La contaminación ideológica de la historia

Esteu a una llibreria i veieu a preu d’oferta (tres eurets de no res) un llibre d’un autor que no coneixeu sobre un tema que us interessa. Endavant, no?

Portada del llibre 'La contaminación ideológica de la historia', d'Estanislao Cantero

Prepareu-vos, que aquest article serà llarg.

A La contaminación ideológica de la Historia Estanislao Cantero exposa diversos casos que exemplifiquen com el biaix ideològic és la causa de moltes interpretacions errònies, o directament de mentides d’allò més acceptades, sobre com van passar els fets passats.

De fet, el volum és un recull d’articles que l’autor ha publicat anteriorment, principalment a la revista Verbo, amb l’afegit d’una introducció i un capítol de conclusions.

Encertadament, l’Estanislao Cantero explica que en la majoria d’aquests casos, el que passa és que l’historiador, o els polítics que financien l’historiador de torn, volen justificar actuacions presents amb suposades raons passades, històriques. Fins aquí, anem bé, oi?

Ara, anem als exemples.

La Revolució Francesa

Al capítol Una visión deformada de la Revolución Francesa, situa l’escenari previ a la revolta del 1789:

En los años anteriores a la Revolución, Francia era más próspera que nunca (…) el acceso a la propiedad por parte de los campesinos que poseían, aproximadamente, un cincuenta por ciento de la tierra.

Cap consideració sobre si aquests «campesinos» eren grans terratinents o petits camperols.

Però seguim amb els antecedents:

Su antecedente inmediato, de larga duración, fue el filosofismo y enciclopedismo del tenebroso siglo de las luces, cuya luminaria, por las antorchas de sus filósofos, se tornó en las llamas de un colosal infierno que arrasó casi todo a su paso y cuyas nefastas consecuencias aún hoy perduran.

No em negaran vostès que no és una interpretació novedosa. Però encara és més novedosa l’explicació de la veritable causa de la Revolució Francesa:

La Revolución francesa fue precedida y preparada -siquiera inconscientemente, y, en consecuencia, en gran parte fue su resultado- por un siglo de odio a la religión católica.

I més endavant hi insisteix, citant Introvigne (que admeto que no sé qui és):

en el fenómeno revolucionario que genera y desarrolla la Revolución francesa, es «el odio anticristiano y antireligioso el principal motor de los protagonistas más conspicuos y el eje en torno al cual giran los acontecimientos y las ideas». Y esta es su herencia más perdurable y más nefasta.

Més endavant, aclareix perquè tot allò de l’enciclopedisme li sembla malament:

Los «filósofos», que, en singular paradoja, y contra todo su predicado racionalismo, transmutaron la fe del terreno sobrenatural al que corresponde -la Revelación- al campo de las realidades terrenales; y, contra toda razón, creyeron en la razón. Como advirtió Cochín, tuvieron fe en la razón hasta el punto de convertirla en objeto de culto, pues lo que se pedía era no tanto servir a la razón como creer.

L’Estanislao Cantero deixa molt clara la seva descripció del que va significar la Revolució:

Se estableció el discurso igualitario; se impuso el imperio de la opinión sustituyendo a la verdad; se fomentó la discusión absolutamente de todas las cosas, (…) para obligar a ser libres a los pueblos y a los hombres en su nombre.

La seva conclusió, per tant, no pot ser més contundent:

No fue la revolución de la libertad, ni de la igualdad, ni de los derechos humanos.

Ara que ja veieu en què consisteix la manca de contaminació ideològica de la Història, potser us interessa conèixer una versió alternativa de fets més propers.

Les dues Espanyes

En el capítol Otra lectura de la Guerra Civil Española, podem trobar les següents consideracions:

Comellas indicó dos identificaciones nefastas que, a la postre, contribuyeron de manera considerable a que la República fuese inviable y, como consecuencia, precipitaron la Guerra Civil. (…) La primera de ellas fue confundir República y democracia, (…) La segunda, que me parece mucho más importante y de consecuencias mucho más graves, la identificación de la República con la izquierda.

Després d’un interessantíssim repàs a la República on aprofundeix en aquesta anàlisi (i que us estalvio perquè aquest article ja és massa llarg) el senyor Cantero ofereix la versió dels colpistes que van encapçalar «el alzamiento militar»:

La motivación que les impulsó fue retornar los derechos y libertades más fundamentales. (…) El movimiento militar no tenía otra finalidad que «salvar a España», restaurar la ley y el orden; acabar con el desgobierno y la anarquía. Salvo en algunos extremos que se consideraban causantes de aquella situación, era apolítico.

