Fa més de vint anys que llegeixo habitualment El País. De fet, fins fa poquíssim, era la primera capçalera d’internet a la que acudia quan volia informar-me. Però cada cop em costa més llegir-lo i creure’m el què llegeixo.
De sempre, la seva línea editorial no ha coincidit gaire amb la meva posició, però això ja m’està bé: llegir només els que estan d’acord amb tu et pot aclarir i enriquir els teus arguments, però no pas el teu coneixement. Però mica en mica he anat trobant delictes i faltes que van minvant la meva confiança en el que publica El País.
No sabria dir quan, però vaig començar a veure que algunes seccions perdien qualitat. El suplement tecnològic i el d’espectacles i oci van passar de ser informatius a publicitaris. I els articles publicats a la web van començar a mostrar faltes d’ortografia que a l’institut on vaig estudiar haguessin portat a redactor, cap de redacció, director i editor a setembre. Quan veus què es treballa malament, sospites del resultat final.
Continuu llegint alguns reportatges i blocs, els d’Història principalment. I encara hi signa el Ramon Besa, que amb el José Sámano forma la millor secció d’esports que es pot llegir actualment. Però hi ha un moment en que veus que no és que hagin comés algun error de documentació, d’investigació, o que la seva presentació sigui esbiaixada; és que fins i tot jo sé veure que em volen manipular i m’estan mentint.
El seu editorial del 13 de juny defensa el Pere Navarro. Res a dir, la opinió és lliure. Però jo també sóc lliure d’analitzar el text i opinar. I és que l’editorialista d’El País escriu coses com la següent:
son líderes como Duran y Navarro, con la ayuda de Pérez Rubalcaba. A ellos se debe la idea de una reforma federal de la Constitución que incorpore algún tipo de reconocimiento de la personalidad singular de Cataluña
Si això ho escriu un enviat especial de les antípodes que acaba d’aterrar a Espanya, ho entenc. Però d’un diari que porta funcionant gairebé quaranta anys espero (exigeixo!) un coneixment millor del que s’ha anat proposant des de Catalunya en aquest periode. Algú que tingui temps podria fer recerca a l’hemeroteca i veure com es va qualificar el projecte d’Estatut de Catalunya que uns van raspallar, altres votar en referèndum i uns quants retallar a un despatx d’un tribunal nomenat pels dos partits constitucionals.
El mérito de Navarro, elegido hace dos años y medio ya en mitad de la crisis, es particularmente relevante, porque ha conseguido —a pesar de las presiones soberanistas— mantener la unidad socialista
Jo no sóc professional de la informació, i la memòria em dóna per a recordar un bon grapat de notícies sobre militants que abandonen el PSC i discrepàncies públiques molt clares dins del partit. Fins i tot el Pere Navarro hi va parlar quan en va plegar! Error, oblit?
no obtuvo el acuerdo ni del sector soberanista de su partido ni el pleno consenso con el PSOE. Su posición era incomprendida en un sitio y en otro.
Caram! Doncs si a cap banda no l’entenien, com podia ser que mantinguès la unitat i tal? Seguim llegint.
Pero lo más grave es que no ha sido precisamente la esperable presión soberanista la que se ha llevado por delante al primer secretario del PSC sino su propio entorno político. Y no son precisamente los críticos soberanistas en fuga quienes le han liquidado. Navarro pudo resistir la presión exterior, a pesar de afectarle muy personalmente, con una agresión violenta incluida y una reacción lamentable y cruel por parte del soberanismo; pero no ha podido resistir la falta de responsabilidad y compromiso de buena parte de los militantes y dirigentes socialistas.
Doncs no: simplment una contradicció flagrant. El que mantenia la unitat patia “fugas” i no aconseguia el “compromiso” dels seus militants.
Però el més greu és que El País encara defensa (recordem: és la editorial) la primera versió de Navarro sobre l’incident a Terrassa, sense informar els seus lectors que els protagonistes es coneixien des de feia trenta anys i tenien una relació diguem-ne conflictiva. Si no s’han enterat, són uns inútils; si ho saben, uns mentiders. En qualsevol cas, gent de la que no em puc fiar.
De la resta d’aquest editorial, en podem parlar i opinar. El trobo cec i desencertat, però respectable. Ara, entre el biaix i la tergiversació, hi ha una gran distància, tant alfabètica com moral.
Salut i sort,
Ivan.
Bé, tampoc és què el Daily Express sigui una font d’informació amb la mateixa credibilitat què l’Enciclopèdia Britànica, però crec què aquest recull de portades (què he trobat a twitter) exemplifica prou bé un fenòmen prou corrent: hi ha un munt de gent donant un munt d’informació [sobre nutrició, en aquest cas] sense context, molts cops contradictòria, i què ens és impossible a la pràctica poder verificar.
