Música censurada

Tenia pensat escriure un article sobre música que s’ha tornat invisible, però un cop més l’aparell jurídic-polític espanyol imposa la seva agenda.

Com que a mi el rap (génere musical) no m’agrada, ja us podeu esperar que no sigui gens fan de la cançó de Valtónyc No al Borbó.

No és que l’hagin censurada, però el seu autor està a punt d’anar a la presó per haver-la escrit i publicat. Això ho fan i ho consenteixen els mateixos que sortien al darrera de la pancarta de Je suis Charlie, que deien que la fatwa contra Salman Rushdie era un acte de barbàrie, que critiquen la manca de llibertats a Veneçuela, etc.

La sentència judicial em sembla gravíssima. El silenci còmplice dels mitjans de comunicació i intel·lectuals, encara pitjor. Espanya demostra no tenir fusta de democràcia. I crec que no cal afegir res més. La censura és d’aquelles coses que per a justificar-les cal una situació ben excepcional, i la dignitat de qualsevol càrrec públic, per definició, no ho és.

Afegeixo: A algun lloc he llegit el Valtónyc dient que la cançó havia estat un encàrrec de la gent de Podemos. Si és cert, trobo que no els he sentit defensar prou el seu subcontractat.

L’article que jo tenia al cap era una protesta contra el políticament correcte oblit de cançons i intèrprets que ara són incòmodes per raons diverses. Raons que entenc, però que no tenen res a veure amb la música, i que per tant no em sembla que justifiquin res.

Mai no recordo qui ho va dir, però és ben cert: els puritans són uns estrenyits que volen que tothom vagi estrenyit.

Afegeixo una llista ben divertida de grans cançons que han estat censurades o han provocat l’ostracisme dels seus autors. Divertida perque avui la majoria són clàssics inofensius, però si ho penseu una mica la llista és ben sinistra. Els motius inclouen puritanisme religiós o moral, l’escrúpol de mentar marques comercials, el maleït políticament correctisme, o les raons polítiques. Però tanta diversitat troba un punt comú: totes les cançons han estat censurades en més o menys grau en països que presumeixen de democràtics.

Hi ha casos a patades. I si ampliem a video-clips, encara molts més. Afegiu en els comentaris els que us semblin més interessants (i si expliqueu per què, encara millor!).

Per a documentar-vos sobre la censura franquista a la música catalana podeu consultar aquest article a l’Enderrock o aquest Sense Ficció de TV3. I per una visió més ampla de la censura musical sota el franquisme, aquest Documentos de RNE.

Acabo amb el cas més recargolat de censura musical que conec. L’escena de A Streetcar Named Desire on Marlon Brandon reclama la seva dona Stella es va estrenar inicialment amb acompanyament de violins, perquè els censors del codi Hayes pensaven que li donaria un to romàntic a aquest moment. El que veureu és l’acompanyament musical original.

I si, enyoro molt el Jaume Figueras i el seu Cinema 3.

Salut i sort,
Ivan.

Agent Carter

Agent Carter

La majoria de sèries americanes fan un descans enmig de la temporada que les cadenes televisives emplenen amb projectes de menys volada o de pressupost limitat. Per a emplenar el descans primaveral de MARVEL’s Agents of S.H.I.E.L.D. l’ABC va contractar Agent Carter.

Situem-nos en el ja complex univers cinematogràfic Marvel. Just després de Captain America: The First Avenger tenim a l’agent d’intel·ligència i operacions especials Peggy Carter treballant com a comando. A l’acabar la guerra l’anglesa Carter continua vinculada als serveis secrets però, recordem que estem als anys 40 del segle XX, queda relegada a portar els cafès als nois que s’encarreguen de la feina. Això dura fins que Howard Stark, el pare de Tony, la necessita per a resoldre un problema ben pelut. Estem, per tant, en l’època en que S.H.I.E.L.D. encara no existeix i a Nick Fury encara no se’l veu per enlloc.

Però si no sou aficionats al génere superheròic ni molt menys a l’univers Marvel, aquí arriben les bones notícies: Agent Carter ni pertany al génere ni exigeix per entendre-la que sapigueu res per endavant. En el primer capítol es dóna a entendre tot el que necessiteu de context, i la sèrie no és altra cosa que una història policial ambientada al Nova York dels 40. Els invents de Stark afegeixen un punt de ciència-ficció, però per estètica i desenvolupament estem en territori Mike Hammer i molt lluny de Iron Man.

Agent Carter destaca per la seva excel·lent producció. L’ambientació del Nova York de l’època està molt ben aconseguida. Hi ha també escenes a una fàbrica amb un encisador toc retro i l’acompanyament musical és deliciós. A més els efectes especials són molt efectius a aquesta sèrie d’intriga, espionatge i acció que, sense més pretensions que l’entreteniment, assoleix plenament el seu objectiu.

El guió desenvolupa eficaçment una premisa interessant, tot i que el final pot decebre per la seva simplicitat. El paper de Howard Stark és potser una de les troballes del guió, però decep el fet que sigui tan el pare de Tony Stark. I pels aficionats als superherois Marvel, veure en Jarvis de jove serà tota una alegria.

El personatge principal és malauradament perfecte. Això, que respecta els cànons dels anys quaranta, ara grinyola molt. Peggy Carter està cisellada de manera que èticament, físicament, i com a detectiu no se li pot objectar res. Quan la gràcia dels herois Marvel és que tenen febleses, matisos, o contradiccions, Peggy Carter és excèntrica i es pot fer un pèl repelent. Una llàstima amb un personatge que apareix en força moments de la saga cinematogràfica i que és molt empàtic.

