Un libro, como un viaje, se comienza con inquietud y se termina con melancolía.
José de Vasconcelos
La imatge l’he tret d’aquest article sobre aquest important i contradictori intel·lectual mexicà què, només per haver facilitat els primers murals d’en Diego Rivera, ja mereix passar a la Història.
Salut i sort,
Ivan.
Tot llegint Cap al cel obert no he pogut reprimir un somriure maliciós quan he llegit un edicte, m’imagino que totalment fictici, que emet el Gobernador General de Cuba per a lluitar contra l’independentisme a aquesta illa i que inclou aquestes paraules:
“(…) a los legítimos hijos de España nacidos a uno y otro lado del mar para que expresen en voz alta sus sentimientos de fidelidad a la Patria. En los momentos actuales en que agentes extranjeros pretenden encender la tea de la secesión con el alevoso fin de anexionarse con engaños la Siempre Fidelísima Perla, me veo en la obligación de advertir que a todos incumbe, para evitar posibles contagios, aislar a los infectados, poniendo sus casos en conocimiento de las autoridades que habrán de procurar el mejor remedio.”
Carme Riera, Cap al cel obert. Pàgina 272. Ed. 62. Barcelona, 2000.
És a dir, que la Riera, va anticipar gairebé vint anys el llenguatge que farien servir en els seus discursos gent com Felip VI i el Josep Borrell. Curiós, si més no.
Salut i sort, Ivan.
Sis anys després de la magistral Dins el darrer blau, na Carme Riera tornà al tema de la persecució als xuetes mallorquins amb la seva novel·la Cap el cel obert. I gairebé dues dècades després d’haver-la comprat, me l’he llegit.
Però, la discriminació religiosa és només un dels temes que abasta aquest fulletó melodramàtic i obscur. Cap el cel obert (no sabeu la de vegades que m’he trobat anomenant-lo Cap al darrer blau) explica el viatge de la Maria des de la lluminosa Mallorca cap a la resplendent Cuba, excusa que aprofita l’autora per a, oposant la llum del paisatge, oferir una descarnada descripció de tota la foscor social.
De la misèria que es patia a Ciutat a mitjans el segle XIX fins la decadència de l’opulenta burgesia havanera. De la submissió de les dones a l’esclavatge, de la corrupció d’uns a al foment de la corrupció dels altres. I la ingènua protagonista, encarnació de la sensibilitat literària, enmig de tot aquest escenari desencisador.
La reivindicació de la Literatura, concretament de la poesia, davant de la mesquinesa dels que tenen el nord en els diners i les possessions és així un altre dels temes que suggereix aquesta novel·la, de trama lleugera i previsible. Ni la truculència d’alguns detalls ni la pèrdua de ritme en la part central del relat, allà on sembla que Maria Fortesa ha estabilitzat la seva vida, són impediments per a continuar llegint un llibre ple de referències a com aprofitar la vida, on es planteja el dubte de quin camí emprendre per a millor aprofitar-la o, si en nàixer no t’han donat cartes prou bones, poder sobreviure.
Després de la duríssima denúncia de les condicions de vida de les dones al s. XIX, la Carme Riera novel·la les beceroles de les conspiracions per a modificar el règim jurídic de Cuba dins la corona espanyola. Aquell moment en què uns eren partidaris de demanar més autonomia, d’altres insinuaven l’interès per la independència, i la majoria apostaven per la tercera via (digueu-me provocador) de l’annexió als Estats Units d’Amèrica; uns, com a objectiu final, els altres, només per a pressionar la metròpoli. No tinc cap dubte que la Riera, escrivint molt abans que s’engegués el procés independentista, no tenia cap intenció de fer la contundent crítica política que a finals de la segona dècada del segle XXI molts catalans podem llegir. Però tampoc dubto de l’interès que té llegir els enraonaments dels conspiradors i del Governador General per a ensumar una mica millor el brou que s’hi cou a segons quina olla.
