Informació alimentària

Oi què uns bons coneixements sobre nutrició haurien de ser matèria de cultura general? I què la informació al respecte hauria de ser clara, entenidora i veritable?

Recull de portades del Daily Express suggerint els avantatges de diversos alimentsBé, tampoc és què el Daily Express sigui una font d’informació amb la mateixa credibilitat què l’Enciclopèdia Britànica, però crec què aquest recull de portades (què he trobat a twitter) exemplifica prou bé un fenòmen prou corrent: hi ha un munt de gent donant un munt d’informació [sobre nutrició, en aquest cas] sense context, molts cops contradictòria, i què ens és impossible a la pràctica poder verificar.

L’Alfons Cornellà en parla molt d’aquesta situació: infoxicació.

La informació sobre salut i específicament la informació sobre qualitat alimentària és un espai on crec que el mercat mai no podrà donar una resposta completament satisfactòria i on cal, per tant, l’aparició d’organitzacions no governamentals independents prou potents, o bé la intervenció de l’estat.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Rèquiem per un diari

Fa més de vint anys que llegeixo habitualment El País. De fet, fins fa poquíssim, era la primera capçalera d’internet a la que acudia quan volia informar-me. Però cada cop em costa més llegir-lo i creure’m el què llegeixo.

De sempre, la seva línea editorial no ha coincidit gaire amb la meva posició, però això ja m’està bé: llegir només els que estan d’acord amb tu et pot aclarir i enriquir els teus arguments, però no pas el teu coneixement. Però mica en mica he anat trobant delictes i faltes que van minvant la meva confiança en el que publica El País.

No sabria dir quan, però vaig començar a veure que algunes seccions perdien qualitat. El suplement tecnològic i el d’espectacles i oci van passar de ser informatius a publicitaris. I els articles publicats a la web van començar a mostrar faltes d’ortografia que a l’institut on vaig estudiar haguessin portat a redactor, cap de redacció, director i editor a setembre. Quan veus què es treballa malament, sospites del resultat final.

Continuu llegint alguns reportatges i blocs, els d’Història principalment. I encara hi signa el Ramon Besa, que amb el José Sámano forma la millor secció d’esports que es pot llegir actualment. Però hi ha un moment en que veus que no és que hagin comés algun error de documentació, d’investigació, o que la seva presentació sigui esbiaixada; és que fins i tot jo sé veure que em volen manipular i m’estan mentint.

El seu editorial del 13 de juny defensa el Pere Navarro. Res a dir, la opinió és lliure. Però jo també sóc lliure d’analitzar el text i opinar. I és que l’editorialista d’El País escriu coses com la següent:

son líderes como Duran y Navarro, con la ayuda de Pérez Rubalcaba. A ellos se debe la idea de una reforma federal de la Constitución que incorpore algún tipo de reconocimiento de la personalidad singular de Cataluña

Si això ho escriu un enviat especial de les antípodes que acaba d’aterrar a Espanya, ho entenc. Però d’un diari que porta funcionant gairebé quaranta anys espero (exigeixo!) un coneixment millor del que s’ha anat proposant des de Catalunya en aquest periode. Algú que tingui temps podria fer recerca a l’hemeroteca i veure com es va qualificar el projecte d’Estatut de Catalunya que uns van raspallar, altres votar en referèndum i uns quants retallar a un despatx d’un tribunal nomenat pels dos partits constitucionals.

El mérito de Navarro, elegido hace dos años y medio ya en mitad de la crisis, es particularmente relevante, porque ha conseguido —a pesar de las presiones soberanistas— mantener la unidad socialista

Jo no sóc professional de la informació, i la memòria em dóna per a recordar un bon grapat de notícies sobre militants que abandonen el PSC i discrepàncies públiques molt clares dins del partit. Fins i tot el Pere Navarro hi va parlar quan en va plegar! Error, oblit?

no obtuvo el acuerdo ni del sector soberanista de su partido ni el pleno consenso con el PSOE. Su posición era incomprendida en un sitio y en otro.

Caram! Doncs si a cap banda no l’entenien, com podia ser que mantinguès la unitat i tal? Seguim llegint.

Pero lo más grave es que no ha sido precisamente la esperable presión soberanista la que se ha llevado por delante al primer secretario del PSC sino su propio entorno político. Y no son precisamente los críticos soberanistas en fuga quienes le han liquidado. Navarro pudo resistir la presión exterior, a pesar de afectarle muy personalmente, con una agresión violenta incluida y una reacción lamentable y cruel por parte del soberanismo; pero no ha podido resistir la falta de responsabilidad y compromiso de buena parte de los militantes y dirigentes socialistas.

Doncs no: simplment una contradicció flagrant. El que mantenia la unitat patia “fugas” i no aconseguia el “compromiso” dels seus militants.

