La pitonisa

Poder conèixer el futur. Bellesa aclaparadora. Ambició. Revenja. La maledicció dels déus olímpics.

Portada del còmic Oráculo I: La Pitonisa (Olivier Peru & Stefano Martino)

El guionista Olivier Peru i el dibuixant Stefano Martino dediquen a la figura de la pitonisa el primer dels cinc volums d’una sèrie anomenada Oráculo, seguint una idea original de Jean-Luc Istin.

Es tracta d’un recreació de la Grècia clàssica i el seu món mitològic, amb un relat on es visiten tant els seus mites com una aproximació, necessàriament endolcida, de la realitat històrica.

M’ha agradat especialment el dibuix de Martino. D’escola francesa, traçat amb força i personalitat, excel·leix en els retrats dels personatges. Un dibuix net, definit i detallat que realment mostra sentiments al pintar expressions.

El guió d’Olivier Peru en canvi m’ha semblat més bàsic. Ret homenatge al món homèric, però les limitacions del medi còmic (i les convencions del génere comercial d’aventures) no li donen la possibilitat d’emprar les metàfores i elipsis de l’homenatjat.

La pitonisa va de sang i fetge, pit i cuixa. Tant a la pell com a l’ànima. Molta cultura i filosofia, però era un món cruel i implacable amb la debilitat.

Adient com a entreteniment amb caràcter. Contraindicat pels qui vulguin riure.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Chances

Fa trenta anys Horacio Altuna ja era un grandíssim dibuixant de còmics. I Chances, on a més va escriure el guió, és una petita joia futurista.

Portada del còmic Chances, d'Horacio Altuna

Ara el guió de Chances ja no és gens novedós, però en els vuitanta una història on es dibuixava un futur desesperançat, trist i cruel estava de moda, i Chances va impactar. Era l’època de Mad Max i un munt d’imitacions que van formar el génere del caos post-apocalíptic en el qual va participar el mateix Altuna amb El último recreo (amb guió de Carlos Trillo, que també havia escrit el de Basura. A més, l’ovella Dolly encara no estava ni en projecte, i la trama de la clonació era suggerent i inquietant alhora.

Rellegida ara, Chances té un argument nihilista i descarnat, on l’únic contrapunt lluminós són alguns personatges secundaris que a banda de sobreviure mantenen un mínim d’enteniment. Aquest grau màxim d’agror juga en contra de Chances, que per moments és més una caricatura que no pas un retrat del pervindre que ens espera.

Malauradament, a Altuna només li va interessar la vessant social de la història i no va dedicar-li pàgines ni a l’arquitectura política ni a les estructures econòmiques i tècniques. Lògic en el format i revistes en que es va editar originalment, però ara ens quedem amb gana de més. També és just reconèixer que alguns d’aquests temes els tocarà més tard a Ficcionario.

Gràficament Chances és igualment agra. El magnífic dibuix, realista i detallista, no deixa cap aspecte de la degradació humana per retratar. La brutícia, la sordidesa, la violència, el sadisme i el dolor apareixen esplendorosament vius i sense cap metàfora o cortina que te’ls ajudi a paīr. Però, l’Horacio Altuna ja començava a repetir cares en els seus personatges, especialment els femenins; un pecat comú però que emprenya els que seguim la seva trajectòria. I els masculins, per a arrodonir el clima del relat, acostumen a ser prou lletjos.

En definitiva, una interessantíssima distòpia, presentada sense vaselina ni correcció política, adient per a majors d’edat i contraindicada pels que tenen fe (en qualsevol cosa) o por a la robòtica i l’automatització.

Salut i sort,
Ivan.

Watchmen

“Quis custodiet ipsos custodes?”

Portada de Watchmen, el còmic d'Alan Moore, Dave Gibbons i John Higgins

Watchmen, publicat a mitjans dels vuitanta com a col·lecció de 12 volums, és un homenatge a un gènere que aleshores ja estava esgotat però que encara no havia quedat superat pel cinema. I és també, com moltes altres grans novel·les, un crisol d’històries interessants i una anàlisi, descarnada i brutal, de la naturalesa humana.

Watchmen parteix de les mateixes premises que qualsevol altra sèrie de superherois. Un grapat de gent decideix vestir-se de manera extravagant i sortir al carrer a combatre el crim pel seu compte. La majoria dels quals, sense tenir poders especials. Les pors sublimades (aquí de forma no gens dissimulada) de la Guerra Freda i l’energia atòmica, un cert nivell d’ucronia que li senta molt bé a la credibilitat del conjunt, i unes mínimes dosis de fantasia acaben de formar l’escenari de Watchmen.

