El 1.974 les aventures del Tinent Blueberry, el western de referència en el còmic, estaven en un moment de màxima audiència i creativitat. La popularitat del personatge creat per Charlier i Giraud era enorme des que havia començat a publicar-se a la revista Pilote uns 10 anys abans; i just arribava al cim de la sèrie amb l’aventura que havia engegat l’any anterior a l’àlbum Chihuahua Pearl i que culminaria l’any següent i quatre àlbums més tard a Angel Face.

És en aquest context que l’editorial Dargaud es va posar en contacte amb el guionista Jean-Pierre Gourmelen i el dibuixant Antonio Palacios per a tractar de fer-li la competència. El resultat en va ser una sèrie de vint-i-un àlbums protagonitzada per Alexis Mac Coy.

Mac Coy és un oficial confederat que al final de la Guerra de Secessió s’unirà a la cavalleria de la Unió destinada a la frontera amb els territoris encara en mans indígenes. Estem parlant d’un escenari situat al darrer terç del segle XIX i de tot el Midwest, des de Montana fins al terç nord de Mèxic. Antonio Palacios, que venia de triomfar amb altres còmics de caire històric, trobaria un espai idoni per expressar tota la seva capacitat.

Tots els àlbums de Mac Coy són autoinclusius, amb la qual cosa els lectors no havien de patir mentre esperaven la continuació de la saga, però alhora el límit de 48 pàgines constitueix també un topall a la profunditat argumental.

I és que el guió és el punt feble de Mac Coy. Gourmelen planteja arguments interessants dins dels esquemes habituals del génere, però la resolució de la trama i dels punts de tensió és sempre molt directa i gens polida. Hi ha un munt de detalls en el text que grinyolen o resulten massa inversemblants per no haver dedicat una preparació prèvia al desenllaç.

De la mateixa manera, els personatges de Mac Coy estan retratats d’una manera deficient. Manca dimensió personal o íntima de tots ells i els trets de caràcter o ben són caricaturitzats o bé deixats a la lliure imaginació del lector. Això és greu al deixar plans personatges recurrents com el Coronel Hood o Charley, però és atroç quan deixa com inexplicables reaccions i decisions de personatges que acaben d’aparèixer a la trama, com passa al començament de la darrera aventura Tras la pista de Miss Kate.

Una de les causes d’aquesta manca de color en els personatges és la mínima quantitat de diàleg que hi ha en tota la sèrie. El pes narratiu de Mac Coy cau sobre les espatlles del dibuix de Palacios (en aquesta ocasió signa amb aquest nom; l’Hernández el deixa per a altres projectes, com el de El Cid). I fins i tot opino que moltes vegades els comentaris omniscients que acompanyen les imatges sobrarien, ja que el treball de Palacios a l’hora de pintar els paissatges és senzillament magnífic.

La traça d’Antonio Palacios es palesa en haver aconseguit un dibuix prou definit com per a que no hagi dubte en la interpretació, però alhora tant poc detallista que permet que sigui la imaginació del lector qui aporti els darrers detalls. És un dibuix sempre de gran força, realista, que transmet més sensació que no pas informació, i que probablement s’hagués beneficiat molt d’un pressupost més elevat per a crear una edició amb vinyetes més grans.

Aquesta manca de nitidesa i detall en el dibuix ajuda molt a endolcir els aspectes més violents i lletjos de Mac Coy: assassinats, tortures, violacions, rostres demacrats o que es deformen per la ira o la bogeria esdevenen totalment acceptables gràcies a l’art de Palacios.

Tanmateix, es poden fer dues crítiques al dibuixant. La primera, que les faccions dels protagonistes canvien molt poc entre la primera aventura situada al 1.864 i la darrera al 1.899. De fet, els personatges no han canviat gens, però aquest és un tema no només gràfic. La mateixa manca de detall que juga a favor dins d’una vinyeta, al considerar la sèrie esdevé un problema. Especialment quan tothom sap el què ha canviat Robert Redford, què és qui inspira les faccions de Mac Coy.

La segona crítica al dibuix és l’ús del color, que no m’acaba sempre de convèncer. Molt vermell en interiors, massa blau grisòs en exteriors. Les tempestes les pinta habitualment torrencials, exageradament, sense matisos. Com sempre, m’agradaria saber quina part és elecció artística i quina imposició econòmica en costos d’impressió o terminis d’entrega.

De tota la sèrie els meus volums preferits són Little Big Horn, El cañón del diablo i Terror apache. Però l’aficionat més curiós potser estarà més interessat en aquells àlbums que s’allunyen del western i es capbussen en la comèdia (La carta de Hualco) o el génere sobrenatural (El baúl de los sortilegios).

Van ser només vint-i-un volums perquè l’Antonio Hernández Palacios va traspassar el 2.000, després d’haver entregat el primer àlbum per a Norma Editorial. Del contrari, a ben segur que haguessin seguit amb el personatge. Aquests darrers anys l’editorial Ponent Mon està reeditant la sèrie en una edició integral on agrupen els àlbums de quatre en quatre. Pel que sé, ja han aparegut els dos primers volums.

A mi m’agrada ma non troppo. El grafisme m’ha costat molt d’apreciar, però he acabat enamorat. Les històries són bones, però m’he quedat gairebé sempre amb la sensació que donaven per més, igual que alguns dels personatges recurrents.

Adient pels aficionats als westerns clàssics, els de John Ford i els de sèrie B, i també pels que els agrada mirar les vinyetes i imaginar-se la seva pròpia història. Contraindicat pels aficionats als westerns crepusculars i que demanin anar més enllà dels límits habituals del génere.

Salut i sort,
Ivan.