A Vilaweb, en Vicent Partal ho ha presentat de la manera més senzilla possible: La ultradreta europea s’ha sofisticat molt i prepara l’assalt al poder. I tothom es demana incrèdul com ha pogut ser.

Portem ja massa anys amb aquesta pregunta, i tot i que hi ha un cert consens en un bon grapat de respostes, continua sense haver-hi gaires periodistes ni polítics, els que creen la realitat pública i els que poden modificar la realitat, que es dediquin a lluitar-ne en contra de manera decisiva. Vull dir lluitar, no parlar-ne.

Per cada Jordi Borràs et trobes vàries Susana Griso, Antonio García Ferreras o Pablo Motos que converteixen l’extrema dreta en un punt de referència política. Els entrevisten i citen les seves opinions amb la mateixa naturalitat i els donen el mateix nivell de respectabilitat que a qualsevol altre. I les empreses que els contracten continuen pagant els seus sous, perquè la pela és la pela i ja se sap que el capital tem el comunisme, però no té problemes en conviure amb Mussolinis, Hitlers, ni Francos.

Per a cada campanya en contra de polítics d’esquerra, sigui extrema o no, n’hi ha zero en contra dels personatges d’extrema dreta. Recordo el Buenafuente negant-se a recollir un premi perquè en Jiménez Losantos n’anava a rebre’n un altre a la mateixa festa. En canvi, gent com Felipe González sí que ha anat al mateix escenari on es van riure les gràcies d’Abascal, ni Vargas Llosa no ha tingut escrúpols en participar en plataformes on hi havia l’extrema dreta. Hi ha situacions polítiques inacceptables, i n’hi ha d’inconvenients. Diferenciar unes d’altres defineix, millor que textos i fotografies, la posició de tothom.

En el camp polític hi ha el mateix panorama. Crec que va ser en Raymond Barre el primer que va acceptar un debat televisiu amb Le Pen, el pare, segurament de manera benintencionada, però a la fi fatal. Una conservadora inqüestionable com Angela Merkel ha estat la que més clarament i amb veu més alta ha intentat plantar un mur amb la ultradreta, tot i que tampoc no ha aconseguit que les seves propostes hagin contaminat el discurs i el programa del seu partit.

De la socialdemocràcia no n’espero res. Ja fa molts lustres que van renunciar al llegat d’Olof Palme i van abraçar una barreja d’Eva Perón i Milton Friedman, sense que els indicadors de pobresa i de pèrdua de qualitat de vida del que abans eren classes mitjanes els facin perdre l’enfocament en allò que ara consideren cabdal: l’increment del PIB i la il·lusió que l’increment dels beneficis empresarials portarà l’augment de l’ocupació i el nivell de vida dels no empresaris. No és que hagin renunciat a Marx, és que han abraçat Reagan i Thatcher.

L’empobriment d’aquesta majoria de la població occidental és un dels factors principals que expliquen l’auge de l’extrema dreta. La població, desemparada davant els canvis tecnològics i econòmics contra els quals no pot fer res, se sent abandonada per la política tradicional, llei i ordre, i opta per solucions que prometen sacsejar-ho tot sense confessar què volen fer.

I si espereu que la socialdemocràcia hi lluiti contra això, val més que espereu asseguts: entre el totalitarisme de dretes i el canvi de sistema de les esquerres, sempre han optat per la primera opció. Berlín és una ciutat molt bonica, quan vulgueu anem a posar-li flors a Rosa Luxemburg. Llei i ordre, sí; però quina Llei, i quin ordre. Inconvenient o inacceptable.

En fi, que ja ho he vomitat. Compartir l’emprenyament, afirmar-lo racionalment, organitzar-se col·lectivament per a provar de fer quelcom, i d’aquí a un temps votar. Si és el que podem fer, fem-ho. Malauradament, no soc capaç de veure cap cau adient des d’on actuar. I aquest és el pitjor drama d’aquesta trista història que apunta cap a un final encara pitjor, i que, si hem llegit res d’Història, ja coneixem.

Salut i sort,
Ivan.