Mamohtobo

Mamohtobo

Us ve de gust emocionar-vos amb una història de pescadors russos al cercle polar àrtic?

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-000

Mamohtobo és un relat líric i evocador, ple d’humanitat i amb un encant que transcendeix de l’exòtic escenari, dels detalls de la història, i de les particularitats dels personatges. Una història, com s’acostuma a dir, universal.

Nancy Peña escriu un relat centrat en sentiments i sensacions. Els esdeveniments de l’acció són sempre conseqüència dels estats d’ànim i dels sentiments que ens han mostrat abans dels diferents personatges, tots descrits amb tanta concisió com precisió. La seva descripció de les emocions és absolutament realista i colpidora.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-015

El conte escrit per Peña és també totalment fantàstic en la resolució dels esdeveniments. Hereu del realisme màgic, Mamohtobo reivindica l’espiritualitat i allò que se’n surt del fred raonament. Ens recorda que els humans ens guiem molt més pel cor o els budells abans que pel cap. I també, que hi ha un munt de coses interessants que hi passen al món tot i que no les comprenem. En contrast, els fets de Mamohtobo són evidents per a qualsevol que conegui els plecs de l’ànima.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-016

I és que el gran atractiu de Mamohtobo és el seu extraordinari repertori de personatges, un autèntic ventall de pors, passions, esperances, pulsions, angoixes, rancúnies i amor. Homes i dones queden retratats de manera precisa, amb una tendra crueltat que senyala quirúrgicament els defectes però perdona els pecadors. I de pecadors en veiem de tota condició, tots amb una personalitat perfectament definida, reconeixible després d’haver-la trobat al llarg de qualsevol vida.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-049

Molt del mèrit d’aquesta capbussada als abismes de l’ànima és del talent gràfic de Gabriel Schemoul. El seu dibuix desestructurat és ple de personalitat i emfatitza els estats d’ànim per sobre dels moviments i les accions. Alhora, el seu ús magistral del color complementa perfectament el guió de Nancy Peña per a dibuixar personatges riquíssims, perfilats amb fermesa i sensibilitat. No només aconsegueix bellesa cromàtica; alhora pinta amb precisió cors i situacions mentals. I tot plegat ho fa amb un ventall estilístic ampli, dins d’un mateix registre homogeni per a tot l’àlbum. Hi ha il·lustracions lluminoses i definides per a circumstàncies que les demanen, mentre que dibuixos foscos i abstractes retraten altres moments. I tot lliga.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-051

Una altra de les grans troballes de Mamohtobo és que pinta dos universos paral·lels, el masculí i el femení, que només tenen sentit en referència a un tercer univers, el del moment en que el vaixell torna a terra i les parelles i famílies es reuneixen un altre cop. Un retrat estereotipat però absolutament versemblant de la guerra de sexes a una societat on tothom es coneix i la moral tradicional es respecta només aparentment.

mamohtobo-nancy-pen%cc%83a-gabriel-schemoul-079

En conclusió, paga molt la pena atrevir-se a abordar una obra amb un dibuix gens convencional que d’entrada podria espantar alguns lectors.

Adient pels que s’emocionen amb Shakespeare, Dostoyevsky o la família Buendía. Contraindicat pels qui necessitin superherois; això va de supervivents.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan

Legend of the Shadow Clan és una mini-sèrie de cinc números que situa l’imaginari dels guerrers ninja al Nova York del segle XXI. El punt de partida és tan potent com descafeinat el resultat.

legend-of-the-shadow-clan_pogo

A mi Legend of the Shadow Clan no m’ha convençut. Principalment pel previsible i estereotipat del seu argument, però està clar que jo no formo part del públic objectiu d’aquest producte. Hi ha una segona raó, més ideològica, que em fa estar-hi en contra de Legend of the Shadow Clan: segons l’argument, les habilitats ninja es transmeten per via familiar al llarg de generacions, encara que no hagi hagut entrenament ni cap mena de contacte amb l’entorn cultural dels ninja. Digueu-me primmirat, però d’aquí a defensar arguments racistes només hi ha un pas.

