L’excepció espanyola

L’endemà de les eleccions europees es poden fer moltes lectures i interpretacions. I les que queden per fer, és clar. A mi, el que més m’amoïna és la puixança arreu d’Europa de l’extrema dreta.

Durant molts anys hem escoltat la cançó que a Espanya no hi havia una força política d’ultradreta a Espanya i que sort en teníem. Les eleccions andaluses primer, i les generals després, han silenciat aquest mantra: ha sortit a la llum una marca electoral d’extrema dreta, i els seus votants, com molts dèiem, no van néixer 18 anys i un dia abans de la cita electoral, sinó que hi eren a les bases militants i simpatitzants d’un o dos partits perfectament democràtics.

La lectura que jo faig no és tant dels resultats electorals com dels titulars de premsa. Tothom dóna per assumit que la dreta pactarà sense problemes amb l’extrema dreta, igual que ho han fet abans a Andalusia. I ningú se’n fa creus. A tothom li sembla no només legal, que ho és, sinó també constitucional i assenyat.

Al final, sí que hi ha una excepció espanyola: aquí l’extrema dreta no necessita ser majoritària per a sucar.

Ara la pregunta que queda a l’aire, i que m’agradaria que algun d’aquests reputats analistes polítics contestés, és: si VOX és constitucional (no sóc jo qui ho diu), i la Constitució Espanyola havia d’enterrar el franquisme (és el que s’havia venut), què és el que defensa la Constitució?

Salut i sort,
Ivan.

Brexit

Quan El Regne Unit va sol·licitar l’entrada a l’aleshores Mercat Comú, el General De Gaulle s’hi va oposar tant com va poder, argumentant que l’únic que farien seria tocar els pebrots. Al cap de quaranta anys, abandonen el vaixell gràcies a un referèndum convocat per un Primer Ministre que no volia marxar-hi, i després d’haver aconseguit un bon nombre de privilegis, que diria la Susana, especialment arrel d’aquell “I want my money back” que va bramar la Thatcher.

El Brexit no s’entén sense la personalitat de David Cameron, capaç de convocar dos referèndums per a votar-hi en contra, sense cap guany evident a priori pel país, i només com a manera d’enfortir-se políticament davant dels labour i dins del seu propi partit. La primera vegada li va sortir bé pels pèls; la segona, l’aposta ha acabat amb la seva carrera política.

Però tampoc s’entén sense la immensa confusió ideològica que pateix tot el món occidental, i vulguin que no el Regne Unit hi pertany, i que està afavorint els partits d’ultra-dreta i les opcions més crítiques, serioses o no, amb la política institucionalitzada durant les darreres décades. Que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, ja en parlarem; però que la xenofòbia i els discursos des dels dallonses i no des del raciocini hagin guanyat, això si que és molt preocupant.

El Brexit serà a partir d’ara un procés gradual que pot trigar entre dos i set anys. Temps durant el qual fins i tot es podria portar a termini un altre referèndum… Però al cap del qual, en qualsevol cas, les conseqüències immediates sobre la majoria de la població no seran tan espectaculars. Tingueu en compte que els britànics ni tenen l’euro ni pertanyen a l’espai Schengen. I temes com la mobilitat de capitals i treballadors, les beques Erasmus, les xarxes de recerca intereuropees, etc., es poden mantenir mitjançant tractats bilaterals, de la mateixa manera que ho fan Noruega o Suïssa.

Si que és cert que aquests tractats s’hauran de negociar i que alguna cosa li tocarà pagar als britànics, però no serà pas de la mida de Gibraltar. Entre d’altres coses perquè el gran pilar de la cooperació europea és compartit amb els EUA i Canadà: l’OTAN. I aquí si que poca broma. Londres, això si, deixa de tenir mà en la configuració de la política de la Unió. El Foreign Office ho patirà més que el carrer. Juntament amb les empreses globals a les que interessava la combinació de la legislació britànica i el marc Unió Europea.

A Suïssa també van guanyar un altre referèndum la xenofòbia i la imposició d’un control a la immigració des de la UE. I la UE va contestar que cap problema, però que tots aquells temes dels tractats bilaterals que he esmentat abans caldrà renegociar-els, que tot va junt en el mateix paquet. I des d’aleshores el govern no deixa de buscar maneres legals d’obeïr el manament democràtic del seu poble, i alhora defensar els interessos d’aquest mateix poble, que necessita la cooperació amb Europa. Sospito que compartiran molta experiència a partir d’ara amb Downing Street.

Un tema que si serà important i que veig que no se’n parla és la ingent quantitat de regulació professional que aprova el Parlament Europeu cada any. Els diaris només en parlen quan afecta l’etiquetatge de l’oli d’oliva als restaurants, però estic parlant de normes de seguretat laboral, de normatives de consum, d’estàndars industrials, etc. Coses que no veus ni palpes directament però que al final del dia convius amb elles i t’afecten directíssimament. I vénen de Brussel·les. Ara els britànics tenen l’opció de derogar les que els molestin, i afrontar les conseqüències. Made in Europe és quelcom més que una etiqueta.

A la pell de brau, les reaccions dels polítics espanyols les he trobades de vergonya aliena. “Les decisions importants no les pot votar la gent del carrer” han escopit alguns candidats que reclamen que la gent els voti demà diumenge. El fet que el debat polític estigui a nivells infrahumans es déu només al menysteniment que li han tingut al poble tant la classe política com el periodisme.

La democràcia, si, té un greu problema: el vot d’un poca-solta, el d’un imbècil, i el d’un gandul, valen el mateix que el d’un eminent catedràtic, un metge sacrificat, o una estrella de la televisió. Mal exemple, però vull dir que ens iguala a tots. Què és precisament la gràcia de la democràcia, teòricament. Si algú creu que els cretins no haurien de votar, la solució és ben senzilla: eliminar-los, tant com poguem. I això es fa amb educació i amb informació. Amb una educació pública, per a tothom, de qualitat, i amb uns mitjans d’informació independents, de qualitat, i útils a la societat.

Els partits polítics espanyols porten anys anant en la direcció contrària. I la premsa, tant la política com l’esportiva, ja no sabem si és més groga que rosa o a l’inrevés.

Això si: Eurovision, ni tocar-la.

Salut i sort,
Ivan.

No hi crec en les quotes femenines

Llegeixo al molt interessant bloc Café Steiner un article sobre una nova iniciativa per a augmentar la quota de dones a llocs directius a les empreses europees. Estic d’acord en l’objectiu, però no crec que la via de les quotes i les multes ens hi porti.

Un noi i una noia estan preparats per a una carrera d'atletisme, i el noi surt d'una posició més avançada que la noia
Foto que apareix a la pàgina Crisálida, de la UGT.

Hi ha diverses raons per les quals un empresari o un directiu (que són animals diferents i sovint es confonen) valoren millor els homes que les dones, en general. Naturalment, en un moment concret haurà de comparar un home i una dona concrets, però estarà sotmés al biaix ideològic sexista que l’afectarà en un grau determinat. No crec que l’amenaça d’una multa ni l’existència d’una llei eliminin o atemperin aquest biaix. Això només s’aconsegueix mitjançant l’educació i l’aprenentatge.

Primer amb un esforç continuat i perseverant en edats infantils per a inculcar aquesta igualtat de drets i capacitats, que imagino molt més difícil del que ens pensem quan veig que a qualsevol escola nens i nenes s’agrupen separats i juguen a coses diferents, per exemple.

I després publicitant adequadament totes aquelles fites assolides per dones i que demostren que poden fer-ho tant bé o millor que qualsevol home.

A més, en el tema de l’equitat laboral pels esglaons inferiors de la piràmide també hi compta i molt el repartiment de les càrregues familiars i domèstiques, i les polítiques públiques i privades de conciliació.

Però les lleis i les normatives, per se, a casa nostra no faran canviar cap escenari mental: feta la llei, feta la trampa. Això si que ho tenim interioritzat.

Salut i sort,
Ivan.

Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d’informàtics.
– Pregunta: sabeu què és un camell?
– Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se’ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

cavall dissenyat per un comitè

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l’organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L’empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d’estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d’HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l’hora de crear Apple.

Yahoo! … què es pot dir d’una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l’altra vora de l’Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l’economia o impulsar l’I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d’estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s’hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l’economia ni de l’aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l’analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l’evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d’un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d’esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,