Aprendre a parlar amb les plantes

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

La Marta Orriols conta a Aprendre a parlar amb les plantes un procés de dol en primera persona.

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

Així dit, sembla que hagi de ser una novel·la molt trista. I és cert que Aprendre a parlar amb les plantes és ben trista, però és una tristor reflexiva, que explica el sentiment i no consisteix simplement en l’exposició morbosa de pena i autocompassió.

Quan dic que explica la tristor em refereixo a dues coses. La primera és que ens diu els motius d’aquesta tristor. La protagonista recorda perquè estava enamorada del seu company, i ho exposa de forma totalment natural, sense artifici i amb anècdotes que entre línies expliquen perfectament la vida de la parella.

La segona explicació és la dels efectes de la tristor. Aquí la Marta Orriols sí que elabora amb més extensió i aprofundiment en el llenguatge sobre símptomes i característiques de l’amarga melancolia que l’omple. És una part que parteix de la primera persona i que, crec que molt encertadament, desenvolupa en termes molt més generals, parlant de com participa ella de sensacions i pensaments comuns als processos de dol. Mantenir-se en primera persona, parlant del que a ella li passa, hagués pogut semblar que era el seu un cas singular i, per tant, potser embafaria o quedaria pretensiós. A mi, que no sóc ni de llegir tristeses ni de monòlegs interiors, no m’ha molestat i això penso que vol dir que la Marta Orriols escriu prou bé.

Tot i que aquest dol interior és el cor d’Aprendre a parlar amb les plantes, la novel·la passeja també pel dol exterior. La vida de la protagonista és molt centrada en la seva feina, molt absorbent, vocacional i brutalment emocional. A banda dels apassionants detalls laborals, l’acompanyen personatges totalment vius, creïbles i tendres, tan preciosos i anodins com la vida mateixa. I són aquests personatges i l’alegria que porten els que il·luminen l’opriment foscor del dol. Com a la vida mateixa.

Tot plegat, Aprendre a parlar amb les plantes acaba sent molt més optimista del que us he fet entendre fins ara perquè, com tots els dols, no tracta només de la pena pel passat perdut definitivament, que també, però també més principalment sobre com el cor es refà, emplena l’immens forat, i aprén a trobar-se en un futur diferent i que al començament espanta moltíssim.

Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, es un tendre viatge per aquests dubtes i esperances.

Adient per a repensar-se un mateix. Contraindicat per a maximalistes i animals purament racionals.

Salut i sort,
Ivan.

2 respostes a «Aprendre a parlar amb les plantes»

  1. D’acord, entenc que mires de no fer espòilers però allò que ocultes no és un element més de la trama, un de més o menys secret, sinó que forma part del punt de partida de la novel·la i és, a més, per postres, allò que la fa única i original.

    És que resulta que, com que és el plantejament inicial de la novel·la, s’explica d’entrada, a la portada i, dins del llibre, ja a la pàgina 3. Aviam, a la portada: “Quan una revelació i una pèrdua sobtada…”. Revelació? La pèrdua, d’acord, va de dol. I la revelació? Misteri, deu ser alguna cosa que ja et descobriran més endavant, oi?

    Doncs no, a la pàgina 3 ja t’ho explica: “El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho.”. I segueix: “Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ.”. En 32 paraules, a l’inici de tot, ja t’explica de què va la novel·la, el punt de partida de tot plegat.

    I tu trobes que un dels dos elements del plantejament inicial, la pèrdua, es pot explicar i l’altre, la revelació, el que és original i que se’t mostra sempre alhora del primer, no? Trobes que un és més secret i més mereixedor de confidencialitat que l’altre? I això perquè?

    Trobo que vas malfixat. Les entrevistes, les crítiques, no ho amaguen perquè la novel·la va del procés de la protagonista en base a aquell punt de partida. Tu, si no ho dius, amagues la gràcia de l’argument, justament allò que hi dona complexitat.

    1. Abans que res, perdó per trigar tant a contestar.

      Tens raó en tot el que dius. Però jo penso d’una altra manera.

      Per a mi, la revelació, com tu dius, forma part del bagatge de la protagonista. De la part més recent del bagatge i una part ben dura, és cert. Però al cap i a la fi, la majoria de persones marxa deixant comptes pendents, d’alguna o altra manera. I, em sembla a mi, la protagonista està més amoïnada per superar la pèrdua que no pas la revelació. I el final del llibre, on s’entén el seu títol, em reforça en aquesta opinió.

      I, abans que insisteixis, ho diré jo: a totes les entrevistes que he vist, la Marta Orriols explica de seguida la revelació. Entenc perquè ella pensa com tu -però no com jo. Això vol dir, opino, que la novel·la que ella ha escrit no és la que jo he llegit. Perquè quan escrius quelcom, novel·la, conte, o qualsevol altre tipus de creació, expresses idees i sentiments que el receptor interpreta a la seva manera. I la meva interpretació no és la vostra.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: