Categoria: política

¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Referèndum!

Els referèndums els carrega el dimoni, com molt bé sap Cameron i es tem en Mariano.

Però pitjor que els referèndums són els ciutadans que pensen lliurement. I sinó, fixeu-vos en el cas suís:

  1. El 2014 fan un referèndum on guanya l’opció incòmoda.
  2. Al cap de dos anys, el parlament federal assoleix una decisió consensuada on s’accepta complir el mandat del referèndum d’una manera molt aigualida. Una llei on es dóna preferència els suïssos davant els immigrants a l’hora de competir per un lloc de treball, però no imposa quotes a la immigració de la Unió Europea.
  3. Al cap d’un mes ja ha sortit un ciutadà, professor de ciència política (no penseu que és cap cunyat que ha mamat), reclamant que es faci un segon referèndum perque que la decisió del poble només la pot corregir el propi poble.
  4. L’extrema dreta s’afegirà, perquè volen aplicar el que deia la consulta del referèndum, però aquest senyor ho fa per principis. Ell és dels socialdemòcrates, uns dels que rebutgen el que va decidir-se en plebiscit.

I a mi que em sembla que Suïssa és un país políticament sa. Tenen les seves malalties, com tothom, però ja m’agradaria a mi que tot el món estiguès així de malalt.

Salut i sort,
Ivan.

La truita

Ja fa temps que he deixat de tenir ganes d’escriure de política, i encara més sobre el procés. No perquè el tema no ofereixi oportunitats, sinó perquè tinc la sensació d’estar sempre repetint-me, sent pesat.

Però, el procés ha mutat, igual que ho fan els pactes amb la CUP, i ara crec que es pot començar a parlar més aviat de procés de resistència democràtica a la dictadura institucional espanyola amb aparença democràtica. La qüestió ha deixat de ser si un petit territori s’independitza o no d’un país mitjà. És més aviat com la gent d’aquest petit territori es pot lliurar de les institucions polítiques de comportament anti-democràtic d’aquest país.

El de les amenaces d’afusellar l’Artur Mas considerades llibertat d’expressió era de mal gust, però discutible. El dels titellaires, que no tenien res a veure amb el procés, va ser esperpèntic. El dels torturadors, sovint condemnats i sempre absolts, vergonyós. Però el de la truita és per llogar-hi cadires. I tot plegat, per a fugir corrents.

Ara resulta que l’Audiencia Nacional es preocupa per la cuina casolana, quan en parla un càrrec electe en una reunió formal d’un òrgan de govern. No sé si és il·legal parlar de segons què, fer-ho en públic, fer servir metàfores, o no caure-li simpàtic al fatxa de torn. O tot plegat.

Em queda el dubte de la direcció gastronòmica que prendrà la investigació. Si la truita és a la francesa, no hauria problema perquè el tema marxaria sense dir ni adéu. Però per altra banda, què fa un regidor legalment espanyol cuinant un plat que no sigui nuestro, per molt que Europe is Living a Cellebration. O cocido o gazpacho, però això de la cuisine és molt perillós.

Si en canvi la truita és espanyola, segurament haurem de preguntar a les altres setze comunitats autònomes si a Catalunya tenim dret, o no, a coure la patata ben feta i posar-li ceba (per cert, com a mí m’agrada) o si cal deixar mig cru l’interior per afavorir el consens territorial, o si en cas que vingui algú de fora li hem de treure la ceba en el moment de servir. Mentre l’acompanyament sigui amb vi negre, no crec que el senyor Aznar s’hi oposi gaire, però abans d’afagir-hi al costat un parell de llesques de pa amb tomàquet aneu en compte que ningú li hagi dit mai a Felipe González que pensava servir la truita sola, no sigui cosa que ens acusin d’incomplir la paraula donada si al final hi afegim el guarniment.

A tot això, un regidor independentista català processat per una truita espanyola? I això s’ho ha perdut el Bigas Luna? És una llàstima. Els que també s’ho perden són altres que, a l’hora de defensar el seny o el sentido común van molt ràpids en una direcció i en l’altra no es mouen. La democràcia només la saben defensar per a defensar els seus. Per omissió, m’estan dient que jo sóc dels altres.

Per raons gens nacionalistes, ni tant sols nacionals, cada cop veig més clar que si l’independentisme no comet errors gravíssims, la independència serà l’opció política majoritària en relativament poc temps. I llavors ja veurem què passarà.

Salut i sort,
Ivan.

Fora l’Exèrcit!

S’obre el Saló de la Infància i la Joventut sense presència ni de l’exèrcit ni de la policia. Ja sé que sóc raret, però no ho veig bé.

Els nens i nenes, pel que veig cada dia, en gaudeixen molt dels vehicles policials, d’escoltar sorolloses sirenes i veure uniformes. I a l’igual que molts adults, pateixen una estranya fascinació per les armes, especialment les de foc. Aquest delit pels soldats i policies es reflecteix també en el mercat de joguines i en la producció cultural industrial. Des d’Hazañas bélicas fins a PAW Patrol podem trobar exemples uniformats. I si en voleu de no uniformats, mireu qualsevol episodi de Tom & Jerry.

Jo també estic d’acord en inculcar els valors de la pau i la no violència a la canalla. I això vol dir, entre d’altres coses, explicar què és la violència, per què no l’hauriem de fer servir, i com és que fins ara ha estat el mètode més emprat per la humanitat per a resoldre conflictes. Per a rebutjar quelcom, primer cal valorar-ho, i per a valorar-ho bé cal conèixer allò del que es parla. És a dir, n’hem de parlar i ho hem de fer amb naturalitat.

Per què l’exèrcit i la policia espanyoles tenen mala fama al nostre país és quelcom que hauria de ser evident a qualsevol amb un mínim de coneixement de la Història del país. Però les esquerres haurien d’aprendre aquesta lliçó: la seguretat és massa important com per a deixar-la en mans de la dreta, i més concretament dels aficionats a les gestes heròiques de La Legión i la Wehrmacht, l’extrema dreta. Si les esquerres no s’involucren, la gestió de i el discurs sobre la policia i l’exèrcit seguiran en les mateixes mans de sempre. I això sabem ben bé on ens portarà.

Salut i sort,
Ivan.