Populismes

springsteen-on-trump

La cita és de Bruce Springsteen parlant sobre Donald Trump. La podeu trobar a molts llocs, per exemple a Billboard, on comenten una entrevista pública del Boss amb un editor del New Yorker.

Opino que aquest pensament aplica a molts més polítics i partits. A Europa ho estem patint des de fa temps amb els feixistes no declarats, bocamolls interessats, i molts conservadors que defensen protegir el de sempre perquè no volen canviar res.

La manera en que s’està produint la globalització està deixant molts danys col·laterals pel camí. Però aquest és un altre tema1.

Molta sort avui, americans i subdits de l’imperi.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Si, Jordi, sé què tinc pedent fer un article sobre aquest altre tema. I un altre sobre Europa i el Brexit. 
Anuncis

Salaris

Els diaris publiquen els sous dels directius de TMB. Els podeu llegir a El Periódico o a l’Ara.

Està bé aquest exercici de transparència. De fet, és imprescindible.

Opinió? Em semblen sous baixos per a càrrecs on la responsabilitat i la l’exigència de competència són molt elevades. Però em sembla perfectament coherent amb els sous baixíssims que es paguen a Espanya.

Molta gent em demana què en pensen els suïssos de la situació a Espanya. D’entrada, els suïssos són molt discrets i intenten no fer preguntes que puguin molestar el seu interlocutor. Els que tenen més confiança, confessen que no entenen res. No entenen com es poden fer segons quins errors; com es pot votar qui s’ha equivocat repetidament; o qui ha presumptament delinquit; o com es pot prohibir votar una decisió.

Però sobre tot, el que no entenen és com es pot viure a Europa Occidental amb poc més de vint-mil euros l’any.

I parlant de no entendre coses, no veig cap raó per no haver informat immediatament d’aquests salaris. Espero que aquest mes i mig que han trigat la Colau i els seus socis, els socialistes que han manat durant tants anys i que ella volia fer fora, no hagin amagat res.

Salut i sort,
Ivan.

26-J, la ressaca

De manera inexplicable, milions de persones continuen emperrades en no votar el mateix que jo i perseveren en l’equivocació. Conyes a banda, alguns comentaris breus i poc raonats i moltes preguntes obertes.

En sis mesos, no ha passat res significatiu per a la majoria de la població. Però els votants de Ciutadans no han aprovat que el partit estiguès disposat a fer costat Pedro Sánchez. La qüestió és si això apunta cap a una aprovació del lideratge de Rajoy al PP, o només de l’opció política més conservadora.

De la mateixa manera, la negativa de Pablo Iglesias a recolzar el PSOE (els futurs alumnes d’Història tindran un bon embolic de noms amb aquesta frase) per a formar govern crec que li ha costat una bona colla de vots. Un munt d’electors han deixat de considerar Unidos Podemos com una força útil per a canviar de govern. Què han votat? Han votat?

Això, o potser ha hagut un munt de votants que ha opinat que con aquellos no, i el que han rebutjat és l’acord entre Izquierda Unida i Podemos. Però, sense cap dada en la que recolzar-me, intueixo que no va per aquí.

Em fa l’efecte que la gran desviació i entre l’enquesta a peu d’urna i el resultat final reprodueix l’ocultació de vot que ha patit tradicionalment el PP a Catalunya. Que a la gent li faci vergonya el seu vot trobo que diu molt de les direccions dels partits. I a Espanya, això és el que potser li està passant a PP i PSOE.

Cau Mas, la CUP veta els pressupostos, torna a no presentar-se al Congreso, hem sabut part del que fa Fernández-Díaz, presideix Puigdemont, però la foto electoral catalana repeteix a nivell d’escons. Trobo que la gent ha votat ideològicament i que no té gaires dubtes. Caldrà veure les enquestes (seran més fiables?) sobre quins trasvassaments de vots ha hagut, però qui vulgui progressar electoralment haurà de moure fitxa i de manera molt agressiva.

No he trobat la comparació en nombre de vots respecte el desembre, però la diferència de vots a Catalunya entre CDC i el PP és mínima. El PP ha heretat els vots d’Unió? Ha tocat fons Convergència?

I per altra banda, sembla que la caiguda del PSC ha trobat el seu límit. Ara que físicament faran mudança, va bé que sàpiguen quins mobles electorals hauran de traslladar.

I molt pocs, però Ciutadans també ha perdut vots. Un 2% vol dir tècnicament repetir resultats, però la seva tendència ascendent, es trenca?

Els que diuen que això no canviarà mai, que mirin els resultats a Andalusia o Extremadura. Els analistes polítics dels anys 80 o 90 dirien que són del gènere de fantasia.

Tanmateix, què passa al País Valencià i a Ses Illes per a que no hagi alternància? Tenint en compte tot el que ha passat en els darrers anys allà, com ha de ser l’alternativa per a que continuïn guanyant els mateixos!

