Una història colpidora sobre la pròpia acceptació d’un mateix i de la diferència amb la norma social. Un tema que dóna per moltíssim. Una bona pel·lícula que costa un munt de veure.

La història real de Einar Wegener (després Lili Elbe) no va ser gens fàcil, segurament trista, i aquesta tristor es transmet de manera aclaparadora a The Danish Girl. Sé que el tema és pelut, però dins de tot el ventall d’alternatives que tenia Tom Hooper a l’hora d’encarar aquesta història, ha triat potser la més pesant. The Danish Girl no és lacrimògena ni sensiblera, però durant tota la seva durada dóna molt poques raons pel somriure o l’optimisme. Ho comparo amb Mar adentro i trobo a faltar la visió vitalista d’Amenábar.

Un factor que accentua decisivament aquesta tristor són les actuacions d’Eddie Redmayne i Alicia Vikander. Durant la primera part del film els he trobat molt poc expressius: ni les veus ni les cares no donaven suport al dramatisme del text que interpretaven. A la segona part de The Danish Girl (per entendre’ns, a partir de la marxa cap a París) no sé si m’he acostumat o ells han millorat, però m’han semblat millors, amb més sal.

Però el cas és que els dos personatges protagonistes no queden massa ben definits. Arribo al final de The Danish Girl demanant-me massa per quès sobre ells, i això resulta en que l’espectador té camp per imaginar com s’emplenen els forats. Això és bo només si la resta t’està agradant.

I hi ha motius per a que The Danish Girl t’agradi molt, perque costa moltíssim trobar escenes que no siguin precioses. Visualment, The Danish Girl és una festa impressionant. Mèrit de la fotografia de Danny Cohen, especialment en les escenes nocturnes d’interiors, dels decorats (aquell pla de Lili marxant de casa d’Henrik! i els hospitals), del disseny de producció (les festes!) i de les localitzacions d’uns exteriors que són un personatge més de la pel·lícula, emmarcant l’estat d’ànim d’Einar Wegener.

L’embocall troba el seu llacet perfecte en la suau música d’Alexandre Desplat. Discreta, sensible però no ensucrada, delicada i romàntica, trobo que és d’aquelles bandes sonores que no necessiten les imatges i es poden escoltar perfectament de manera independent.

Adient pels fans de Peter Greenaway. Contraindicada pels impacients.

Salut i sort,
Ivan.