Escriure. Memòries d’un ofici

El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).

Anuncis

L’art i la vida

“La vida no està sl servei de l’art. És a l’inrevés”.

Stephen King
Escriure. Memòries d’un ofici. Pàgina 120.
Traducció del Martí Sales.

La imatge l’he agafada d’aquí.

CNT. La força obrera de Catalunya

Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

Portada del llibre 'CNT. La força obrera de Catalunya', del Ferran Aisa.
Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

El nacimiento de la República Popular de la Antártida

He llegit la novel·la El nacimiento de la República Popular de la Antártida, de John Calvin Batchelor i m’agradaria comentar-la. A veure si me’n surto.

Us explico la meva principal dificultat per comentar-la: que no sé ben bé el què he llegit. La novel·la està escrita en primera persona, i el protagonista va explicant la seva vida. Fins aquí, tot molt habitual. A més, la narració és estructuralment molt planera, ordenada cronològicament i fent el·lipsis de les èpoques menys significatives i centrant-se en els episodis més determinants, com ha de ser. El problema ve quan la història és una distòpia on hi ha -per posar exemples que no esgarrin res de la trama- vaixells de vapor i de vela a les acaballes del segle XX. I quan allò que li sents contar als personatges sona més a bajanada que a argument racional. Si el narrador és -posem per cas- un llunàtic, un boig, o un mentider compulsiu, quina credibilitat té allò què explica? Quina interpretació cal fer dels fets narrats? Quina espera l’autor que facis? Aquest dubte m’ha perseguit durant els dos primers terços d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida.

La novel·la comença en tromba, amb el capítol on el narrador explica la concepció del personatge protagonista, que com ja he comentat és ell mateix perquè el llibre està escrit en primera persona. I quan parlo de la concepció em refereixo a la còpula entre el pare i la mare. Un començament atípic, oi? Doncs agarreu-vos, perquè és només el punt de partida per a presentar una col·lecció de personatges exagerats, estrambòtics, paradigmàtics i caricaturitzants, tots atractius i la majoria més tendres del que semblen quan són presentats.

La narració va explicant des del present esdeveniments del passat. La primera part del llibre és més una explicació de fets passats, però després l’estil tomba cap a quelcom més semblant a un llibre de memòries. Això fa que la narració perdi trempera però guanyi en versemblança. Perquè si els personatges són realistes, les situacions, les relacions, i els paisatges i escenaris d’El nacimiento de la República Popular de la Antártida són absolutament fantàstics. La novel·la va trenant-se al voltant de sagues nòrdiques i d’anècdotes que semblen inspirades en les històries bíbliques, i desenvolupa una distòpia apocalíptica a l’acabament del segle XX d’una manera tan fascinant com poc clara.

I funciona estupendament. La narració és prou àgil per tractar-se d’un llibre de cinc-centes pàgines amb un munt de veu interior del protagonista, que és especialment loquaç. Això si, ben pocs diàlegs, i poca humanitat, en el sentit benevolent del terme. I molta Història, en seu sentit més cruel: El nacimiento de la República Popular de la Antártida és una història de gent que segueix de forma estúpida a folls, fanàtics i cínics que no fan més que aprofitar-se’n de la docilitat i la ingenuïtat d’altres.

Hi ha també, al començament del llibre i quan el lector encara no sospita què està llegint, un comentari sobre l’utilitarisme, les polítiques liberals i les teories polítiques que aleshores començaven a estar de moda i ara són hegemòniques. Queda molt despenjat de la part de la història on passen els esdeveniments que justifiquen aquesta reflexió. De fet, aquests esdeveniments són només apuntats per sobre, obviant la majoria d’estratègies i actes concrets. Ho he entès com una crítica brutal a l’utilitarisme, que a la novel·la és el nou benthanisme: al final, el que compta és el que has fet i no allò que volies aconseguir.

De la mateixa manera, personatges que són fonamentals als primers capítols s’esvaeixen de manera sorprenent a mesura que vas tombant pàgines. Persones esdevenen mites i després només arguments intranscendents en discursos que no porten enlloc. És el present el que compta i no el passat que ens han explicat.

Tot plegat entenc el llibre com una crítica brutal als fanatismes religiós i polític… però no en puc estar segur! El protagonista m’impedeix saber si l’autor volia fer una sàtira, una comèdia, o una tragèdia. I em falten coneixements de cultura religiosa (en Batchelor és Doctor en Teologia) per a entendre millor determinades paràboles. Hi ha desenes de pàgines en què el reguitzell de bajanades cansa, però no es pot deixar de llegir perquè cada tant, va incloent algun esquer sobre el futur que vindrà, i aquests cliffhangers estan molt ben trobats. I un cop el lector s’empassa l’esquer, resulta que les disseccions que fa dels personatges són retrats d’arquetips universals, d’allò que en diem l’ànima humana, la humanitat en el sentit més cru, i que el món decadent que imaginava Batchelor a començament dels anys vuitanta s’assembla molt al que ens trobem ara.

Adient per a descreguts i contraindicat pels idealistes, entenc que El nacimiento de la República Popular de la Antártida no és per tothom: el contingut és amarg i el continent és aspre. Però deixa el cervell ben ple, i això a mi em serveix.

Salut i sort,
Ivan.

John Calvin Batchelor:
El nacimiento de la República Popular de la Antártida
(The Birth of the People’s Republic of Antarctica, 1983)
Traducció de Luís Domènech
Minotauro. 2002