Quan parlo de política amb suïssos, sempre dic que una de les principals diferències amb Espanya és el diferent significat del verb governar. A Suïssa, vol dir gestionar el dia a dia i liderar la negociació; a Espanya, manar. Opino que les direccions dels diferents partits polítics haurien de començar a visitar els Alps.

Salut i sort,
Ivan.

Brexit

Quan El Regne Unit va sol·licitar l’entrada a l’aleshores Mercat Comú, el General De Gaulle s’hi va oposar tant com va poder, argumentant que l’únic que farien seria tocar els pebrots. Al cap de quaranta anys, abandonen el vaixell gràcies a un referèndum convocat per un Primer Ministre que no volia marxar-hi, i després d’haver aconseguit un bon nombre de privilegis, que diria la Susana, especialment arrel d’aquell “I want my money back” que va bramar la Thatcher.

El Brexit no s’entén sense la personalitat de David Cameron, capaç de convocar dos referèndums per a votar-hi en contra, sense cap guany evident a priori pel país, i només com a manera d’enfortir-se políticament davant dels labour i dins del seu propi partit. La primera vegada li va sortir bé pels pèls; la segona, l’aposta ha acabat amb la seva carrera política.

Però tampoc s’entén sense la immensa confusió ideològica que pateix tot el món occidental, i vulguin que no el Regne Unit hi pertany, i que està afavorint els partits d’ultra-dreta i les opcions més crítiques, serioses o no, amb la política institucionalitzada durant les darreres décades. Que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, ja en parlarem; però que la xenofòbia i els discursos des dels dallonses i no des del raciocini hagin guanyat, això si que és molt preocupant.

El Brexit serà a partir d’ara un procés gradual que pot trigar entre dos i set anys. Temps durant el qual fins i tot es podria portar a termini un altre referèndum… Però al cap del qual, en qualsevol cas, les conseqüències immediates sobre la majoria de la població no seran tan espectaculars. Tingueu en compte que els britànics ni tenen l’euro ni pertanyen a l’espai Schengen. I temes com la mobilitat de capitals i treballadors, les beques Erasmus, les xarxes de recerca intereuropees, etc., es poden mantenir mitjançant tractats bilaterals, de la mateixa manera que ho fan Noruega o Suïssa.

Si que és cert que aquests tractats s’hauran de negociar i que alguna cosa li tocarà pagar als britànics, però no serà pas de la mida de Gibraltar. Entre d’altres coses perquè el gran pilar de la cooperació europea és compartit amb els EUA i Canadà: l’OTAN. I aquí si que poca broma. Londres, això si, deixa de tenir mà en la configuració de la política de la Unió. El Foreign Office ho patirà més que el carrer. Juntament amb les empreses globals a les que interessava la combinació de la legislació britànica i el marc Unió Europea.

A Suïssa també van guanyar un altre referèndum la xenofòbia i la imposició d’un control a la immigració des de la UE. I la UE va contestar que cap problema, però que tots aquells temes dels tractats bilaterals que he esmentat abans caldrà renegociar-els, que tot va junt en el mateix paquet. I des d’aleshores el govern no deixa de buscar maneres legals d’obeïr el manament democràtic del seu poble, i alhora defensar els interessos d’aquest mateix poble, que necessita la cooperació amb Europa. Sospito que compartiran molta experiència a partir d’ara amb Downing Street.

Un tema que si serà important i que veig que no se’n parla és la ingent quantitat de regulació professional que aprova el Parlament Europeu cada any. Els diaris només en parlen quan afecta l’etiquetatge de l’oli d’oliva als restaurants, però estic parlant de normes de seguretat laboral, de normatives de consum, d’estàndars industrials, etc. Coses que no veus ni palpes directament però que al final del dia convius amb elles i t’afecten directíssimament. I vénen de Brussel·les. Ara els britànics tenen l’opció de derogar les que els molestin, i afrontar les conseqüències. Made in Europe és quelcom més que una etiqueta.

A la pell de brau, les reaccions dels polítics espanyols les he trobades de vergonya aliena. “Les decisions importants no les pot votar la gent del carrer” han escopit alguns candidats que reclamen que la gent els voti demà diumenge. El fet que el debat polític estigui a nivells infrahumans es déu només al menysteniment que li han tingut al poble tant la classe política com el periodisme.

La democràcia, si, té un greu problema: el vot d’un poca-solta, el d’un imbècil, i el d’un gandul, valen el mateix que el d’un eminent catedràtic, un metge sacrificat, o una estrella de la televisió. Mal exemple, però vull dir que ens iguala a tots. Què és precisament la gràcia de la democràcia, teòricament. Si algú creu que els cretins no haurien de votar, la solució és ben senzilla: eliminar-los, tant com poguem. I això es fa amb educació i amb informació. Amb una educació pública, per a tothom, de qualitat, i amb uns mitjans d’informació independents, de qualitat, i útils a la societat.

Els partits polítics espanyols porten anys anant en la direcció contrària. I la premsa, tant la política com l’esportiva, ja no sabem si és més groga que rosa o a l’inrevés.

Això si: Eurovision, ni tocar-la.

Salut i sort,
Ivan.