Afanyeu-vos. No us perdeu la versió de Macbeth que estan representant a la Nau Ivanow els de La Conquesta del Pol Sud, paga la pena de debó.

Macbeth és una història d’intriga, ambició i traïció, però en mans de Carles Fernández Giua esdevé també una història molt humana, sobre febleses i misèries personals, sobre pors molt íntimes i remordiments esfereïdors. I també sobre la maldat que s’arrossega sota de la venjança. Com que el drama de Shakespeare és prou conegut, em limitaré a comentar un parell d’aspectes de la representació: escenografia i interpretacions.

L’escenari que es veu està buit. És només una plataforma negra on no hi ha res més, fins que en el segon acte apareix el tron reial. Els actors queden per tant despullats davant del públic, situat a banda i banda de l’escenari, un simple passadís central. Però a més hi ha una part d’escenari que no es veu, més enllà d’una mampara on es van projectant escenes de video que emplenen l’escenografia de grandesa, juntament amb una música molt ben escollida i sempre adient a les escenes. A aquesta banda de l’escenari és on es reuneixen els diàlegs que no necessiten l’acompanyament del gest. El que aconsegueix l’Eugenio Szwarcer és enzillament brillant.

Aquest truc té dues conseqüències pel muntatge de Macbeth que fa La Conquesta del Pol Sud. El primer, que elimina la necessitat d’un munt de figurants i alguns actors amb molt poc diàleg, estalviant despeses a la companyia (tornaré a aquest tema de seguida) i aconseguint un magnífic efecte fantasmagòric a les escenes de les bruixes. El segon és que concentra l’atenció visual del públic a l’actuació gesticular dels actors que queden a escena, especialment el que interpreta Macbeth.

La retallada de pressupost d’aquest Macbeth arriba al punt de concentrar tots els papers en només cinc actors. Normalment això podria plantejar problemes, però mínims i hàbils canvis de vestuari informen claríssimament l’espectador que (per exemple) Jordi Brunet ha deixat d’interpretar Banquo i ara presta el seu cos al criat. El fet de despersonalitzar els personatges fa que l’atenció no recaigui sobre personatges concrets sinó sobre els seus rols a la història. Es deixa de veure a Macduff o Malcolm per contemplar la ira i la venjança.

Els cinc actors acometen interpretacions que van del molt bé al sensacional. Qui fa de Macbeth (si enlloc trobeu qui fa quins papers, aviseu-me) ho clava. La seva cara és d’una expressivitat absoluta. I el Jordi Brunet (Banquo i el criat, entre d’altres) té una força al gest i la mirada que aclaparen. Me l’imagino fent el paper de Bardem a No Country for Old Men i tremolo.

Adient per a espantar-vos del vostre costat fosc. Contraindicat si no us agrada la foscor. Jo insisteixo: aquesta és la darrera setmana de representacions. Afanyeu-vos!

Salut i sort,
Ivan.