Però a diferència del que coneixem com a còmics de superherois, Watchmen comença pel final, quan tota una fornada de justiciers emmascarats ja s’ha jubilat i un altre grup ho ha deixat còrrer. Des d’aquest punt de vista temporal a Alan Moore li és ben fàcil desenvolupar una trena on la intriga del present i la revisió del passat són igualment apassionants i s’alimenten recíprocament. A més, Moore afegeix dues trames paral·leles aparentment innocients però profundament alegòriques que, arribats al final de Watchmen, emmarquen completament el missatge que vol transmetre.

De lluny, el més gran atractiu de Watchmen és la col·lecció de personatges que l’habiten. Pobres humans indefensos davant d’un món hostil amb el qual els costa molt mantenir-se a l’alçada de les expectatives sense perdre, ai, el seny. A Watchmen veiem tot un rosari d’actituds (paranoies, neurosis, psicòpates, inconscients, irresponsables, autèntics herois, etc.) que formen un retaule espectacular i inoblidable. La debilitat humana en tot el seu esplendor, allà on sembla haver-hi més fortalesa. I novetat aleshores en el génere: debilitats que afecten no només la identitat secreta, el pla personal de l’heroi, sinó també la seva vessant pública.

L’apartat gràfic és prou satisfactori, tenint en compte que han passat 30 anys i tant les orientacions estètiques com els mitjans tecnològics han evolucionat molt. El dibuix de Dave Gibbons és magnífic, però la coloració de John Higgins pot semblar ara molt pobre. Però si recordeu com eren els primers còmics de l’Editorial Vértice en color fins i tot us farà gràcia recuperar antigues vivències.

Si heu arribat fins aquí (ho sé, he d’aprendre a no allargar-me tant) ja sabeu que Watchmen m’ha agradat moltíssim, i per raons que no són les habituals en el génere. Les aventures són aquí l’escenari, el nucli són les relacions entre els personatges. I encara més per la reflexió que aporta sobre el poder. Qui l’ha d’exercir, què en fem quan en disposem a dojo, com el deleguem, com assumim el mal menor, què estem disposats a sacrificar. Ja sabeu, “un gran poder porta una gran responsabilitat”.

Adient pels aficionats a X-Men, el Tinent Blueberry o Captain America. Contraindicat per tintinòlegs i seguidors de Conan o Superman.

Salut i sort,
Ivan.

Crónicas birmanas

La parella d’Guy Delisle és metgesa i cooperant de Metges Sense Fronteres. Quan ella va anar destinada durant un any a Myanmar el dibuixant i el fill d’ambdós la van acompanyar. I és clar, el ninotaire ho ha explicat d’una manera fascinant.

Portada de Crónicas Birmanas, de Guy Delisle, on es veu el protagonista empenyent el cotxet on porta el seu fill petit pels carrers de Yangon (antiga Rangun) al passar per davant de la casa d'Aung San Suu Kyi

Crónicas Birmanas és un dietari gràfic meravellós. Explica un munt de coses sense atavalar, i en transmet moltes més. Dibuixat en aquest blanc i negre de linies senzilles, tinta xinesa i mínim detall que és en aparença infantil, el dibuix despulla la realitat de tota la decoració accessòria i ilustra perfectament l’esència del que l’autor vol contar.

Delisle va deixant pinzellades impressionistes sobre la seva experiència birmana. La part més destacada la relació amb els locals i els altres expatriats. La mirada de Guy Delisle és tendra i profunda. Sense emprar un sol adjectiu per qualificar els birmans, Crónicas Birmanas explica clarament com els veu i com percep que el veuen. I també dibuixa el micromón privilegiat i de vegades absurd dels expatriats que allà constitueixen una classe alta que no sempre s’integra al país que hi viu. Les parts on descriu les missions de Metges Sense Fronteres són colpidores sense caure en l’ensucrament innecessari.

També es pot sucar pa amb l’exposició que fa Delisle de tot allò que representa una dictadura, des violència brutal fins a corrupció econòmica passant per detalls absurds d’autoritarisme; i sense cap reflexió ideològica, sent neutral.

La part més divertida de Crónicas Birmanas són, és clar, els seus patiments per una quotidianitat tant diferent de la que gaudim a Occident, incloent la seva vida de cònjuge d’expatriada i de pare d’una criatura.

Però de llarg on més m’ha agradat és al retratar els diferents ritmes de vida, el del món subdesenvolupat i el del primer món. Com dibuixarieu un ritme de vida, sense paraules? Mostrant què pots pensar (o no) en cada món. Subtil, precís, genial.

Adient per a que viatgi el cervell. Contraindicat per addictes a l’adrenalina.

Salut i sort,
Ivan.