legend-of-the-shadow-clan_family

El guió de Legend of the Shadow Clan és forçadament simple. Aquest primer i de moment únic volum és una bona presentació de personatges però David Wohl i Brad Foxhoven no hi posen prou substància com per a construir una història potent. I no em consta que estigui previst publicar un segon volum: es va anunciar fa tres anys però sembla que vagi a passar. Per tant, la lectura de Legend of the Shadow Clan m’ha deixat amb la sensació de “i ara què?” tant pròpia de les obres no ben lligades.

legend-of-the-shadow-clan_fight

També vull dir que, com a producte d’entreteniment per a un públic no massa exigent, Legend of the Shadow Clan està molt ben dissenyat.  El ventall de personatges representa la família sencera, hi ha una vessant còmica ben compensada amb la part d’acció, la narració és fluïda i clara i els personatges són interessants (sobre tot els baddies) però estereotipats (especialment els goodies)

Per la part gràfica Legend of the Shadow Clan Cory Smith aporta un dibuix acceptablement bo, excepte en algunes cares dels personatges, on s’ha optat per a simplificar en excés les mirades i això li treu molt d’atractiu gràfic al còmic, tot i que accentuï acuradament els estats d’ànim. En canvi, la composició m’ha semblat espectacular, potenciant el ritme i magnificant les escenes d’acció.

legend-of-the-shadow-clan_action

Adient per a imaginar què podria haver estat en mans de, per exemple, Brian Michael Bendis. Contraindicat com a plat principal.

Salut i sort,
Ivan.
PS: No estic segur si s’ha publicat a Espanya, però us podeu passar per Pow! Comics i provar sort a veure si l’han importat.

La decadencia de Cataluña

La decadencia de Cataluña

Lo único que justifica, no sé si nuestro salario, pero al menos nuestra dignidad: con el Gobierno nunca, sea el que sea. Y no por un prurito de criticismo o de melancolía antisistema, no, nada de eso. Sólo por una cuestión de higiene.

Crec que la cita defineix prou bé l’actitud i la trajectòria professional de Gregorio Morán. La frase apareix a la pàgina 139 de La decadencia de Cataluña, dins de l’article ¡Cuidado con las curvas! (2003) quan fa referència a la posició de periodistes i intel·lectuals respecte dels diversos governs de la Generalitat, molt especialment els de Jordi Pujol.

la-decadencia-de-cataluna

Gregorio Morán ha escrit durant molts anys a La Vanguardia, diari que porta una línia editorial completament oposada al seu pensament, però que acollint la seva ploma amplia el seu espectre ideològic i pot pretendre aparèixer com “plural”. Aquest recull d’articles publicat el maig del 2013, cobreix el periode des del 1995, una època en que la majoria pensava que allò de l’independentisme era una dèria de quatre excèntrics, i arriba fins el moment en que CDC l’assumeix com a nord programàtic.

Al bell centre de la diana on adreça la seva crítica hi ha la Pax Pujoliana, l’ensimismament polític que ha patit Catalunya durant aquests anys, en que no ha hagut una veritable oposició a cap govern, ni dins del sistema de partits, ni entre la intel·lectualitat catalana.

Morán denuncia la cultura de la subvenció que ha tapat la boca, o l’ha moderat molt si més no, a les crítiques més punyents i ha limitat molt les demandes de responsabilitats. Exemplifica aquesta manca d’oposició en l’episodi de l’enfonsament dels pisos d’El Carmel (quan en Pujol ja no era President), sobre el qual va escriure l’article Más allá del oasis está el desierto i on inclou la següent perla (pàgina 159):

la reunión de Nadal y Puig antes de la comparecencia me recuerda el manido chiste del dentista al que el cliente agarra de sus partes y advierte: ‘¿Verdad que no nos vamos a hacer daño?’.

Però és Jordi Pujol i Soley qui òbviament s’endú el gruix de les seves agudes anàlisis. Morán no opina en aquest recull de quaranta-sis articles sobre cap política concreta (més enllà de la creació de la indústria de la llengua, com ell l’anomena) sinó dels aspectes diguem-ne èticament qüestionables de la seva política. Hi ha dos articles, ambdós censurats en el seu moment, en que la seva denúncia esdevé, després de la confessió, esfereïdorament premonitòria.

