De Profundis

Per a mi Miguelanxo Prado sempre serà l’autor dels Fragmentos de la Enciclopedia Délfica que vaig llegir fa un munt d’anys i que encara considero un cim de la ciència ficció.

Portada del còmic De Profundis, de Miguelanxo Prado

Però, Miguelanxo Prado ha mantingut una activitat constant i sempre valenta, buscant ampliar horitzonts narratius i expressius. Una bona mostra és De Profundis, on l’artista basteix una narració poètica que combina la poesia amb la pintura.

De fet, la intenció de Prado va ser fer el film d’animació i el còmic va sorgir com a subproducte. Però, jo vaig descobrir el còmic en el seu moment i fins ara no he trobat la pel·lícula. I és del llibre del que parlo aquí.

De Profundis és alhora lírica, onírica, terrorífica, sensual i melangiosa. Beu, em sembla a mi, de les fonts d’Edgar Alan Poe i Flaubert i li aboca a sobre l’imaginari gallec de meigas i llegendes marines. Amb tot això, Miguelanxo Prado construeix un relat gràfic que s’ha d’assaborir poc a poc i es paladeja millor en segona lectura, copsantels matisos de cada adjectiu i tots els detalls de cada ilustració.

De Profundis mostra un dibuix pretesament naïf, cromàticament violent i sovint fosc, però ofereix una lluminosa història d’amor i una profunda reflexió sobre el sentit de l’art que formen una obra rodona.

El primer cop que vaig llegir De Profundis vaig pensar que era només un exercici estètic i d’estil. Ara contemplo bocabadat una obra impressionant, excel·lent, atrevida, i madura.

Adient pels qui saben que a la ficció s’amaga la veritat. Contraindicada pels que tinguin por a volar.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Crematorio

Sota el glamour del luxe i la dolce vita hi ha molta porqueria i el foc de l’infern.

Póster promocional de la sèrie de televisió Crematorio, mostrant el rostre de José Sancho sobre una imatge nocturna d'una ciutat turística a la costa del llevant espanyol.

Basada en una novel·la de Rafael Chirbes, Crematorio explica la peripècia d’un d’aquests admirats i exitosos taurons immobiliaris que tant van contribuir a la prosperitat econòmica del llevant espanyol. Una història de lleialtats i corrupcions, econòmica-política i personals, que fa servir els esquemes clàssics del génere negre.

José Sancho interpreta de manera magistral el personatge central de Crematorio, un home que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de perseguir els seus objectius. Al seu voltant, la seva família s’aprofita de la seva habilitat empresarial per a prosperar sense embrutar-se ni les mans ni la consciència. I polítics, empresaris i mafiosos guanyen molts diners. Crematorio no explica tant els mecanismes com els paràmetres mentals dels personatges.

Altres peces de génere negre impressionen per l’exposició d’enginyoses trames criminals o d’investigació policial. El que destaco de Crematorio és el factor personal, com les relacions i les febleses humanes acaben sent més determinants que els plans molt ben traçats.

L’estructura del guió de Crematorio és convencional, però hi ha dos punts brillants. El primer són els flashbacks que de manera molt sòbria expliquen perfectament el bagatge dels personatges. El segon, el contrast entre dos funerals on es visualitzen perfectament l’admiració envers l’èxit del protagonista i la vergonya de la manera d’obtenir-lo.

A més, Crematorio es beneficia d’una tensió sostinguda amb ritme tant frepant com pausat, deixant que tota la força de l’ambició i la crueltat vagi baixant per la gola com un whiskey ben carregat. Però sobretot, es basa en un superb conjunt d’actrius i actors que magnifiquen el guió fins assolir un nivell molt notable.

Em quedo amb curiositat de llegir la novel·la original, i més després de llegir la comparació que en fa l’autor amb la sèrie. I el que no us podeu quedar és sense escoltar la cançó Precipicio interpretada per Loquillo, amb que s’obre cada capítol.

Adient per a entendre com hem arribat fins on som. Contraindicada pels qui necessitin trets i persecucions.

Salut i sort,
Ivan.

Fall of Eagles

Ara que fa 100 anys de la I Guerra Mundial, he tornat a veure la sèrie amb que la BBC va explicar-la.

Fall of Eagles

Pel 60è aniversari de la Primera Guerra Mundial, la BBC va produir amb quatre canyes una sèrie fabulosa. Partint d’uns guions sensacionals va armar un docudrama on el teatre mostra les interioritats de les tres cases reials que van caure amb el conflicte: els Romanov, els Habsburg i els Hohenzollern.

