¡Universo!

Albert Monteys té ja una llarga trajectòria al món del còmic. Fins ara, el que l’ha fet més conegut són les seves vessants satírica, primer a El Jueves i després a Orgullo y satisfacción, i de cronista gràfic polític i costumista a ElDiario.es.

Però amb ¡Universo! va canviar totalment de registre. I de quina manera!

Portada del l'àlbum ¡Universo!, de l'Albert Monteys.

¡Universo! manté les constants gràfiques ja conegudes de l’Albert Monteys: línia clara i personatges d’una suau caricatura, gairebé un esbós de retrat. El que més destaca del dibuix a ¡Universo! és l’ús massiu de la coloració de fons per a transmetre el to emocional de la història. Si us fixeu en el color de fons, de seguida tindreu al cap el tractament que li dóna Monteys a la seva exploració del futur de la Humanitat en cada conte.

Perquè ¡Universo! és una col·lecció de contes breus de ciència-ficció més humanista. No d’aventures a l’espai, ni tampoc d’especulació de fins on pot arribar el desenvolupament de la tecnologia, que una mica sí que ho fa. El que preocupa l’autor és com afectarà aquest progrés tecnològic a les persones i la seva relació entre elles i l’entorn.

I aquesta reflexió, recolzada sobre els clàssics i tòpics del gènere resulta original i punyent. Original per l’humor una mica canalla que empra l’antic director d’El Jueves, amb tocs negres absolutament deliciosos (és clar, si no sou al·lèrgics a aquesta mena d’humor), i per la frescor dels diàlegs. Punyent per la brutalitat de les seves conclusions i la brevetat de la seva exposició. Monteys només necessita dues vinyetes per a descriure completament un personatge; una pàgina de petit format per a explicar una situació; i una cara en primer pla i un bocata de diàleg per a fer un impacte directe a la consciència del lector.

Potser l’aspecte més repetit en els diversos contes d’¡Universo! és el paper principal dels robots i la intel·ligència no humana en la futura vida quotidiana. I a Monteys, a diferència dels creadors de, per exemple, Terminator o Galactica, no li cal imaginar-se robots malvats amb ànsies destructives. En té prou amb replicar en els robots els mateixos errors que han acompanyat els humans durant tota la Història. L’Albert ens diu que ens continuaran acompanyant i que a més els contagiarem als nostres nous companys artificials.

Com en tota la bona ciència-ficció, el que s’amaga al darrere d’¡Universo! és una reflexió sobre la naturalesa de la Humanitat. Una reflexió tant tendra com amarga, afectuosa amb les persones i implacable amb la societat.

Aposto que d’aquí a un temps l’Albert Monteys serà etiquetat sempre com l’autor d’aquella obra clàssica que s’anomena ¡Universo!.

Adient per a gent amb sentit de l’humor i curiositat. Contraindicat si necessiteu duels amb armes làser.

Salut i sort,
Ivan.

Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Una buhardilla en París

Una buhardilla en París és un melodràma romàntic escrit i dibuixat per Sergio Meliá.

Portada del còmic de Sergio Melià, Una buhardilla en París
Sergio Melià: Una buhardilla en París

El castellonenc Meliá, que en aquella època era més conegut per haver treballat a la Marvel i per a la revista Eros Comix, va crear el 2005 aquest melodrama romàntic què, a mi personalment, no m’ha emocionat gaire.

Les 56 pàgines d’Una buhardilla en París estan dibuixades amb línia clara i colors pastels. Les imatges són molt agradables de veure, però a mi m’han resultat un pèl fredes, amb figures cisellades i rostres angulosos als que no sempre els he endevinat quins sentiments volia expressar l’autor. i quines reaccions patien els seus personatges.

La història que explica m’ha semblat plena de clixès i poc desenvolupada, amb personatges que semblen interessants però a Una buhardilla en París no s’ha aprofundit prou per descobrir-els. L’argument dóna per a molt més, per desenvolupar el passat dels personatges, afegir matisos i crear una història veritablement interessant. Però es queda en una previsible col·lecció de tòpics on les decisions semblen més improvisades que impulsives, més forçades que no meditades.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada per a admirar postals de París.

Salut i sort, Ivan.

Infeccions

Retrat de na Carme Riera

Tot llegint Cap al cel obert no he pogut reprimir un somriure maliciós quan he llegit un edicte, m’imagino que totalment fictici, que emet el Gobernador General de Cuba per a lluitar contra l’independentisme a aquesta illa i que inclou aquestes paraules:

“(…) a los legítimos hijos de España nacidos a uno y otro lado del mar para que expresen en voz alta sus sentimientos de fidelidad a la Patria. En los momentos actuales en que agentes extranjeros pretenden encender la tea de la secesión con el alevoso fin de anexionarse con engaños la Siempre Fidelísima Perla, me veo en la obligación de advertir que a todos incumbe, para evitar posibles contagios, aislar a los infectados, poniendo sus casos en conocimiento de las autoridades que habrán de procurar el mejor remedio.”

Carme Riera, Cap al cel obert. Pàgina 272. Ed. 62. Barcelona, 2000.

És a dir, que la Riera, va anticipar gairebé vint anys el llenguatge que farien servir en els seus discursos gent com Felip VI i el Josep Borrell. Curiós, si més no.

Salut i sort, Ivan.