El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Anuncis

La presunción del Estado

Queda a otros, en la seguridad del futuro, preguntarse cuándo un Estado no es una presunción. Cuándo un rey no es un simulador. Cuándo la guerra no es un crimen. Podría señalar el nacimiento de muchos reinos del Norte como modelo de lo que ocurrio en el hielo del estrecho de Bransfield. Una torre fortificada se convierte en un ducado; un ducado se convierte en una oligarquía de guerreros; una banda de caudillos se convierte en una monarquía nacida de la necesidad de batallar contra otra oligarquía, y al fin el reino termina arruinado después de una larga lucha para justificarse como imperio mediante la conquista y el robo. La evolución fluye con la misma facilidad con que sale de mi pluma. Qué historia tan vieja, cansada y espléndida. Sí, simplifico. Pero me pregunto: ¿acaso no hay una simplicidad primitiva en todo lo que hace la humanidad cuando empieza y termina con asesinatos?

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

La fotografia de l’encapçalament és del Castell de Montgrí i és obra del SBA73.

Salut i sort,
Ivan.

Verdad del corazón

Haz algo más; diles que si no hay una única moraleja en mi historia -¿qué tipo de vida tiene un solo tema?-, ahy esto al menos: el camino a la verdad es ser justo; nunca te pongas por encima de otro, y nunca caerás. El tesoro que descubrirás en este camino, el de un buen hombre, es que no has de obedecer a ningún amo. Cuídate de la caridad. La caridad es la sonrisa de la esclavitud. Los hombres en posición de dar caridad -no de compartir, no de distribuir equitativamente- consiguieron esa señorial posición convirtiéndose primero en amos de la tierra, y en amos de hombres, amos de esclavos. Sé un hombre valiente y enfréntalos. Mira a los reyes a la cara y diles que están condenados a caer. Ten la certeza de que el exilio es insoportable sólo para el que deja cierto país. El nombre de ese país es Verdad del Corazón.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002

Salut i sort,
Ivan.

Nacionalisme català i burgès

Estic llegint CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 82 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

Però des d’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, ara fa cent anys.

També cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció, molt diferent, del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.