Un veritable tresor de dots humans, que no poden manifestar-se o rendir a fons, combatuts per una sort obtusa i cega, es per així diàriament, com una deu en ple desert. En canvi, cada dia un cúmul d’atzars absurds enlaira veritables legions de perfectes ineptes. A qui té els ulls prou ardits per a mirar-lo cara a cara, sense haver d’aclucar-los, el món no dóna pas precisament la impressió d’una cosa endegada amb intel·ligència i justícia. De lleis veritables, de lleis infal·libles, només n’hi ha per al món físic. El món dels cors que bateguen, els esperits que lluiten i les bosses que malden per omplir-se sens mida, més aviat donen idea d’un caos sempre enfebrat, com un firal ple de gitanos on, absent o distreta la guàrdia, el mot d’ordre és: campi qui pugui. I sovint els més armats o afavorits del desori no són pas, ni de bon tros, els qui caldria que ho fossin.

GazielTots els camins duen a Roma.
Edicions Proa. Barcelona, 2015. (Primera edició, del 1953.)

Anuncis

Duopoli editorial

Amb la recent compra d’Ediciones B per part de Random House Penguin, una filial de Bertelsmann, a la pràctica ja podem parlar de duopoli en el mercat editorial.

Entre la filial del grup Bertelsmann i el Grupo Editorial Planeta, propietari de més segells editorials dels que caben a qualsevol article de Lo Bloc, dominen més del noranta per cent de la distribució editorial del país.

La globalització portarà un munt de coses bones, no ho dubto, però un mercat captiu de molts pocs proveïdors és molt perillós. I si és el mercat del llibre, el perill a llarg termini en quant a dominació cultural i ideològica, evident.

Però tampoc no cal exagerar, que no és que els llibres siguin el principal aliment informatiu ni cultural de la població ara mateix. Molt pitjor seria un duopoli televisiu de facto.  Ai, que potser estic parlant més del compte…

Salut i sort,
Ivan.

¡Chivatazo!

A mitjans de la darrera dècada del segle XIX, Alejandro Lerroux, com a director del diari republicà El País (no feu acudits, que us conec) va engegar una campanya periodística contra el general Martínez Campos. L’excusa era l’actuació del general a Cuba, i la raó la seva filiació política monàrquica.

La qüestió és que van haver manifestacions i en aquestes manifestacions va ha haver-hi trets a l’aire, morts, i el que és pitjor, crits contra la Monarquia. Va ser aleshores que la Justícia va dir prou i va intentar detenir Lerroux.

Resulta que va ser el propi Alejandro Lerroux qui va obrir-li la porta al comisari de policia que anava a detenir-lo, en plena redacció d’El País. Quan el funcionari va demanar pel “Señor Lerroux”, Don Alejandro es va girar immediatament i va començar a demanar a crits que vinguès el “Señor Lerroux” i, efectivament, el seu germà Aurelio va acudir, i el comisari se’l va emportar cap a comisaria i així el futur Presidente del Gobierno va gaudir del temps necessari per a fugir de l’administració de justícia.

De resultes, Lerroux va haver d’exilar-se temporalment a França. Però al cap de poc va tornar clandestinament a Madrid, i va continuar amb la seva activitat política de manera gairebé normal, fins a tal punt que

El juez en persona fue una noche a avisarle a su casa sobre la inminencia de una detención si no era más discreto en sus apariciones.

Ho recordo perquè, si llegiu la premsa aquests dies potser us escandalitzareu i soltareu ingènuament un “això abans no passava!”, què és de les frases més gracioses que més es repeteixen al món cada dia.

L’anècdota de Lerroux l’explica José Álvarez Junco a les pàgines 117 i 118 de El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista (RBA Libros. Barcelona, 2011).

Salut i sort,
Ivan.

Neu primaveral

Després de dues setmanes d’estiu en ple mes d’abril, dimecres va ploure, nevar, caure pedregada i lluir un sol esplèndid. Tot en un mateix dia.

La primavera és esbojarrada, com correspon a un període de transició, i no només s’esvaloten les hormones, també la pressió atmosfèrica. En qualsevol cas, serveixi aquesta darrera (segur?) neu de la temporada com a excusa per a compartir algunes imatges d’una excursió al Gurten, el Tibidabo de Berna, de mitjans desembre, quan si que hi havia neu de debò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sobre l’esvalotament primaveral de les hormones, em fa gràcia comprovar que un any més és quan arriba aquest temps que les autoritats sanitàries engeguen la campanya publicitària Love Life per a promoure l’ús del preservatiu. I les farmàcies anuncien a l’aparador ofertes de Kondome i Antibabypillen.

La primavera és un goig universal.

Salut i sort,
Ivan.