Ja fa un parell d’anys que va aparèixer el darrer treball de la Neko Case, o sigui que s’acaben les excuses per no parlar-ne.
La Neko Case (ja en vaig parlar quan va publicar Fox Confessor Brings The Flood) és el que ara és una cantautora, concepte que fa temps representava la Joan Baez, dona i guitarra a pèl, i que ara ha esdevingut el de líders de bandes pop, que deixen obsoleta l’etiqueta de noia cantant en grup de nois gràcies a que elles escriuen les cançons i la seva personalitat. Des de la Mary Chapin Carpenter i la Tracy Chapman a la Norah Jones. Si em suggeriu algun altre nom, us estaré molt agraït.
A Middle Cyclone podeu trobar cançons de l’ample espectre que cobreixen avui en dia aquestes cantautores. Balades tendres com la que dóna nom a l’àlbum o The Next Time You Say Forever, la versió amb esteroides del flower power seixanter (Never Turn Your Back on Mother Earth), peces pop engrescadores que permeten aparèixer a les llistes d’èxits (People Got a Lotta Nerve, Red Tide, I’m An Animal), el folk de tota la vida maquillat de pop (Polar Nettles, The Pharaos) i la reivindicació de la força femenina (Prison Girls). A més, trobareu l’excentricitat d’un llarg tema interpretat per grills (Marais la nuit), suposo que com a nota ecologista.
La Neko Case aconsegueix amb Middle Cyclone formar un conjunt musical variat però homogeni, amb una qualitat prou bona com per a no cansar quan l’escoltes un cop i un altre, però sense aconseguir cap cançó trencadora que recordem especialment.
Com a cantant, la Neko Case demostra ser molt competent en un registre ampli, convincent tant en la distància curta com quan canta semblant que crida, gràcies a una veu dolça, greu, i versàtil.
Adient per a mirar com plou a través de la finestra. Contraindicada per acompanyar la lectura, que la dicció és perfecta i les lletres molt suggerents.
Salut i sort,
Ivan.
Digues la teva!