Etiqueta: política

Música censurada

Tenia pensat escriure un article sobre música que s’ha tornat invisible, però un cop més l’aparell jurídic-polític espanyol imposa la seva agenda.

Com que a mi el rap (génere musical) no m’agrada, ja us podeu esperar que no sigui gens fan de la cançó de Valtónyc No al Borbó.

No és que l’hagin censurada, però el seu autor està a punt d’anar a la presó per haver-la escrit i publicat. Això ho fan i ho consenteixen els mateixos que sortien al darrera de la pancarta de Je suis Charlie, que deien que la fatwa contra Salman Rushdie era un acte de barbàrie, que critiquen la manca de llibertats a Veneçuela, etc.

La sentència judicial em sembla gravíssima. El silenci còmplice dels mitjans de comunicació i intel·lectuals, encara pitjor. Espanya demostra no tenir fusta de democràcia. I crec que no cal afegir res més. La censura és d’aquelles coses que per a justificar-les cal una situació ben excepcional, i la dignitat de qualsevol càrrec públic, per definició, no ho és.

Afegeixo: A algun lloc he llegit el Valtónyc dient que la cançó havia estat un encàrrec de la gent de Podemos. Si és cert, trobo que no els he sentit defensar prou el seu subcontractat.

L’article que jo tenia al cap era una protesta contra el políticament correcte oblit de cançons i intèrprets que ara són incòmodes per raons diverses. Raons que entenc, però que no tenen res a veure amb la música, i que per tant no em sembla que justifiquin res.

Mai no recordo qui ho va dir, però és ben cert: els puritans són uns estrenyits que volen que tothom vagi estrenyit.

Afegeixo una llista ben divertida de grans cançons que han estat censurades o han provocat l’ostracisme dels seus autors. Divertida perque avui la majoria són clàssics inofensius, però si ho penseu una mica la llista és ben sinistra. Els motius inclouen puritanisme religiós o moral, l’escrúpol de mentar marques comercials, el maleït políticament correctisme, o les raons polítiques. Però tanta diversitat troba un punt comú: totes les cançons han estat censurades en més o menys grau en països que presumeixen de democràtics.

Hi ha casos a patades. I si ampliem a video-clips, encara molts més. Afegiu en els comentaris els que us semblin més interessants (i si expliqueu per què, encara millor!).

Per a documentar-vos sobre la censura franquista a la música catalana podeu consultar aquest article a l’Enderrock o aquest Sense Ficció de TV3. I per una visió més ampla de la censura musical sota el franquisme, aquest Documentos de RNE.

Acabo amb el cas més recargolat de censura musical que conec. L’escena de A Streetcar Named Desire on Marlon Brandon reclama la seva dona Stella es va estrenar inicialment amb acompanyament de violins, perquè els censors del codi Hayes pensaven que li donaria un to romàntic a aquest moment. El que veureu és l’acompanyament musical original.

I si, enyoro molt el Jaume Figueras i el seu Cinema 3.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

L’atemptat d’Atocha

Aquesta setmana ha fet anys de la matança dels advocats laboralistes al carrer Atocha. I com que el número d’anys és rodó, els mitjans de comunicació hi han parat esment.

Alguns textos sobre l’atemptat terrorista:
– L’entrada de la Viquipèdia,
– Juancho Dumall a El Periódico posa l’atemptat en el context històric de La Transición.
– José María Irujo i Joaquín Gil a El País ens expliquen què se n’ha fet dels assassins.
– Santiago Tarín des de La Vanguardia dóna la impressió que l’administració de justícia continua volent aclarir completament el cas, quan realment el que es va fer en el seu moment, tapar-ho tot sota els bocs expiatoris, ja no té remei.
– Público ha reproduït el text de l’agència EFE sobre l’homenatge que s’ha fet a les víctimes i on ha participat l’actual alcaldesa de Madrid, que de casualitat es va lliurar de l’atac.

Si teniu més temps, dos podcasts recomenables i amb visions complementàries sobre el tema són:
– el de Documentos RNE, que dóna una visió diguem-ne oficial, i
– el d’El abrazo del oso que aporta una mica més d’informació sobre tota la violència política d’aquella època.

Quan es van cumplir els vint-i-cinc anys de l’atemptat El Mundo li va encarregar a Aníbal Malvar que escriguès sobre què s’havia fet dels assassins d’extrema dreta. Hi ha vegades que penso que la Història d’Espanya és un bucle infinit; llegint això penso que potser el temps porta quinze anys aturat.

La Fundación Abogados de Atocha, que a la seva web exhibeix els logos tant de CC.OO. com de la Comunidad de Madrid, manté les seves activitats. Entre elles, aquesta setmana han visitat Sa Majestat el Rei d’Espanya, i l’homenatge que abans esmentava, on el secretari provincial de CC.OO. ha manifestat que
“Los derechos no se heredan, sino que se conquistan y se mantienen con el compromiso y la lucha”

Un tema sobre el que Mario Martín Lucas reflexiona a les pàgines d’El Español, d’una manera tant breu com contundent.