Com a bon català, li dono una especial rellevància a l’aspecte formal: el que a la resta del món són cops d’estat (coup o putsch) a Espanya sempre són «pronunciamientos» o «alzamientos». Sobre el fons de la qüestió, el mateix autor l’aclareix amb comentaris addicionals:

Al alzamiento se llegó por la voluntad revolucionaria de admitir las deficientes reglas de juego democrático tan sólo para jugar a su favor. (…) En lo jurídico, el alzamiento fue la expresión práctica del derecho a la rebelión frente a un poder que había degenerado en ilegítimo. Esta doctrina era tradicional en el pensamiento político español, sustentada por los teólogos, los moralistas y los juristas clásicos.

Sobre el suport de l’Esglèsia a la Cruzada, l’Estanislao Cantero afirma:

El origen popular de la guerra civil como cruzada, muy poco después refrendado por los obispos, se solapa con su uso por los militares en sentido lato de buena causa.

I remata la seva anàlisi amb una valoració sobre la historiografia sobre aquest conflicte, on destaca positivament l’aportació d’en Pío Moa, els treballs del qual li semblen «francamente meritorios».

La contaminación ideológica de la Historia

A l’apartat de conclusions Estanislao Cantero comença exposant una de les raons que justifiquen la necessitat de renovar el discurs historiogràfic:

Cuando la unidad nacional se resquebraja, se olvida, se desconoce o se tergiversa, y por tanto, se cuestiona, es preciso remontar el curso de la historia, que nos ayudará a descifrar cómo hemos llegado a ser lo que somos.

Val a dir que el llibre és del 2009. No sé si en època més recent ha canviat aquesta apreciació, ja que més endavant, apunta amb encert que

La proximidad de los acontecimientos vividos sujeta, en mayor o menor grado, a sus protagonistas, (…) los prejuicios, las fobias o las simpatías son causa de distorsión incluso inconsciente, de la historia.

D’aquesta manera, conclou que «la labor del historiador es incompatible con la ideología». I per a il·lustrar-ho, aporta un exemple ben entenedor:

Es desinformador decir simplemente que Calvo Sotelo, Maeztu y Pradera «morirán al principio de la guerra» civil española, cuando los tres no murieron simplemente, sino que fueron asesinados; y lo fueron por representantes legales de un Gobierno que decía de sí mismo que era legítimo, o con su complicidad.

El de Federico García Lorca fóra potser un altre exemple, però em penso que va decidir no ser redundant.

I així arribem al final del volum, del qual només m’he llegit una selecció de capítols, on exposa la finalitat de la renovació historiogràfica que reclama:

Y con tal renovación es de esperar que surjan expuestos en la narración los verdaderos principios del conocimiento, pero también de la convivencia humana y, con ellos, el hecho fecundo y bienhechor de la religión católica y de la Iglesia, pues no ha habido hecho más trascendente, que la Encarnación, Muerte y Resurrección de Jesucristo, «camino, verdad y vida», con cuyo criterio podremos juzgar la historia sin temor a equivocarnos.

El sobtítol del llibre, Cuando los hechos no cuentan, em sembla especialment encertat. I em penso que és el primer cop, en la ja dilatada història de Lo Bloc, on faig la ressenya d’un llibre sense haver d’afegir gaire opinió meva per explicar de què va l’obra.

Crec que és necessari apuntar que l’Estanislao Cantero és Doctor en Dret, però a la seva biografia no consta que tingui estudis d’Història. Això, però, no és obstacle per a que ell pugui dir la seva, com ell mateix escriu:

Historiador no es sólo el que realiza investigación de archivo, que puede no llegar a serlo quedándose tan sólo en un erudito, sino también el que sobre los hechos aportados por las investigaciones de otros, es capaz de reflexionar, transmitiendo ordenadamente sus reflexiones. Como lo es, también, el que sobre tal base es capaz de elaborar un relato explicativo conforme a las reglas de la sana crítica lógica e histórica. Y desde luego, si se excluye del rango de historiador a quien trabaja sólo sobre los datos y reflexiones aportados por «los historiadores», la mayoría de nuestros profesores quedarían excluídos de tal condición, pues sus fuentes son, en buena parte de sus obras, exclusivamente libros de otros o propios.

Adient per a aprendre un altre punt de vista. Contraindicat si los hechos cuentan.

Salut i sort,
Ivan.

Estanislao Cantero: La contaminación ideológica de la Historia. Cuando los hechos no cuentan. LibrosLibres. Madrid, 2009.

¡Universo!