El primer és Pujol o la fascinante impunidad del líder (1995), censurat per Ediciones Península del seu recull de Sabatinas titolat Llueve a cántaros (1999), en el qual explica com l’entorn de Pujol va intentar pressionar sobre el contingut publicat d’una entrevista amb l’aleshores President. Morán adverteix què “un líder es él más su entorno” (pàgina 55) i per tant extén a Pujol la responsabilitat última de tot allò que van perpetrar els seus col·laboradors. Cullell, Prenafeta, De la Rosa, Roma, … massa noms i massa a la vora.

Encara més. En els darrers temps (ara parlo del 2016) sento moltes opinions que tracten d’exculpar Pujol d’allò que va fer i que ha ensorrat la seva reputació, tot culpant-ne la dona i els fills, mentre que l’abans Molt Honorable, segons aquesta versió, no en sabia res o no podia fer res al respecte.

En el mateix article Gregorio Morán recorda la llarga tradició dels arguments del tipus ‘el líder es bueno pero quienes le rodean le tienen secuestrado’. I ell ho diu de manera totalment clara i precisa:

Pero es absolutamente falso. Un líder lo sabe todo, y lo que no sabe es porque no le da la gana enterarse

En el segon article que no va aparèixer, aquest cop per decisió de la direcció de La Vanguardia, i que és Las trampas del redentor (1999), escriu una frase que, llegida disset anys després, qüestiona totalment la tasca fiscalitzadora de la premsa catalana (pàgina 93):

[Jordi Pujol] No es un hombre corrupto; sencillamente, no pregunta ni de dónde salió el Lamborghini de su retoño ni por los éxitos empresariales de la floristería de su señora

El fil conductor d’aquest recull de quaranta-sis articles és l’exigència d’una classe política que mereixi la confiança de la gent. A la pàgina 166 i dins de l’article El idiota de la familia (2006) afirma:

No es verdad que los pueblos tengan a los dirigentes que se merecen. Eso lo dicen siempre las gentes que desprecian a los pueblos y con ello tratan de justificarse por todas las vergüenzas que no son capaces de afrontar.

Perque Gregorio Morán té clares les limitacions del sistema (“en las elecciones uno vota a un cogollito de notables”; pàgina 111, dins Retratos de campaña: Joan Saura) i responsabilitza no les ideologies ni els col·lectius, sinó persones concretes de la classe política.

I la classe política inclou tant els que cobren un sou com a càrrecs polítics, com els que el cobren per a afavorir l’establiment de determinats estats d’opinió entre la gent, altrament dits periodistes. Carod Rovira, postres de músico, (2003) inclou dues perles així de contundents:

¡Más estudio y menos tertulia!
Nunca realidad y escritura periodística han estado tan lejos en Cataluña como ahora.

Apunta certerament a les vergonyes de la nostra política, que ha perdut la por d’emprar recursos i fons públics en benefici dels partits polítics i denuncia pràctiques que no s’haurien d’haver estés. Publicat ja el 2005, l’article La prodigiosa izquierda catalana deixa aquesta reflexió, evident i sagnant (página 163):

En Estados Unidos, fuente de todo prestigio occidental, ser nombrado asesor de la Casa Blanca figura en el currículum como máximo galardón. ¿Por qué aquí exigen los interesados que sea clandestino?

La seva conclusió expressada a Kafka reside en Barcelona (2007), òbvia i tremenda, qüestiona de soca-rel el concepte “política promoguda des de les bases”, tan estimat per l’independentisme i altres sectors (pàgina 181):

No conozco ninguna ciudad de España donde la diferencia entre lo que se sabe en el club y lo que se cuenta a la ciudadanía sea tan abismal.

Gregorio Morán fa servir als seus articles una prosa viva, amb un vocabulari ampli i precís, que és -per a mi- un autèntic plaer. I fa servir la ironia, el sarcasme i l’atac directe amb agressivitat descarnada.

Malauradament, les seves llargues exposicions naveguen per meandres on sovint apareixen torrents inesperats, pensaments que li venen a la ploma enmig d’un argument, i costa de mantenir el fil. Això provoca que de vegades no s’entenguin els seus raonaments, perquè Morán valora fets i actituds, però ni explica ni ofereix exemples. Això funciona en un article publicat a un diari, perque el lector té fresques en aquell moment les darreres notícies i personatges, però quan es traslladen els articles a un llibre publicat molt posteriorment, cal un esforç d’edició que a La decadencia de Cataluña no s’ha fet.

