La darrera del Stephen Frears és una amarga comèdia romàntica.

A un poblet anglès torna la Tamara Drewe, que hi va viure d’adolescent però que des d’aleshores ha canviat molt. I la seva tornada és com la gota que cau sobre la quieta superfície d’aigua, ho belluga tot. Amb aquesta premisa i la imatge que han escollit pel pòster del film, beneficiant-se del cos espectacular de la Gemma Arterton, jo m’esperava una comèdia més simple, basada en gags més previsibles i hilarants. Però no.

Frears, com ja va fer a Prick Up Your Ears busca més el somriure que no la riallada. Desplega els seus personatges sobre l’escenari amb una barreja de tendresa i irreverència i aconsegueix una cosa tant difícil com familiaritzar l’espectador amb el repartiment des del començament. I a diferència d’altres pel·lícules amb repartiment coral, aquí no hi ha secundaris, perquè tampoc no hi ha trames secundàries. Potser el que falla del film és el títol.

A partir de les diferents maneres d’estimar que tenen els diferents personatges de Tamara Drewe, Stephen Frears composa un retaule amorós que no només no empalaga, sinó que resulta molt convincent. L’escena de la presentació del llibre, el desenllaç de la història de les nenes, o la força de la mirada de la Gemma Arterton (atents: aquí hi ha una futura estrella mundial) seran coses que recordaré de Tamara Drewe.

Adient pels seguidors de les grans sèries britàniques. Contraindicada pels fans de Benny Hill.

Salut i sort,
Ivan.