La protagonista Hayley Atwell llueix molt, però trobem també un bon ventall d’actors al seu voltant que ho fan entre molt bé i prou bé. Malauradament, els moments melodramàtics, no sé si pels actors o pel director, semblen exagerats i esquemàtics. Si han volgut replicar el to de les pel·lícules dels anys quaranta, l’enginy no els ha donat l’efecte esperat. Una llàstima perquè és l’únic punt realment negatiu de Agent Carter i realment penalitza molt.

Hi ha però, una sensible diferència entre ambdues temporades. La primera, de només vuit episodis, funciona molt bé. A diferència dels films Marvel, no hi ha cap moment en que es prengui la trama a broma, a banda del personatge de Howard Stark. L’equilibri entre intriga, la gràcia retro i tocs de ciència ficció és convincent i funciona. En canvi, la segona temporada, que s’allarga fins els 10 episodis, pateix perquè han augmentat el volum de comèdia i han malmès l’equilibri. A més, han volgut que aquesta segona temporada funcionès com una preqüela de la quarta de Agents of SHIELD i el que han aconseguit és que les invencions tecnològiques i els reptes científics, que ja serien de ciència-ficció ambientats actualment, semblin exageradíssims. No només per la ciència en si, sinó per la comprensió que els personatges de l’època en tenen dels fenòmens físics, aquest component grinyola una mica.

Això si, la segona i malauradament darrera temporada de Agent Carter ens deixa personatges meravellosos com el de Whitney Frost (inspirat claríssimament en l’actriu Hedy Lamarr) o els membres del consell, clarament un antecedent d’Hydra. I, insisteixo perquè paga la pena, una magnífica banda sonora, tant el jazz de música d’ambient com l’acompanyament orquestral.

Adient com a entreteniment lleuger que combina diversos angles. Contraindicada pels seguidors dels superherois, que aquí ni apareixen ni se’ls espera.

Salut i sort,
Ivan.

Captain America: Civil War

La tercera entrega de la saga Captain America és una molt bona pel·lícula d’acció i aventures. El que no sé és perquè no l’han plantejada com un film de la saga paral·lela The Avengers, donat que apareix pràcticament tot el repartiment multiestelar i que en els còmics es va plantejar d’aquesta manera.

captain-america-civil-war-poster

Tot i ser cinema purament d’espectacle i evasió Captain America: Civil War té un rerefons interessant amb tot el tema de la contraposició entre liberalisme o control governamental, individual vs. col·lectiu, tant típicament americà, i qui controla els qui controlen, un tema que amb la Trumpada ara serà més candent que mai.

De qualsevol forma, l’important aquí és que tenim una trama decent d’intriga al servei d’un espectacle d’acció i efectes especials, adobada amb punts d’humor molt ben aconseguits i de drama que no grinyolen. Hi ha, com sempre en el génere superheròic, alguns moments d’acció que són veritablement còmics, però globalment l’equilibri està molt ben trobat. A la primera part del film domina la part d’intriga, amb actuacions eficaces del Daniel Brühl i el William Hurt, a banda del repartiment habitual. És una part on, tot i les explosions i persecucions es planteja una mena de thriller polític sostingut també gràcies a que es dibuixen molt bé un grapat de personatges gens secundaris. A la conclusió, on òbviament dominen les bufetades i els trets, es resolen de manera satisfactòria totes les trames i a més, es deixen caure pistes sobre l’evolució dels personatges marvelians. En resum, un guió molt ben lligat.

Les interpretacions són totes correctes, i algunes inclús millors. Com a apunt personal, deixeu-me dir que m’ha encantat trobar-me amb la meva admiradíssima Marisa Tomei en el paper de tieta de Spiderman, i tornat a compartir una escena amb el Robert Downey Jr. vint anys després d’Only You. Amb la vis còmica que té aquesta noia, aquest personatge pot ser la bomba. Això si, la Marvel té un problema gros amb el personatge de Spiderman, que ja ha passat per tres cares diferents. I una altra presència inesperada ha estat la del Martin Freeman en un paper molt curt que imagino s’ampliarà en el futur.

Els efectes especials són magnífics, és clar. El millor és el rejoveniment del Robert Downey Jr., igual que el que va patir Michael Douglas a Ant-Man. Un cop cansats de veure edificis col·lapsant, avions esclatant, gent volant i altres coses increïbles, que et facin creure que un home és trenta anys més jove és realment sorprenent.

Adient per a que dues hores desapareguin de la teva vida i apareixi de sobte un somriure. Contraindicada si busqueu quelcom que volgueu recordar més endavant.

Salut i sort,
Ivan.

Fasnachtschüechli

Tornes després de Reis a Suïssa, tip de menjar més del compte en les celebracions familiars, i què et trobes? Que ja t’ofereixen els dolços típics del Carnestoltes!

Això que veieu a les fotografies són els Fasnachtschüechli, que com el seu nom clarament explica són els dolços de carnestoltes. El nom està escrit en suís alemany com és fàcilment deduïble pel sufix -li. El suís és com lo rapitenc: (gairebé) tot ho fan en diminutiu.

Com podeu veure, hi ha dues variants: quan el preparen com una rotllana que has de trencar abans de mossegar-la, i quan la presenten ja en trossos, opció que jo personalment trobo més convenient. No hi ha res a dins, és purament la senzilla combinació de farina i sucre. El dimoni dels nutricionistes. Deliciós.

No us perdeu el detall de l’opció To Go: els molt conscienciats suïssos també consumeixen aquest postre quan van pel carrer, no només fruita o take away més sans. Ja ho he dit: són deliciosos.

Salut i sort,
Ivan.