Finalment, hi ha la pel·lícula de Bardem, l’oncle de l’actor.

Salut i sort,
Ivan.

Referèndum!

Els referèndums els carrega el dimoni, com molt bé sap Cameron i es tem en Mariano.

Però pitjor que els referèndums són els ciutadans que pensen lliurement. I sinó, fixeu-vos en el cas suís:

  1. El 2014 fan un referèndum on guanya l’opció incòmoda.
  2. Al cap de dos anys, el parlament federal assoleix una decisió consensuada on s’accepta complir el mandat del referèndum d’una manera molt aigualida. Una llei on es dóna preferència els suïssos davant els immigrants a l’hora de competir per un lloc de treball, però no imposa quotes a la immigració de la Unió Europea.
  3. Al cap d’un mes ja ha sortit un ciutadà, professor de ciència política (no penseu que és cap cunyat que ha mamat), reclamant que es faci un segon referèndum perque que la decisió del poble només la pot corregir el propi poble.
  4. L’extrema dreta s’afegirà, perquè volen aplicar el que deia la consulta del referèndum, però aquest senyor ho fa per principis. Ell és dels socialdemòcrates, uns dels que rebutgen el que va decidir-se en plebiscit.

I a mi que em sembla que Suïssa és un país políticament sa. Tenen les seves malalties, com tothom, però ja m’agradaria a mi que tot el món estiguès així de malalt.

Salut i sort,
Ivan.

La truita

Ja fa temps que he deixat de tenir ganes d’escriure de política, i encara més sobre el procés. No perquè el tema no ofereixi oportunitats, sinó perquè tinc la sensació d’estar sempre repetint-me, sent pesat.

Però, el procés ha mutat, igual que ho fan els pactes amb la CUP, i ara crec que es pot començar a parlar més aviat de procés de resistència democràtica a la dictadura institucional espanyola amb aparença democràtica. La qüestió ha deixat de ser si un petit territori s’independitza o no d’un país mitjà. És més aviat com la gent d’aquest petit territori es pot lliurar de les institucions polítiques de comportament anti-democràtic d’aquest país.

El de les amenaces d’afusellar l’Artur Mas considerades llibertat d’expressió era de mal gust, però discutible. El dels titellaires, que no tenien res a veure amb el procés, va ser esperpèntic. El dels torturadors, sovint condemnats i sempre absolts, vergonyós. Però el de la truita és per llogar-hi cadires. I tot plegat, per a fugir corrents.

Ara resulta que l’Audiencia Nacional es preocupa per la cuina casolana, quan en parla un càrrec electe en una reunió formal d’un òrgan de govern. No sé si és il·legal parlar de segons què, fer-ho en públic, fer servir metàfores, o no caure-li simpàtic al fatxa de torn. O tot plegat.

Em queda el dubte de la direcció gastronòmica que prendrà la investigació. Si la truita és a la francesa, no hauria problema perquè el tema marxaria sense dir ni adéu. Però per altra banda, què fa un regidor legalment espanyol cuinant un plat que no sigui nuestro, per molt que Europe is Living a Cellebration. O cocido o gazpacho, però això de la cuisine és molt perillós.

Si en canvi la truita és espanyola, segurament haurem de preguntar a les altres setze comunitats autònomes si a Catalunya tenim dret, o no, a coure la patata ben feta i posar-li ceba (per cert, com a mí m’agrada) o si cal deixar mig cru l’interior per afavorir el consens territorial, o si en cas que vingui algú de fora li hem de treure la ceba en el moment de servir. Mentre l’acompanyament sigui amb vi negre, no crec que el senyor Aznar s’hi oposi gaire, però abans d’afagir-hi al costat un parell de llesques de pa amb tomàquet aneu en compte que ningú li hagi dit mai a Felipe González que pensava servir la truita sola, no sigui cosa que ens acusin d’incomplir la paraula donada si al final hi afegim el guarniment.

A tot això, un regidor independentista català processat per una truita espanyola? I això s’ho ha perdut el Bigas Luna? És una llàstima. Els que també s’ho perden són altres que, a l’hora de defensar el seny o el sentido común van molt ràpids en una direcció i en l’altra no es mouen. La democràcia només la saben defensar per a defensar els seus. Per omissió, m’estan dient que jo sóc dels altres.

Per raons gens nacionalistes, ni tant sols nacionals, cada cop veig més clar que si l’independentisme no comet errors gravíssims, la independència serà l’opció política majoritària en relativament poc temps. I llavors ja veurem què passarà.

Salut i sort,
Ivan.