A La caída de las águilas hi ha poques escenes rodades en exteriors i només un grapat on apareguin figurants. Els efectes visuals es limiten a l’exhibició hàbil de material d’arxiu i filtres de colors i la banda sonora està formada per fragments de música clàssica que no paguen drets d’autor. I naturalment, la producció és impecable, made in BBC. Fa quaranta anys el mercat televisiu era una altra cosa. I el ritme narratiu també. Com ja vaig constatar quan vaig comentar Shogun, s’ha accelerat moltíssim en una generació i a l’espectador d’avui en dia li pot semblar que hi ha massa silencis, quan fa quaranta anys es mastegava la tensió.

A més d’establir les relacions personals com part essencial del flux històric, Fall of Eagles presenta la majoria de la reialesa com adults malcriats per la seva riquesa, plens d’orgull i ofegats en l’opulència. El contrast amb la monarquia britànica que protagonitza el començament del segon capítol és tràgicament immens. Els monarques, escassament preparats pels reptes del govern, es veuen superats per les circumstàncies, patint la seva pròpia visió egocèntrica d’una realitat que no entenen, degut al majúscul desconeixement dels seus propis països.

A banda de les relacions familiars pretesament íntimes i amistoses entre les monarquies austriaca, alemana i russa, Fall of Eagles també senyala explítament altres factors: les tensions identitàries entre austríacs i hongaresos (aquí la sèrie retrocedeix fins mitjans segle XIX); el doble joc de la diplomàcia russa, amb el seu suport als serbis alhora que mantenia aliances simultànies amb francesos, alemanys i austriacs; els interesos estratègics completament contraposats entre els tres imperis; i una manera de pensar que ja era més pròpia del passat que del món que esdevenia.

Però, la part més interessant i on més aprofundeix Fall of Eagles és quan mostra com es va gestant la revolució russa, com Lenin s’incorpora als grups polítics socialdemòcrates i els aprofita per a construir un partit revolucionari des del qual assolir el poder a Rússia. La sèrie exposa la visió de Lenin sobre com aconseguir portar a terme la revolució, amb plantejaments enfocats exclusivament a la victòria, en contrast amb altres socialdemòcrates que persegueixen pactes i reformes, i marxistes portats per la ideologia.

Entre el repartiment podem apreciar el veterà Curt Jürgens en el paper d’Otto von Bismark, i els aleshores novells Tom Conti, John Rhys-Davies, Miriam Margolyes. Però de lluny el gran moment pels fans televisius és veure Patrick Stewart i Paul Eddington negociant com portar a termini la revolució, en una escena que malauradament no he pogut localitzar a internet, tot i que si les fotos dels actors caracteritzats.

Adient per aprendre història fent veure que mires la tele. Contraindicada per a una marató.

Salut i sort,
Ivan.

Mary & Max

Una tristíssima pel·lícula que transmet molt bon rotllo.

Pòster del film Mary & Max

A Mary & Max s’ajunten una nena que se sent menystinguda per tothom i abandonada a la vida i un malalt de síndrome d’Asperger. Dues solituds i dues vides desgraciades que tenen res en comú excepte en el seu desig d’amistat, la necessitat d’estimació, i l’afició a determinades galetes i dolços. Recorda llunyanament els arguments de dos films tant diferents i tant distants com París, Texas i Lost in Translation.

Mary & Max, que no va tenir gaire distribució malgrat haver triomfat a un festival tant prestigiós com és Sundance, està realitzada amb animació de plastilina. Una feina artesanal, molt feixuga i que proporciona uns resultats més propers a la caricatura que al retrat. Aquí, la feina d’Adam Elliot és majúscula. Aconsegueix transmetre un món ple de sentiments amb dues glorioses escales de grisos (per la vida de Max) i marrons (Mary) només tacats ocasionalment d’un vermell que transmet l’esperança. Les figures de plastilina tenen vida, ho podries jurar, i els decorats són el superlatiu de sensacionals, sigui quin sigui aquest mot.

Amb actors reals, crec que hagués estat massa dura. Entre les veus del repartiment, destaca la feina vocal de Philip Seymour Hoffman, senzillament magistral, que sempre que apareix eleva el to lànguid i planyívol de Mary & Max. Perquè a banda de la successió de petites i grans desgràcies, hi ha un ritme monocorde durant tot el film, que fa que moltes vegades tingues la lleugera temptació de mirar el rellotge. Però l’encant dels personatges i el magnetisme de la banda sonora, presidida pel Perpetuum Mobile de la Penguin Cafe Orchestra, encisadora i dinàmica, et força a continuar acompanyant dues càlides ànimes mentre travessen sengles deserts de fredor.

Adient per a cors sensibles i caps pacients. Contraindicada per gent de paladar breu: deixa un regust amarg, després del qual es revela la tendra suavitat de l’amistat.

Salut i sort,
Ivan.