L’article és un gènere que té una limitació d’espai que no aplica als capítols d’un llibre. Òbviament el valor de testimoni d’una època s’haguès perdut si s’haguessin editat els textos, però trobo que hagués calgut afegir una entradilla que aportès el mínim context necessari, un comentari sobre la circumstància que va impulsar la redacció de cada escrit, i que la breu cronologia del final no pot subministrar.

El que més m’ha impactat són els seus brillants i punyents retrats dels candidats a les eleccions al Parlament (campanyes del 1995 i 2003). És on el floret de Gregorio Morán, llarg i afilat, millor troba l’espai entre costelles, tot i que, com a analista polític què és, Moran acostuma a parlar més dels cogollitos dels partits que no pas dels candidats en si.

El cas més clar és el retrat que fa d’Artur Mas, on parla molt més de CiU que del propi Mas, a qui per altra banda dissecciona a Plebiscito para la impunidad (novembre del 2012, pàgina 224):

contemplar a Artur Mas envuelto en la estelada es una de esas frivolidades que tendrán su precio. Me atrevo a asegurar que cree menos en la independencia que yo

De Raimon Obiols opina què és “tonto, pedante y engreído, muy buena persona al parecer” (pàgina 17); els germans Fernández-Díaz són “los hermanos Dalton del PP”, i també es queda tranquil al parlar dels germans Maragall o del Conseller Castells. Però a qui dedica la màxima duresa, inclús crueltat, és als dirigents del PSUC i després ICV. Per ell Gregoorio López Raimundo és “uno de los tipos más inanes y desdeñables de la política en Cataluña y fuera de ella” (pàgina 144, La dignidad de Joan Comorera (2004)). I a Más allá del oasis está el desierto (2005, pàgina 159) solta la següent:

Contemplar a la pareja SauraMayol emulando el estilo PujolFerrusola me deja de una pieza, pero lo del chico este alto y sin afeitar que va de ecosocialista me parece patético; lo más radical que ha hecho en su vida ha sido montar en bicicleta.

Rep fins i tot el Manolo Vázquez Montalbán, a l’elegia que li dedica
(Vázquez Montalbán, póstumo) a qui ell considerava una mena de germà gran intel·lectual. És un article on no es destaquen les grans aportacions de MVM (més enllà de la seva poesia, que el propi autor sempre va creure que la crítica no l’havia valorat prou) i en canvi es comenta abastament la seva darrera i, en opinió de Morán, menys valuosa etapa.

Abans he dit que reben especialment els individus, però també reben els partits, com per exemple podeu llegir a Plebiscito para la impunidad:

Esquerra nunca fue un partido sino un comedero desde los tiempos de Companys.

Però en canvi Morán reivindica el paper històric que va jugar el PSUC, especialment sota el franquisme, i expressa la seva admiració i homenatge a Joan Comorera (La dignidad de Joan Comorera (2004)), i dedica també un article (Honor a Puig Antich (2001)) a honorar la darrera víctima del garrote vil.

La decadencia de Catalunya traspua, com no podia ser d’altra manera, una certa reivindicació de la trajectòria de l’autor, incloent el seu pas per Arreu (Tal como éramos (2006)), el coneixment de Manuel Valls a través del seu pare Xavier, quan el fill només era un dirigent menor del partit socialista francès, o la descripció del seu distanciament amb Vázquez Montalbán.

Els articles que m’han agradat especialment són:

  • La ciudad sobre el diván (2001), sobre l’ensimismament barceloní.
  • El que gritó ‘¡Traidor!’ (2004), sobre el brètol que va voler insultar Serrat per cantar en castellà. “Un país donde se utilice la palabra _traidor y no se escandalice nadie es que está enfermo”_.

  • Los valores de la abstención (2004), on exposa una de les claus electorals a Catalunya: “El Partido Popular (…) desde la a de Acebes a la zeta de Zaplana, genera una sensación de miedo en una parte importante de la ciudadanía, entre los que me cuento, y no lo tiene fácil Mariano Rajoy para quitarnos de encima esa inquietud. (…) Lo más divertido es que el PSC de Maragall ha interpretado su importante victoria como una ratificación de su singularidad política, cada vez más parecida al camarote de los hermanos Marx, en vez de entender que es Cataluña uno de los lugares más sensibles ante los _remakes del aznarismo rampante.”_

  • Más allá del oasis está el desierto (2005), sobre la crisi del Carmel on denuncia sense embuts la complicitat dels partits en no fer-se massa mal entre ells.

