Capote, film biogràfic sobre l’escriptor estatunidenc, és d’aquelles pel·lícules que són molt bones només si les veus en el moment adient.

A diferència de la majoria de biopics, Capote ni es fa llarga ni té passatges farragosos. I no en té perquè no és una biografia en el sentit d’explicar tota la vida de Truman Capote. Només explica el periode durant el qual va escriure In Cold Blood, el llibre que va inaugurar el génere de reportatge novel·lat i que li va canviar la vida.

La principal raó per a veure Capote és la brutal interpretació de Philip Seymour Hoffman. Timbre de veu, impostura, gestualitat…, un autèntic recital interpretatiu en un paper què, també cal dir-ho, dóna molt de si gràcies als exagerats cinisme i l’amanerament de l’escriptor.

La resta del repartiment està a l’altura de l’actor protagonista. L’altre actor principal és Clifton Collins Jr., que dóna vida a l’assassí Perry Smith, que ens fa sentir compassió per aquell assassí a sang freda vestint-lo de pobre noi traumatitzat. La Catherine Keener interpreta la Nelle Harper Lee, l’autora de To Kill a Mockingbird, d’una manera que ens fa desitjar veure un film sencer sobre ella. Bruce Greenwood com a amant de Capote, i Chris Cooper com el cap de la policia local componen els seus personatges amb sobrietat i precisió. I finalment Mark Pellegrino, que construeix un segon assassí inquietant.

La pel·lícula és aspra. Bennett Miller va realitzar-la de manera austera, amb molts plans llargs amb la càmera fixa i sense diàleg, capturant la solitud i tristesa de l’ambient. Aprofita perfectament el suport que li donen la intimista música de Mychael Danna i la intencionadament freda fotografia d’Adam Kimmel, ambdues excel·lents.

Tot plegat fa de Capote una pel·lícula melancòlica i cínica, gens amable amb els personatges, torbadora en alguns instants, més de crear una atmosfera i dibuixar uns personatges que no pas d’explicar una història que cau pel seu propi pes a partir de les personalitats enfrontades al voltant d’un fet esgarrifós.

Al final, queda a l’aire un sentiment pertorbador. Per l’assassinat, per la condemna, per la manca de compassió dels personatges. Per l’execució. I per les preguntes que planteja a l’espectador, molt fàcils quan es plantegen sobre morboses presentadores matinals a la televisió, però més inquietants quan sabem que el resultat va ser una obra mestra literària.

És ètic fer diners explicant una massacre com aquesta? Manipulant d’aquesta manera un dels assassins? Fer-se amic d’ell? Explorant la morbositat del públic? Creant un personatge famós a partir de tot plegat?

Adient per fans de la literatura i de la psicologia recreativa. Contraindicada per a millorar l’estat d’ànim.