Pablo Iglesias i Íñigo Errejón asseguts un al costat de l'altre al Congreso de los Diputados, aplaudint.

Lluita ideològica

La lluita ideològica significava obrir portes a la feblesa organitzativa; per tant, tothom volia fer-se amb el control de l’aparell confederal.

Ferran Aisa

Aquesta valoració sobre la CNT, molt probablement precisa, apunta a una de les grans febleses del sistema polític català i espanyol, en la meva opinió.

Abans que res, recordem que la CNT del primer terç del segle XX no només era un sindicat: era un aparell polític de primera magnitud; i de fet, una de les forces polítiques principals tant a Catalunya (on tenia més implantació) com a Espanya (per la seva influència). I de lluny, la millor organitzada.

Espanya, i Catalunya també, són territoris on no hi ha alternança a la direcció dels partits polítics. Els dissidents són marginats. Els escassos retorns de dirigents a primera línia després d’una travessa del desert acostumen a ser conseqüència d’escissions o de canvis de formació. La pluralitat de boca dura fins que arriba el qüestionament al líder suprem. Les designacions digitals, les llistes tancades (i per tant monolítiques) als òrgans de direcció, la promoció dels lleials per davant dels meritoris…, són defectes dels quals podem trobar un munt d’exemples a tots els partits.

I si els encarregats de fer funcionar el sistema democràtic funcionen ells mateixos de manera poc democràtica…

I contesto abans que ningú em recordi l’estructura assembleària d’ERC i la CUP. D’acord que la teoria és molt diferent, però mireu la història recent d’ERC, des de l’aparició d’Àngel Colom fins a la caiguda de Puigcercós, i ja em direu.

I en el cas de la CUP, el cas de la dimissió de la Mireia Boya em resulta especialment inquietant.

Salut i sort, Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013. Pàgina 209.

4 respostes a “Lluita ideològica

    1. Però no aplica de la mateixa manera a casa nostra que a llocs com França, el Regne Unit o els Estats Units on sí que hi ha retorns a la primera plana política després de temps d’ostracisme.

      Bé, també cal admetre que sí que hi ha retorns a la primera plana mediàtica: la Cifuentes com a comentarista televisiva, en Duran Lleida escrivint a La Vanguardia

  1. Mmmm… No ho veig de la mateixa manera. Més aviat allò va ser una batalla en dos actes.
    Veus, un exemple millor i que podries haver jugat és el de Josep Borrell, que van amagar-lo a Europa i al cap del temps el van fer tornar amb màxims honors. Però tampoc és això al que em referia.

    Exemples com els de Churchill (també: quina peça, aquest) en el seu moment, Fabius o Hesseltine aquí no els tenim. Clar que potser allà també són l’excepció.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s