  • Por qué no iré a votar (2010), on es fa creus que exposar els drames humans que ha portat la crisi econòmica sigui considerat demagògia, mentre que la televisió i la premsa difonen soflames infrahumanes: “Tiempos curiosos estos cuando la realidad es demagógica y la ficción auténtica”. A més, crec que aprofita per a riure-se’n del seu propi estil: “Vaya chiste que me ha salido: ¡Tocamos a Mas! Un hallazgo polisémico, que dirían los pedantes.”.

  • Queda cancelada la memoria (2012), elegia a Paco Fernández Buey.

  • Los diez de Vic (2012), una defensa del diàleg i la civilitat.

Li trobo a aquest recull de La decadencia de Catalunya una mancança important: no incloure cap referència al paper polític, que jutjo importantíssim, de l’Ajuntament de Barcelona i l’àrea metropolitana que l’envolta, de la política municipal del cap i casal. D’acord que tant Clos com Hereu, i ja no parlem de la resta de regidors, no han estat alcaldes de gaire volada, però penso que el poder que han tingut i el pes en matèria social que tenien les seves decisions, demanava també algun examen.

En canvi, em sembla molt adient no incloure articles sobre política espanyola. Evita la temptació de carregar-li els nostres morts a Madrid, que tantes vegades ha sigut raó i tantes altres excusa de les nostres misèries.

El llibre, però, té un nom sencer que no he esmentat fins ara: La decadencia de Cataluña contada por un charnego. No ho he fet perquè a mi la paraula charnego (o xarnego) em molesta moltíssim. Al meu entorn (família, coneguts, companys d’estudis o professionals) mai no l’hem feta servir (prometo que no recordo cap cop) i només l’he escoltada en boca de gent de fora de Catalunya. Però vaja, cadascú es defineix com vol i com pot.

Em sembla Gregorio Morán un home compromés amb uns principis i uns ideals, emprenyat per que no s’ha pogut assolir La Revolució, i molt decebut per quelcom més greu, que molta gent amb joventuts revolucionàries ha renunciat a intentar-la. I la seva anàlisi, un punt de vista més que interessant per a entendre la nostra realitat.

Adient pels qui volen veure les coses en perspectiva. Contraindicat si penseu que el diari d’ahir és inútil de llegir.

Salut i sort,
Ivan.

Breve historia del cómic

Un títol que descriu amb precisió el que ofereix el llibre.

Portada de Breve Historia del Cómic, de Gerardo Vilches
Portada de Breve Historia del Cómic, de Gerardo Vilches

La Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes es va publicar el 2014, o sigui que encara la podem considerar actual tot i que per definició qualsevol llibre d’aquestes característiques sempre es quedarà desfasat.

En aproximadament tres-centes pàgines Gerardo Vilches Fuentes recorre la història de les publicacions del que ara anomenem còmics des dels dibuixos del suís Rodolphe Töpfer fins a Shintaro Kago o Santiago García.

Vilches escriu amb una prosa senzilla i li dóna a la narració un ritme trepidant. Les fites es succeeixen de manera continuada i de vegades el lector té la sensació d’estar enmig d’un còmic d’aventures: no deixen d’aparèixer nous personatges, crisis que canvien l’statu quo, desaparicions de personatges (autors, revistes, editorials, personatges) ja consagrats… La Breve Historia del Cómic es llegeix igual que es beu la cervesa freda a l’estiu.

En la virtut de Breve Historia del Cómic hi ha també el pecat: la manca de profunditat. L’obra és una introducció i no pretén ser altra cosa, i per una simple qüestió d’espai no pot ni entrar en anàlisis ben detallades (no és una monografia especialitzada) ni el compendi d’autors i personatges pot ser complet (tampoc no és una enciclopèdia). Llegir la Breve Historia del Cómic deixa amb ganes de més. Què és el que s’espera d’una bona introducció.

