Aprendre a parlar amb les plantes

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

La Marta Orriols conta a Aprendre a parlar amb les plantes un procés de dol en primera persona.

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

Així dit, sembla que hagi de ser una novel·la molt trista. I és cert que Aprendre a parlar amb les plantes és ben trista, però és una tristor reflexiva, que explica el sentiment i no consisteix simplement en l’exposició morbosa de pena i autocompassió.

Quan dic que explica la tristor em refereixo a dues coses. La primera és que ens diu els motius d’aquesta tristor. La protagonista recorda perquè estava enamorada del seu company, i ho exposa de forma totalment natural, sense artifici i amb anècdotes que entre línies expliquen perfectament la vida de la parella.

La segona explicació és la dels efectes de la tristor. Aquí la Marta Orriols sí que elabora amb més extensió i aprofundiment en el llenguatge sobre símptomes i característiques de l’amarga melancolia que l’omple. És una part que parteix de la primera persona i que, crec que molt encertadament, desenvolupa en termes molt més generals, parlant de com participa ella de sensacions i pensaments comuns als processos de dol. Mantenir-se en primera persona, parlant del que a ella li passa, hagués pogut semblar que era el seu un cas singular i, per tant, potser embafaria o quedaria pretensiós. A mi, que no sóc ni de llegir tristeses ni de monòlegs interiors, no m’ha molestat i això penso que vol dir que la Marta Orriols escriu prou bé.

Tot i que aquest dol interior és el cor d’Aprendre a parlar amb les plantes, la novel·la passeja també pel dol exterior. La vida de la protagonista és molt centrada en la seva feina, molt absorbent, vocacional i brutalment emocional. A banda dels apassionants detalls laborals, l’acompanyen personatges totalment vius, creïbles i tendres, tan preciosos i anodins com la vida mateixa. I són aquests personatges i l’alegria que porten els que il·luminen l’opriment foscor del dol. Com a la vida mateixa.

Tot plegat, Aprendre a parlar amb les plantes acaba sent molt més optimista del que us he fet entendre fins ara perquè, com tots els dols, no tracta només de la pena pel passat perdut definitivament, que també, però també més principalment sobre com el cor es refà, emplena l’immens forat, i aprén a trobar-se en un futur diferent i que al començament espanta moltíssim.

Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, es un tendre viatge per aquests dubtes i esperances.

Adient per a repensar-se un mateix. Contraindicat per a maximalistes i animals purament racionals.

Salut i sort,
Ivan.