El gall Frederic i la gallina Caterina

Inocència, bons sentiments i millors intencions. Poca escenografia, vestuari fet a pedaços, i efectes especials molt bàsics. El resultat és un combinat de tendresa, humor i cançons que genera somriures, crits, rialles i aplaudiments entusiastes en tot el públic, no només la canalla.

Des del punt de vista adult el més fascinant és com els infants assumeixen perfectament el joc de la interacció entre els actors i les titelles de les que ells mateixos són titellaires. Els de Pengim Penjam s’ho tenen molt treballat i una cosa que sembla molt simple i senzilla la fan perfectament bé.

Nosaltres hem vist El gall Frederic i la gallina Caterina al Versus Teatre, on actuaran els caps de setmana fins a final d’aquest mes de gener. Si teniu nens de fins a cinc anys, no us ho perdeu.
Pòster de l'obra de teatre infantil El gall Frederic i la gallina Caterina
Adient. Contraindicat només si et dius Herodes.

Salut i sort,
Ivan.

Macbeth

Afanyeu-vos. No us perdeu la versió de Macbeth que estan representant a la Nau Ivanow els de La Conquesta del Pol Sud, paga la pena de debó.

Macbeth - La Conquesta del Pol Sud

Macbeth és una història d’intriga, ambició i traïció, però en mans de Carles Fernández Giua esdevé també una història molt humana, sobre febleses i misèries personals, sobre pors molt íntimes i remordiments esfereïdors. I també sobre la maldat que s’arrossega sota de la venjança. Com que el drama de Shakespeare és prou conegut, em limitaré a comentar un parell d’aspectes de la representació: escenografia i interpretacions.

L’escenari que es veu està buit. És només una plataforma negra on no hi ha res més, fins que en el segon acte apareix el tron reial. Els actors queden per tant despullats davant del públic, situat a banda i banda de l’escenari, un simple passadís central. Però a més hi ha una part d’escenari que no es veu, més enllà d’una mampara on es van projectant escenes de video que emplenen l’escenografia de grandesa, juntament amb una música molt ben escollida i sempre adient a les escenes. A aquesta banda de l’escenari és on es reuneixen els diàlegs que no necessiten l’acompanyament del gest. El que aconsegueix l’Eugenio Szwarcer és enzillament brillant.

Aquest truc té dues conseqüències pel muntatge de Macbeth que fa La Conquesta del Pol Sud. El primer, que elimina la necessitat d’un munt de figurants i alguns actors amb molt poc diàleg, estalviant despeses a la companyia (tornaré a aquest tema de seguida) i aconseguint un magnífic efecte fantasmagòric a les escenes de les bruixes. El segon és que concentra l’atenció visual del públic a l’actuació gesticular dels actors que queden a escena, especialment el que interpreta Macbeth.

La retallada de pressupost d’aquest Macbeth arriba al punt de concentrar tots els papers en només cinc actors. Normalment això podria plantejar problemes, però mínims i hàbils canvis de vestuari informen claríssimament l’espectador que (per exemple) Jordi Brunet ha deixat d’interpretar Banquo i ara presta el seu cos al criat. El fet de despersonalitzar els personatges fa que l’atenció no recaigui sobre personatges concrets sinó sobre els seus rols a la història. Es deixa de veure a Macduff o Malcolm per contemplar la ira i la venjança.

Els cinc actors acometen interpretacions que van del molt bé al sensacional. Qui fa de Macbeth (si enlloc trobeu qui fa quins papers, aviseu-me) ho clava. La seva cara és d’una expressivitat absoluta. I el Jordi Brunet (Banquo i el criat, entre d’altres) té una força al gest i la mirada que aclaparen. Me l’imagino fent el paper de Bardem a No Country for Old Men i tremolo.

Adient per a espantar-vos del vostre costat fosc. Contraindicat si no us agrada la foscor. Jo insisteixo: aquesta és la darrera setmana de representacions. Afanyeu-vos!

Salut i sort,
Ivan.

Un marit ideal

M’agrada i molt el teatre d’Oscar Wilde. Mentre no tinc temps (o em sobren temptacions) per a fer un cicle Wilde com Deú mana, sempre és bona idea aprofitar l’oportunitat d’anar a veure el muntatge d’Un marit ideal al Teatre Goya.

Cartell d'Un marit ideal al Teatre Goya

Els que ja coneguin la comèdia An Ideal Husband a través de l’adaptació cinematogràfica, o qualsevol altra versió, trobaran al muntatge dirigit per Josep Maria Mestres i amb versió del Jordi Sala una actualització de frepant actualitat. Corrupció política, tràfic d’influències, doble moral, tot presentat d’una manera prou esquemàtica per a que el debat esencial estigui servit i alhora deixar prou espai a la comèdia lleugera, terreny on Oscar Wilde es movia amb una agilitat felina.

El repartiment ho fa molt bé, amb dues salvetats. La primera és per la Sílvia Bel, que composa un personatge sexy però massa fred. La comparo amb la Carme Elias amb qui va compartir escenari a El ventall de Lady Wintermere (també sota direcció de Josep Maria Mestres) i li trobo a faltar el punt de femme fatale. També és cert que la categoria no només ha caigut en el nivell ortogràfic: abans el nivell de fatalitat el marcava Barbara Stanwyck i avui la gent s’empassa la Megan Fox.

L’altra nota a banda és pel Joel Joan, que es beneficia del personatge més divertit, però que l’explota fins el límit. Aquest si que és un personatge al que l’aire naïf li escau perfectament, però és que a més el Joel té una gràcia física que pot amb tot.

En resum, que podeu passar una funció i una copa després comentant-la ben distretes.

Adient per a ments inquietes. Contraindicat pels honrats jugadors de pàdel i els genets anti-pijos.

Salut i sort,
Ivan.