De Cap el cel obert em quedarà el record -ai, la meva mala memòria- d’un munt de personatges rics en matisos i defectes, brutalment atractius. I també la lliçó d’ús de la llengua catalana, amb un ús exquisit del llenguatge, combinant el lèxic mallorquí, els registres col·loquial i culte, incrustant de manera encertada frases en castellà i, especialment, l’abundància de paràgrafs llarguíssims, emfatitzats per la alineació a dues bandes del text, que tot i que ofereixen una primera impressió desoladora acaben sent satisfactòriament acollidors.
Adient per a posar-vos a criticar a tota la colla de personatges. Contraindicat pels qui busquin herois.
Salut i sort,
Ivan.
Carme Riera: Cap el cel obert.
Ed. 62. Barcelona, 2000.
El 2017, just abans de l’u d’octubre, el periodista Raphael Minder va publicar un extens reportatge amb el nom de The Struggle for Catalonia. Me’l vaig llegir quan estava a punt de fer un any d’allò, i ara tinc esma per escriure quatre ratlles.
Minder ha voltat món. Com a corresponsal ha conegut Austràlia, Àsia i Europa, i ho ha fet per a mitjans de comunicació estatunidencs. I a més és suís. Tot això dels fets diferèncials i els drets històrics, i les pàtries eternes, pel que traspua el seu text de més de tres-centes pàgines, li dóna una importància molt relativa. El d’estudiar com sorgeix i com es desenvolupa un conflicte polític, això li interessa més.
Durant els anys que porta sent corresponsal del New York Times a la península Ibèrica, ha anat fent entrevistes a un munt de gent, des de presidents de governs fins a empresaris de tota mena, activistes de diverses tendències i manifestants sota diferents banderes, fins a aplegar una llista de noms que ocupa 10 pàgines senceres. I ha recollit les seves impressions en aquest escrit, que no li agradarà a gairebé ningú que tingui una opinió formada sobre el procés.
Perquè Minder no jutja en cap moment, però escriu totes les contradiccions i totes les febleses argumentals que s’hi troba. I molt poca gent surt afavorida en aquest retaule. Polítics ambiciosos, polítics que declaren que no hi ha res a negociar amb qui no estigui d’acord amb ells, altres de covards, d’altres que no saben respondre una segona pregunta que qüestioni les bases de la primera, molt personatge polític amb un ego important, manifestants que sumen a la llista de participants però no afegeixen massa neuronal, … Hi trobareu de tot.
Com que fa un any que me’l vaig llegir, ara no puc citar bé cap episodi concret, amb una excepció que després comentaré. Potser millor així, perquè opino que The Struggle for Catalonia transmet de manera força encertada i fefaent la complexitat de la societat i la política catalanes. No pren partit, més enllà de seleccionar aquelles dades i punts de vista que al periodista li sembla que millor expliquen la situació.
Té sentit llegir-lo ara que han passat dos anys? Opino que sí. Amb un any de distància, a mi em va servir per a revisar com havíem entrat en aquest laberint del qual no sabem sortir. I amb els ulls d’un altre em va ajudar a desprendre’m d’algun prejudici (de pell, més que de cervell) sobre persones i posicions.
En canvi, un mite de què jo sempre m’he malfiat molt, el de l’esperit associatiu i cívic de la societat catalana, en surt reforçat. Raphael Minder li dóna importància i el lloa obertament, posant, entre altres exemples, el de l’empresa La Fageda. L’emprenedor que la va engegar és de fora de Catalunya i afirma obertament que a una altra comunitat autònoma una empresa social així no hagués pogut ni sorgir ni mantenir-se.
A quines conclusions arribava Minder fa dos anys? Què el desenllaç del procés el determinarà la voluntat majoritària del poble de Catalunya -ja us he avisat: és suís. Que a la resta d’Espanya no s’entén de què ve tot plegat. Que l’argumentari dels polítics independentistes és feble. I que el factor demogràfic juga a favor de l’independentisme.
Adient per a obrir finestres i que es belluguin les idees. Contraindicat per a convençuts de la seva pròpia i inqüestionable raó.
Salut i sort, Ivan.
