Un títol que descriu amb precisió el que ofereix el llibre.

La Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes es va publicar el 2014, o sigui que encara la podem considerar actual tot i que per definició qualsevol llibre d’aquestes característiques sempre es quedarà desfasat.

En aproximadament tres-centes pàgines Gerardo Vilches Fuentes recorre la història de les publicacions del que ara anomenem còmics des dels dibuixos del suís Rodolphe Töpfer fins a Shintaro Kago o Santiago García.

Vilches escriu amb una prosa senzilla i li dóna a la narració un ritme trepidant. Les fites es succeeixen de manera continuada i de vegades el lector té la sensació d’estar enmig d’un còmic d’aventures: no deixen d’aparèixer nous personatges, crisis que canvien l’statu quo, desaparicions de personatges (autors, revistes, editorials, personatges) ja consagrats… La Breve Historia del Cómic es llegeix igual que es beu la cervesa freda a l’estiu.

En la virtut de Breve Historia del Cómic hi ha també el pecat: la manca de profunditat. L’obra és una introducció i no pretén ser altra cosa, i per una simple qüestió d’espai no pot ni entrar en anàlisis ben detallades (no és una monografia especialitzada) ni el compendi d’autors i personatges pot ser complet (tampoc no és una enciclopèdia). Llegir la Breve Historia del Cómic deixa amb ganes de més. Què és el que s’espera d’una bona introducció.

I, vull que quedi clar, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes m’ha agradat molt. És un bon llibre, didàctic, ben escrit, entretingut, i instructiu. Però hi ha també alguns aspectes que no m’han fet el pes, i ara és quan venen les garrotades.

El primer defecte que li trobo a la Breve Historia del Cómic és que no esmenta res dels canvis tecnològics. El còmic és un mitjà que depèn moltíssim del seu suport. La millora en les linotips, i les possibilitats econòmiques de cada editorial han fet possible emprar primer color i després millors coloracions, millors papers, mitjans informàtics per a donar color o entintar, etc. I ja no en parlem de llegir els còmics en suport web o en tablet. Els culs de Manara són inimaginables amb els mitjans de Dick Tracy, per exemple. I el mateix fa difícil ara apreciar de debò els dibuixos de molt còmic d’abans de la Segona Guerra Mundial.

A més, Gerardo Vilches ha estructurat la seva Breve Historia del Cómic d’una manera que no m’ha semblat la millor. Per a donar-li un ritme més viu al llibre ha fet igual que els best-sellers: molts capítols curts que es poden llegir d’una tacada. Però la definició dels capítols no és homogènia. Comença fent-ho en base a l’evolució del mitjà d’expressió: vinyetes aïllades, comic strips que van aparèixer a la premsa diària els primers comic books, etc. Però en el moment en que els còmics comencen a ser un mitjà d’expressió que es fa servir arreu, passa dedicar capítols a diferents contrades geogràfiques: còmics italians, llatinoamericans, franc-belga, etc. Això, opino, li facilita molt la feina de documentació, però trobo que no és la millor manera per a poder relacionar, per exemple, Hombre i Jeremiah. Admeto que alguns tipus de manga si que són molt específics del Japó, però coses com Lobo solitario y su cachorro és més lògic que estiguin al costat de Los pasajeros del viento que no pas de Bola de drac.

Més greu és que, un cop s’ha parlat dels orígens de les tires de còmics, no se’n torna a parlar més. Bé, menciona Peanuts i Calvin & Hobbs, és cert; però el fet que el format estigui fixat no vol dir que no apareguin autors i estils que pagui la pena mencionar. Com per exemple les il·lustracions de The New Yorker, que han creat una escola sòlida i fecunda en el món anglosaxó; o a casa nostra simplement anomenar en Perich. Afortunadament si reconeix el paper d’El Jueves com a generadora de planter, però no apareixen ni la seva inspiració Charlie Hebdo ni el seu tràgic precedent El Papus.

Igual que no s’esmenten revistes històriques com van ser Don Quijote i La Codorniz a Madrid o Cu-Cut! i En Patufet a Barcelona. Però, recordem-ho, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes és una introducció, no una enciclopèdia.

També pel concepte d’obra, Vilches li dóna especial importància a l’aparició de corrents que innoven en el mitjà d’expressió. Això fa que li doni molta importància als moviments underground, cosa que em sembla bé perquè, t’agradin estèticament o no, són els que fan avançar el mitjà. Però esmentar Creepy i Cairo i no 1984 ni Kiss Comix… I ho paga també l’evolució en les narratives. Gerardo Vilches esmenta molt breument els canvis en, per exemple, el tractament dels personatges al gènere de super-herois. Però canvis igualment significatius els hem pogut apreciar en el western (compareu Tex amb Bouncer) o la ciència-ficció.

Aquesta evolució de les narratives és quelcom que es pot argumentar que no és propi del còmic, sinó que també ho podem veure a la literatura, el cinema, etc. Però per això mateix a mi em sembla tan important i crec que calia desenvolupar-ho més del que ho fa.

La Breve Historia del Cómic clou amb 100 recomanacions que no pretenen ser un cànon sinó només un mostrari de coses interessants que mirar. Encertadament el llistat és per ordre alfabètic. I també inclou una amplíssima bibliografia en castellà sobre els còmics i alguns enllaços web més que interessants.

En definitiva, un repàs de noms principals d’autors, editorials, personatges i tendències.

Adient per a passar d’ignorant a enteradillo. Contraindicat per a capbussar-se en com es van fer aquells còmics que tant adorem.

Salut i sort,
Ivan.