L’excepció espanyola

L’endemà de les eleccions europees es poden fer moltes lectures i interpretacions. I les que queden per fer, és clar. A mi, el que més m’amoïna és la puixança arreu d’Europa de l’extrema dreta.

Durant molts anys hem escoltat la cançó que a Espanya no hi havia una força política d’ultradreta a Espanya i que sort en teníem. Les eleccions andaluses primer, i les generals després, han silenciat aquest mantra: ha sortit a la llum una marca electoral d’extrema dreta, i els seus votants, com molts dèiem, no van néixer 18 anys i un dia abans de la cita electoral, sinó que hi eren a les bases militants i simpatitzants d’un o dos partits perfectament democràtics.

La lectura que jo faig no és tant dels resultats electorals com dels titulars de premsa. Tothom dóna per assumit que la dreta pactarà sense problemes amb l’extrema dreta, igual que ho han fet abans a Andalusia. I ningú se’n fa creus. A tothom li sembla no només legal, que ho és, sinó també constitucional i assenyat.

Al final, sí que hi ha una excepció espanyola: aquí l’extrema dreta no necessita ser majoritària per a sucar.

Ara la pregunta que queda a l’aire, i que m’agradaria que algun d’aquests reputats analistes polítics contestés, és: si VOX és constitucional (no sóc jo qui ho diu), i la Constitució Espanyola havia d’enterrar el franquisme (és el que s’havia venut), què és el que defensa la Constitució?

Salut i sort,
Ivan.

Ingenuïtat política

Si fas un referèndum ni Espanya ni la UE et reconeixen. Si fas un cop d'estat, si. --Pere Martí Colom

Una de les coses que espero haver après gràcies a Lo Bloc és a no escriure obvietats. O si més no, escriure-les amb una mica de gràcia perquè així tinguin un mínim d’interès.

Això ve al cas del comentari que en Pere Martí, periodista de Vilaweb, va publicar fa poc a twitter al cas de què està passant a Veneçuela i que podeu veure a la imatge que encapçala l’article.

Comencem a escriure obvietats:

  • El senyor que està decidit a construir un mur a la frontera sud del seu país i que no dubta en separar fills de pares immigrants mentre no se’n surt, no està pas interessat a defensar els Drets Humans.
  • El mateix podem dir dels senyors i senyores que prefereixen deixar morir immigrants enmig de la mar Mediterrània, la mateixa de la cançó de Serrat.
  • El país on va manar Chaves i ara mana Maduro és on hi ha les majors reserves d’hidrocarburs de tot el planeta. Hidrocarburs que, encara durant molts anys, seran la font d’energia principal del món. Especialment de sistemes armamentístics com blindats motoritzats, míssils i avions de combat. I de mitjans de transport tan estratègicament importants (penseu en el comerç i la logística) com els avions i els vaixells.
  • El president actual vol mantenir la indústria petroliera en mans del seu govern; el president que diu que és legítim està obert a permetre l’arribada de companyies dels països que li donen suport.
  • Els països es mouen per interessos, no pas per ideals.

Finalitzat el pesat reguitzell d’obvietats, ens convé reflexionar-hi sobre, permeteu-me la redundància, la seva òbvia importància. Les relacions internacionals es mouen per interessos. I la política és un negoci de poder, no pas d’ideals. Allò de “la Unió Europea no pot permetre que…” pot sonar molt bé però és d’una ingenuïtat tant lògica en aficionats com perillosa en mans de polítics professionals.

Aquesta lliçó l’hauríem hagut d’aprendre el 1714. Tampoc no la vam aprendre el 1936 ni el 1945. Espero que l’hàgim après, per fi, l’octubre del 2018.

Salut i sort,
Ivan.

Pla i el lliure examen

Estic llegint El quadern gris del Josep Pla. El sis de juliol del 1918 va escriure una entrada de la qual cito el següent fragment:

“Els reaccionaris del país han estat sempre, seran sempre, germanòfils. La bèstia negra, per ells, serà, permanentment, Anglaterra. I ho serà (…) perquè Anglaterra encarna l’esperit del lliure examen. Aquesta és la ferida perenne. Els qui afirmen que en les preferències d’aquests elements hi ha incoherència donat que Alemanya és un país tan protestant com Anglaterra, s’equivoquen. No hi ha un bri d’incoherència; al contrari: veuen el problema amb una exactitud perfecta. Saben que Alemanya és un país d’un protestantisme innocu. Més clar: que el protestantisme alemany no compta per res davant de l’esperit militar, d’autoritat i de submissió. I d’Alemanya és precisament aquest esperit el que els interessa. Saben que davant d’aquest esperit el protestantisme alemany no té cap força, ni és literalment res. I això és cert. Alemanya és un país d’autoritat abans que tot, encara que sigui protestant. Anglaterra és, abans que tot, el país del lliure examen, encara que tingui l’esquadra que té.”

A començament de juliol del divuit ja es veia que la Gran Guerra acabaria aviat i malament pels alemanys. Però encara ningú no es podia imaginar que uns brètols italians inspirarien uns malparits alemanys que alhora inspirarien desgraciats d’arreu d’Europa. Amb alguns dels quals Pla, per cert, va col·laborar molt activament i durant molt de temps.

Val a dir que cent anys més tard el comentari no és del tot precís. El Regne Unit pateix una greu crisi política que comparteix moltes de les causes de la crisi social i política del món occidental, arreu de la globalització, l’augment de les desigualtats i la pèrdua de poder adquisitiu i d’esperances d’àmplies capes de la població. Alemanya també ho pateix això. Però a Alemanya el principal partit de la dreta, a l’hora de substituir la seva líder, ha mirat cap al centre i no més enllà de la dreta; a diferència del que a la resta d’Europa han fet liberals, conservadors i socialistes, que proclamen que defensen una cosa però emplenen els seus programes electorals i l’acció de govern de tot el contrari. Ho considero, això de la successió de la Merkel, un avenç molt important.

Des de fa noranta-nou anys, quan els socialdemòcrates (i ja no en parlem els que són a la seva dreta) han hagut d’escollir entre donar suport a Rosa Luxemburg o donar armes a l’extrema dreta ja sabeu què han acabat decidint sempre. Llei i ordre abans que revolució. I millor ho deixo aquí, que feia molt que no escrivia de política i vés per on que se m’està escalfant la mà.

Però aquell dia l’homenot ho va clavar.

Salut i sort,
Ivan.

¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.