Però el més greu és que El País encara defensa (recordem: és la editorial) la primera versió de Navarro sobre l’incident a Terrassa, sense informar els seus lectors que els protagonistes es coneixien des de feia trenta anys i tenien una relació diguem-ne conflictiva. Si no s’han enterat, són uns inútils; si ho saben, uns mentiders. En qualsevol cas, gent de la que no em puc fiar.

De la resta d’aquest editorial, en podem parlar i opinar. El trobo cec i desencertat, però respectable. Ara, entre el biaix i la tergiversació, hi ha una gran distància, tant alfabètica com moral.

Salut i sort,
Ivan.

Enquestes quàntiques

Faig una ullada als titulars de La Vanguardia, El Periódico i El País.

Diuen què les enquestes demostren (sic) què augmenta el suport per a la “tercera via” i el suport electoral dels partits polítics què no li donen suport, mentre què els partits què aposten per aquesta tercera via (allò què abans li deiem peix al cove) s’enfonsen. [Em fa mandra buscar ara els enllaços, disculpeu-me.]

Son les enquestes quàntiques: diuen què la població deixa de ser independentista i alhora passa a votar els partits independentistes i anti-independentistes. Com què no n’entenc de física quàntica, jo hi trobo una contradicció gens petita.

Per a editar un diari hauria de caldre quelcom més què tenir un munt de diners. Sentit comú i vergona, per exemple.

Bola extra política: si estan intentant què la gent es cansi del tema, ho estan aconseguint. Però compte, què cansar-se del tema pot voler dir deixar còrrer la independència o deixar còrrer la mandra de separar-se d’Espanya. No goso apostar si la bola caurà a negre o a vermell.

Salut i sort,
Ivan.

The Searchers. The Making of an American Legend

No fa gaire us vaig parlar de The Searchers, la pel·lícula. Aquest llibre és molt més què una anàlisi del film o un reportatge sobre com es va fer.

The Searchers. The Making of an American Legend

Centaures del desert, què és com l’han traduïda aquí, explica la història d’una nena segrestada pels comanxes i l’oncle que la va buscar durant molts anys fins rescatar-la. Resulta què d’històries així el segle XIX americà en va anar ple, i que una de les més conegudes és la de Cynthia Ann Parker, que el Muñoz Molina va explicar en un article a El País.

The Searchers. The Making of an American Legend comença explicant qui eren els membres de la família Parker i perquè i com van emigrar cap a Texas, on van patir l’atac dels comanxes. I explica les històries no només de Cynthia Ann, també d’una tia seva que també va ser segrestada, del seu oncle James que la va buscar als territoris indis, d’altres segrestades i d’altres membres de la seva família blanca. Resonen els mites de l’oest americà.

El llibre contextualitza l’atac no només dins l’entorn històric sinó també a l’imaginari cultural. Va haver, ja des de començament del segle XIX, un munt de llibres explicant les experiències de persones què havien passat llargues temporades amb els indis, ja fos voluntàriament o no. Els mites de la frontera.

A continuació, Glenn Frankel s’endinsa en la vida de Quanah Parker, el fill què Cynthia Ann va tenir amb el cabdill indi Peta Nocona, i què va esdevenir una figura important dins la comunitat comanxe quan aquesta tribu es va rendir finalment. Estem parlant d’una figura fascinant, d’algú què després d’haver fet la guerra de guerrilles va no només sotmetres als seus antics enemics sinó què també va buscar establir llaços amb la seva família blanca, va prosperar econòmicament, va tractar el president Theodore Roosevelt, es va  negar a participar en els shows de Buffalo Bill, va continuar practicant la poligàmia i va ser acomiadat en un enterrament multitudinari. El mite de la integració cultural i la pax americana.

Naturalment, una història així, i més si n’hi ha a dojo, és carn de novel·la. Doncs resulta què un tal Alan LeMay va fer de tot abans de dedicar-se a escriure novel·les pulp, moltes d’elles de l’Oest. I va anar a Hollywood a treballar com a guionista. El mite del somni americà. Si, aquest home és el què va escriure la novel·la The Searchers inspirant-se en la història de Cynthia Ann Parker i d’altres com ella.

Si heu arribat fins aquí, ja només us quedarà per llegir sobre com eren John Ford, John Wayne i tota la colla que habitualment feien pel·lícules junts, de manera que el Glenn Frankel ens explica com anava allò dels westerns a Hollywood i com és què una història què passa a Texas es va rodar al Monument Valley i com va anar tot plegat. Els mites de Hollywood.

The Searchers. The Making of an American Legend no és un making-of, ni una biografia, ni un assaig històric. És un reportatge apassionant què explica com cristalitzen els imperis, la cultura acaba condensant, i es forgen els mites, observant com successives generacions escolten la mateixa història i la interpreten, aprofiten i modifiquen segons la seva conveniència.

Adient pels què busquen saber per què i com. Contraindicat pels que busquen herois i xafarderies d’actors.

Salut i sort,
Ivan.