I, vull que quedi clar, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes m’ha agradat molt. És un bon llibre, didàctic, ben escrit, entretingut, i instructiu. Però hi ha també alguns aspectes que no m’han fet el pes, i ara és quan venen les garrotades.

El primer defecte que li trobo a la Breve Historia del Cómic és que no esmenta res dels canvis tecnològics. El còmic és un mitjà que depèn moltíssim del seu suport. La millora en les linotips, i les possibilitats econòmiques de cada editorial han fet possible emprar primer color i després millors coloracions, millors papers, mitjans informàtics per a donar color o entintar, etc. I ja no en parlem de llegir els còmics en suport web o en tablet. Els culs de Manara són inimaginables amb els mitjans de Dick Tracy, per exemple. I el mateix fa difícil ara apreciar de debò els dibuixos de molt còmic d’abans de la Segona Guerra Mundial.

A més, Gerardo Vilches ha estructurat la seva Breve Historia del Cómic d’una manera que no m’ha semblat la millor. Per a donar-li un ritme més viu al llibre ha fet igual que els best-sellers: molts capítols curts que es poden llegir d’una tacada. Però la definició dels capítols no és homogènia. Comença fent-ho en base a l’evolució del mitjà d’expressió: vinyetes aïllades, comic strips que van aparèixer a la premsa diària els primers comic books, etc. Però en el moment en que els còmics comencen a ser un mitjà d’expressió que es fa servir arreu, passa dedicar capítols a diferents contrades geogràfiques: còmics italians, llatinoamericans, franc-belga, etc. Això, opino, li facilita molt la feina de documentació, però trobo que no és la millor manera per a poder relacionar, per exemple, Hombre i Jeremiah. Admeto que alguns tipus de manga si que són molt específics del Japó, però coses com Lobo solitario y su cachorro és més lògic que estiguin al costat de Los pasajeros del viento que no pas de Bola de drac.

Més greu és que, un cop s’ha parlat dels orígens de les tires de còmics, no se’n torna a parlar més. Bé, menciona Peanuts i Calvin & Hobbs, és cert; però el fet que el format estigui fixat no vol dir que no apareguin autors i estils que pagui la pena mencionar. Com per exemple les il·lustracions de The New Yorker, que han creat una escola sòlida i fecunda en el món anglosaxó; o a casa nostra simplement anomenar en Perich. Afortunadament si reconeix el paper d’El Jueves com a generadora de planter, però no apareixen ni la seva inspiració Charlie Hebdo ni el seu tràgic precedent El Papus.

Igual que no s’esmenten revistes històriques com van ser Don Quijote i La Codorniz a Madrid o Cu-Cut! i En Patufet a Barcelona. Però, recordem-ho, la Breve Historia del Cómic de Gerardo Vilches Fuentes és una introducció, no una enciclopèdia.

També pel concepte d’obra, Vilches li dóna especial importància a l’aparició de corrents que innoven en el mitjà d’expressió. Això fa que li doni molta importància als moviments underground, cosa que em sembla bé perquè, t’agradin estèticament o no, són els que fan avançar el mitjà. Però esmentar Creepy i Cairo i no 1984 ni Kiss Comix… I ho paga també l’evolució en les narratives. Gerardo Vilches esmenta molt breument els canvis en, per exemple, el tractament dels personatges al gènere de super-herois. Però canvis igualment significatius els hem pogut apreciar en el western (compareu Tex amb Bouncer) o la ciència-ficció.

Aquesta evolució de les narratives és quelcom que es pot argumentar que no és propi del còmic, sinó que també ho podem veure a la literatura, el cinema, etc. Però per això mateix a mi em sembla tan important i crec que calia desenvolupar-ho més del que ho fa.

La Breve Historia del Cómic clou amb 100 recomanacions que no pretenen ser un cànon sinó només un mostrari de coses interessants que mirar. Encertadament el llistat és per ordre alfabètic. I també inclou una amplíssima bibliografia en castellà sobre els còmics i alguns enllaços web més que interessants.

En definitiva, un repàs de noms principals d’autors, editorials, personatges i tendències.

Adient per a passar d’ignorant a enteradillo. Contraindicat per a capbussar-se en com es van fer aquells còmics que tant adorem.

Salut i sort,
Ivan.