Albert Monteys té ja una llarga trajectòria al món del còmic. Fins ara, el que l’ha fet més conegut són les seves vessants satírica, primer a El Jueves i després a Orgullo y satisfacción, i de cronista gràfic polític i costumista a ElDiario.es.

Però amb ¡Universo! va canviar totalment de registre. I de quina manera!

Portada del l'àlbum ¡Universo!, de l'Albert Monteys.

¡Universo! manté les constants gràfiques ja conegudes de l’Albert Monteys: línia clara i personatges d’una suau caricatura, gairebé un esbós de retrat. El que més destaca del dibuix a ¡Universo! és l’ús massiu de la coloració de fons per a transmetre el to emocional de la història. Si us fixeu en el color de fons, de seguida tindreu al cap el tractament que li dóna Monteys a la seva exploració del futur de la Humanitat en cada conte.

Perquè ¡Universo! és una col·lecció de contes breus de ciència-ficció més humanista. No d’aventures a l’espai, ni tampoc d’especulació de fins on pot arribar el desenvolupament de la tecnologia, que una mica sí que ho fa. El que preocupa l’autor és com afectarà aquest progrés tecnològic a les persones i la seva relació entre elles i l’entorn.

I aquesta reflexió, recolzada sobre els clàssics i tòpics del gènere resulta original i punyent. Original per l’humor una mica canalla que empra l’antic director d’El Jueves, amb tocs negres absolutament deliciosos (és clar, si no sou al·lèrgics a aquesta mena d’humor), i per la frescor dels diàlegs. Punyent per la brutalitat de les seves conclusions i la brevetat de la seva exposició. Monteys només necessita dues vinyetes per a descriure completament un personatge; una pàgina de petit format per a explicar una situació; i una cara en primer pla i un bocata de diàleg per a fer un impacte directe a la consciència del lector.

Potser l’aspecte més repetit en els diversos contes d’¡Universo! és el paper principal dels robots i la intel·ligència no humana en la futura vida quotidiana. I a Monteys, a diferència dels creadors de, per exemple, Terminator o Galactica, no li cal imaginar-se robots malvats amb ànsies destructives. En té prou amb replicar en els robots els mateixos errors que han acompanyat els humans durant tota la Història. L’Albert ens diu que ens continuaran acompanyant i que a més els contagiarem als nostres nous companys artificials.

Com en tota la bona ciència-ficció, el que s’amaga al darrere d’¡Universo! és una reflexió sobre la naturalesa de la Humanitat. Una reflexió tant tendra com amarga, afectuosa amb les persones i implacable amb la societat.

Aposto que d’aquí a un temps l’Albert Monteys serà etiquetat sempre com l’autor d’aquella obra clàssica que s’anomena ¡Universo!.

Adient per a gent amb sentit de l’humor i curiositat. Contraindicat si necessiteu duels amb armes làser.

Salut i sort,
Ivan.

Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Mad Max: Fury Road

La més recent versió de la ja mítica Mad Max és una pel·lícula d’acció sense més pretensió que entretenir.

Com que han passat una pila d’anys, cal actualitzar d’alguna manera la franquícia. Potser és per això que en aquest film el protagonista no és Max, sinó el personatge que encarna una molt efectiva Charlize Theron.

Com no podia ser d’altra manera, el disseny de producció i els efectes visuals i de so són fantàstics. De l’argument podem dir que no només previsible sinó ple de clixès. I les interpretacions, limitades per un guió que prioritza l’espectacle formal, són simplement funcionals.

Perquè si busqueu diàlegs, mireu alguna altra cosa. Si a la trilogia original els diàlegs ja eren minsos (o així ho recordo), a Mad Max: Fury Road encara ho superen: la parella protagonista no gasta res en saliva. La Theron és un dels elements femenins que protagonitzen aquesta història postapocalíptica on, déu ser la inèrcia històrica, encara hi ha noies de físic espectacular entre les classes dominants. Això de trencar els esquemes masclistes és més difícil del que sembla.

Cartell promocional de la pel·lícula Mad Max: Fury Road (2015)
Mad Max: Fury Road. George Miller, 2015

Hi ha, això si, moments de tensió molt ben trobats a la primera part del film. A la que veus que no hi haurà més diàlegs, ni més profunditat de personatges, ni un rerefons de la història ja només queda gaudir, moderadament, de l’espectacle automobilístic, la violència, els desèrtics paisatges australians i el disseny de vestuari. Tot plegat, repetitiu.

Adient per a passar un refredat de manera entretinguda. Contraindicada per a fans de la Charlize Theron.

Salut i sort,
Ivan.