capitán Trueno. Tres amics (el valent, el fort i el simpàtic) que viatgen pel món fotent garrotades als dolents. Garrotades, les justes; perquè sempre era més important l’enginy que no pas la força, i sempre s’intentava primer el cop de puny que no d’espasa. Calcades també a les d’un altre autoplagi, El Jabato.

Històries a les quals apareixien personatges secundaris que parlaven en contra de l’opressió, a favor dels drets dels oprimits, i que llegien llibres com la Utopia. Missatges subliminals però alhora evidents que la censura d’aquella època deixava passar i que, no era conscient aleshores però no en tinc cap dubte ara, van influir molt en el nen que jo era i en la persona que sóc ara.

Molts anys més tard, quan ja havia deixat de llegir còmics, vaig descobrir que Víctor Mora també escrivia novel·les. Vaig comprar La dona dels ulls de pluja quan encara estava subscrit al Cercle de Lectors, però no el vaig seguir com autor. Potser perquè encara no havia llegit El invierno del dibujante ni sabia el que havia sota el nom d’Editorial Bruguera: un munt d’escriptors d’esquerres antics represaliats del franquisme en condicions laborals força precàries.

Bon viatge, Senyor Mora. I moltes gràcies.

Salut i sort,
Ivan.

P.S.: la imatge de l’encapçalament l’he tret d’una web d’homenatge al Capitán Trueno.

El ciclo de Tschai

L’adaptació al còmic del Cicle de Tschai m’ha semblat interessant i entretinguda.

tschai-portada

Un astronauta terrícola arriba al planeta Tschai, habitat per diferents espècies alienígenes i descendents d’humans, que serveixen les altres espècies, superiors culturalment i tecnològicament.

Aquest és l’argument de les quatre novel·les que va escriure Jack Vance entre 1968 i 1970. Trenta anys més tard Jean-David Morvan les va adaptar en vuit àlbums que va il·lustrar Li-An.

tschai-inici

Fent comptes ràpids, cada volum d’aproximadament 50 pàgines adapta cent pàgines de text de les novel·les. Qui les ha llegit abans que el còmic, opina que aquest sintetitza molt i per tant potser es perden detalls significatius i part de l’encant.

En qualsevol cas, el còmic troba un interessant punt intermedi entre la space opera i el western. L’aventura és interessant i té un ritme narratiu força reeixit en els sis primers volums. Al final, per reiteració de temes i també potser per la trama de la darrera novel·la, el pols es perd una mica i tot queda en mans de l’acció i l’aventura.

Els lectors de les novel·les destaquen l’anàlisi sociològica que fa Jack Vance. Al còmic jo he trobat una barreja d’exotisme i de dèries diverses dels humans: l’acumulació de riquesa, l’ànsia pel poder (especialment el militar), la religió tant com instrument polític com per tranquil·litzar el cervell, etc., però cap reflexió més profunda que el que es pot trobar a molta literatura, gràfica o no.

tschai-lluita

És més, trobo que personatges que pertanyen a una mena de neolític superior es maneguen massa fàcilment a civilitzacions més desenvolupades tècnicament i socialment. Vaixells a vela i astronaus a un mateix planeta, si i sense problema. A la Terra, els nòmades mongols tenen televisió per satèl·lit, els nens veuen els dibuixos animats d’altres països i les cultures es combinen entre si. La part de buddy movie a Tschai que aporta la companyonia entre el protagonista i els seus dos amics principals no sempre reflecteix això. Molts cops Morvan posa l’accent en l’antipatia i el racisme entre individus, i no en la manca de comprensió entre civilitzacions.

M’ha resultat molt més interessant l’evolució del pensament del protagonista, que arriba amb una actitud oberta, generosa i altruista, i pregonant l’antiracisme; però que acaba convertit en un aventurer cínic i despietat que menysté les altres espècies del planeta.

tschai-mercat

El dibuix de Li-An és preciós. Nítid, generalment molt detallat, realista, però de vegades amb falta de definició emocional dels rostres humans. Li surten molt millors els paisatges i les panoràmiques, realment espectaculars, gràcies en part també a la dramàtica i captivadora coloració que aporta Scarlett Smulkowski.

Adient com a entreteniment que faci barrinar la ment. Contraindicat pels que no es vulguin veure reflectits en monstres molt poc agraciats.

Salut i sort,
Ivan.

Belo Horizonte

Igual que jo em vaig enamorar de la feina del Miguelanxo Prado, ell es va enamorar de Belo Horizonte.

Portada del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Es veu que l’artista gallec va visitar un parell de vegades la capital de Minas Gerais, i li va agradar molt. Mentre hi era m’imagino que va fer un munt de fotografies i en algun moment es va posar a dibuixar i a pintar la ciutat.

No només això: la ciutat li va inspirar un conte, una història on podem trobar l’interès per la societat, el component màgic, la por i la fascinació simultànies pel desconegut, i un protagonista que es deixa endur per la corrent que l’arrastra. És a dir, característiques que ja hem trobat a d’altres obres de Prado com els Fragmentos de la Enciclopedia Délfica o De profundis.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

El resultat és un conte ilustrat en que les imatges no mostren escenes del conte sinó aspectes del seu decorat. Coherent, perquè la veritable protagonista del conte és la ciutat de Belo Horizonte però insuficient perquè en pocs moments es relacionen les pintures amb els llocs concrets que visita el seu alter ego literari. I també perquè trobem a faltar als dibuixos dos personatges potentíssims que crea la imaginació de Miguelanxo Prado.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Les pintures (¿aquarel·les?) són precioses, lluminoses, vitals, plenes de colors pastel i de vida. Rarament mostren persones com a element principal i totes elles porten les cares quadrangulars habituals de l’autor, perquè Prado el que fa és retratar la ciutat i el seu ambient, i més que registrar persones el que fa és constatar actituds, humors i ambients.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

La casualitat ha fet que comparteixi classe d’alemany amb una noia de Belo Horizonte, que ha quedat entusiasmada tant per la fidelitat de la part gràfica com per la col·lecció de tòpics i llocs típics que recull, es veu que de forma molt encertada, el relat de Belo Horizonte.

Pàgina del còmic Belo Horizonte, de Miguelanxo Prado.

Adient pels seguidors de García Márquez o Carlos Fuentes. Contraindicat pels que necessitin que es segueixin sempre les normes.

Salut i sort,
Ivan.