La truita

Ja fa temps que he deixat de tenir ganes d’escriure de política, i encara més sobre el procés. No perquè el tema no ofereixi oportunitats, sinó perquè tinc la sensació d’estar sempre repetint-me, sent pesat.

Però, el procés ha mutat, igual que ho fan els pactes amb la CUP, i ara crec que es pot començar a parlar més aviat de procés de resistència democràtica a la dictadura institucional espanyola amb aparença democràtica. La qüestió ha deixat de ser si un petit territori s’independitza o no d’un país mitjà. És més aviat com la gent d’aquest petit territori es pot lliurar de les institucions polítiques de comportament anti-democràtic d’aquest país.

El de les amenaces d’afusellar l’Artur Mas considerades llibertat d’expressió era de mal gust, però discutible. El dels titellaires, que no tenien res a veure amb el procés, va ser esperpèntic. El dels torturadors, sovint condemnats i sempre absolts, vergonyós. Però el de la truita és per llogar-hi cadires. I tot plegat, per a fugir corrents.

Ara resulta que l’Audiencia Nacional es preocupa per la cuina casolana, quan en parla un càrrec electe en una reunió formal d’un òrgan de govern. No sé si és il·legal parlar de segons què, fer-ho en públic, fer servir metàfores, o no caure-li simpàtic al fatxa de torn. O tot plegat.

Em queda el dubte de la direcció gastronòmica que prendrà la investigació. Si la truita és a la francesa, no hauria problema perquè el tema marxaria sense dir ni adéu. Però per altra banda, què fa un regidor legalment espanyol cuinant un plat que no sigui nuestro, per molt que Europe is Living a Cellebration. O cocido o gazpacho, però això de la cuisine és molt perillós.

Si en canvi la truita és espanyola, segurament haurem de preguntar a les altres setze comunitats autònomes si a Catalunya tenim dret, o no, a coure la patata ben feta i posar-li ceba (per cert, com a mí m’agrada) o si cal deixar mig cru l’interior per afavorir el consens territorial, o si en cas que vingui algú de fora li hem de treure la ceba en el moment de servir. Mentre l’acompanyament sigui amb vi negre, no crec que el senyor Aznar s’hi oposi gaire, però abans d’afagir-hi al costat un parell de llesques de pa amb tomàquet aneu en compte que ningú li hagi dit mai a Felipe González que pensava servir la truita sola, no sigui cosa que ens acusin d’incomplir la paraula donada si al final hi afegim el guarniment.

A tot això, un regidor independentista català processat per una truita espanyola? I això s’ho ha perdut el Bigas Luna? És una llàstima. Els que també s’ho perden són altres que, a l’hora de defensar el seny o el sentido común van molt ràpids en una direcció i en l’altra no es mouen. La democràcia només la saben defensar per a defensar els seus. Per omissió, m’estan dient que jo sóc dels altres.

Per raons gens nacionalistes, ni tant sols nacionals, cada cop veig més clar que si l’independentisme no comet errors gravíssims, la independència serà l’opció política majoritària en relativament poc temps. I llavors ja veurem què passarà.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Fora l’Exèrcit!

S’obre el Saló de la Infància i la Joventut sense presència ni de l’exèrcit ni de la policia. Ja sé que sóc raret, però no ho veig bé.

Els nens i nenes, pel que veig cada dia, en gaudeixen molt dels vehicles policials, d’escoltar sorolloses sirenes i veure uniformes. I a l’igual que molts adults, pateixen una estranya fascinació per les armes, especialment les de foc. Aquest delit pels soldats i policies es reflecteix també en el mercat de joguines i en la producció cultural industrial. Des d’Hazañas bélicas fins a PAW Patrol podem trobar exemples uniformats. I si en voleu de no uniformats, mireu qualsevol episodi de Tom & Jerry.

Jo també estic d’acord en inculcar els valors de la pau i la no violència a la canalla. I això vol dir, entre d’altres coses, explicar què és la violència, per què no l’hauriem de fer servir, i com és que fins ara ha estat el mètode més emprat per la humanitat per a resoldre conflictes. Per a rebutjar quelcom, primer cal valorar-ho, i per a valorar-ho bé cal conèixer allò del que es parla. És a dir, n’hem de parlar i ho hem de fer amb naturalitat.

Per què l’exèrcit i la policia espanyoles tenen mala fama al nostre país és quelcom que hauria de ser evident a qualsevol amb un mínim de coneixement de la Història del país. Però les esquerres haurien d’aprendre aquesta lliçó: la seguretat és massa important com per a deixar-la en mans de la dreta, i més concretament dels aficionats a les gestes heròiques de La Legión i la Wehrmacht, l’extrema dreta. Si les esquerres no s’involucren, la gestió de i el discurs sobre la policia i l’exèrcit seguiran en les mateixes mans de sempre. I això sabem ben bé on ens portarà.

Salut i sort,
Ivan.

Populismes

springsteen-on-trump

La cita és de Bruce Springsteen parlant sobre Donald Trump. La podeu trobar a molts llocs, per exemple a Billboard, on comenten una entrevista pública del Boss amb un editor del New Yorker.

Opino que aquest pensament aplica a molts més polítics i partits. A Europa ho estem patint des de fa temps amb els feixistes no declarats, bocamolls interessats, i molts conservadors que defensen protegir el de sempre perquè no volen canviar res.

La manera en que s’està produint la globalització està deixant molts danys col·laterals pel camí. Però aquest és un altre tema1.

Molta sort avui, americans i subdits de l’imperi.

Salut i sort,
Ivan.


  1. Si, Jordi, sé què tinc pedent fer un article sobre aquest altre tema. I un altre sobre Europa i el Brexit. 

Salaris

Els diaris publiquen els sous dels directius de TMB. Els podeu llegir a El Periódico o a l’Ara.

Està bé aquest exercici de transparència. De fet, és imprescindible.

Opinió? Em semblen sous baixos per a càrrecs on la responsabilitat i la l’exigència de competència són molt elevades. Però em sembla perfectament coherent amb els sous baixíssims que es paguen a Espanya.

Molta gent em demana què en pensen els suïssos de la situació a Espanya. D’entrada, els suïssos són molt discrets i intenten no fer preguntes que puguin molestar el seu interlocutor. Els que tenen més confiança, confessen que no entenen res. No entenen com es poden fer segons quins errors; com es pot votar qui s’ha equivocat repetidament; o qui ha presumptament delinquit; o com es pot prohibir votar una decisió.

Però sobre tot, el que no entenen és com es pot viure a Europa Occidental amb poc més de vint-mil euros l’any.

I parlant de no entendre coses, no veig cap raó per no haver informat immediatament d’aquests salaris. Espero que aquest mes i mig que han trigat la Colau i els seus socis, els socialistes que han manat durant tants anys i que ella volia fer fora, no hagin amagat res.

Salut i sort,
Ivan.