Les veus del Pamano

Per fi l’he llegida. I m’ha encantat, és clar.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.
Grup d’alumnes d’Enviny, cap el 1940. Procedència: casa Pillo

Per aquells que encara no l’heu llegida, la novel·la Les veus del Pamano, de’n Jaume Cabré, és una triple història d’amors frustrats, venjances consumades i silencis desgraciats. Ocupa ben bé set-centes pàgines que es devoren de seguida, com en tot bon best seller, però a diferència de la majoria de novel·les que assoleixen un gran èxit comercial, Les veus del Pamano en cap lloc té un caire folletinesc, on l’espiral d’accions imbricades va pujant infinitament d’intensitat i on l’embolica que fa fort sembla que ens porti inevitablement cap un abisme final. A Les veus del Pamano tot el que passa és natural, obvi, i previsible un cop ho has llegit, i colpidor i inesperat en el moment de la lectura.

Cap de les històries que explica Cabré és gaire original. N’haureu llegit a cabassos, com aquestes. Però estan totes molt ben trenades. Per una banda, els tres espais temporals de la novel·la mostren com canvien els noms però es mantenen els personatges, les circumstàncies són altres però romanen les actituds; amb diferents armes, persisteixen els mateixos conflictes. Però encara més important, Cabré explica perfectament les complicitats entre els diferents actors, com l’engranatge social funciona a favor i en contra de les persones individuals tant en el món rural d’un poble de muntanya allunyat del cor del país, com a l’oligarquia del mateix país, un altre poblet aillat del món que l’envolta -el dels derrotats, els que no són rics, i no coneixen a qui cal conèixer.

I és que la principal gràcia de Les veus del Pamano són els seus personatges. Tots ells creïbles, espantats d’alguna cosa, d’alguna manera vulnerables, contradictoris, humans, perfectament versemblants. Tots dibuixats amb precisió psicològica i amb lleugeresa literària: només quatre paraules, deixant molt de camp a la imaginació, però cisellant el seu caràcter amb un parell de gestos.

Part de la calidesa i l’autenticitat dels personatges es deu al llenguatge que empra l’autor tant amb la veu del narrador com en els diàlegs dels personatges. Cabré utilitza diverses variants dialectals, mots propis del territori, no li fa fàstics a escriure les paraulotes que tothom diu quan parla sense pensar i fa un ús exquisit de la varietat de registres que demana cada moment a cada personatge. La història resulta fluïda perquè la narració és natural i el llenguatge és directe, concís, i real. I alhora, no gens simple: el professor de Literatura ha inclòs també sense dubtar lèxic que no és habitual a la parla de la major part del país en aquells punts concrets on queda bé i toca.

Una delícia de lectura. Adient, per tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Jaume Cabré: Les veus del Pamano.
Edicions Proa. Barcelona, 2004.

Foto extreta de la Viquipèdia d’Ed. Proa – Web de Jaume Cabré.

Anuncis

Escriure. Memòries d’un ofici

El primer que llegeixo del Stephen King és un assaig on descriu la seva forma d’escriure. Spoiler: m’ha agradat moltíssim.

Abans de llegir el llibre, cal parlar dels prejudicis respecte de l’autor. Mundialment conegut, inclús per aquells que com jo mai no han tingut un llibre seu a les mans, i possiblement un dels autors vius més traslladats al cinema. La llista dels no-lectors potser és llarga, però la dels que no han vist cap adaptació audiovisual d’un text seu és molt curta. És, com l’Agatha Christie i un grapat d’altres noms ben coneguts, un d’aquells escriptors que ha entretingut a moltíssims lectors, ha guanyat molts diners fent-ho, però al que els crítics li han negat el reconeixement dels escollits.

Stephen King és perfectament conscient del seu personatge públic i del seu paper a l’espectre literari: l’han encasquetat a la cultura popular, clarament diferenciada pels intel·lectuals de la Cultura, i està encantat de la vida amb això -o això diu, i jo me’l crec. I ho proclama ben clar: fa el que li agrada i a més guanya un munt de diners fent-ho.

I des d’aquest punt de vista, Stephen King fa dues dècades va decidir de compartir el que sap sobre el seu ofici, la seva afició, la seva passió: l’escriptura. Escriure consta de tres parts, totes ben interessants.

La primera és on explica qui és ell. No és una autobiografia, sinó un recull breu d’un grapat de fets que ajuden a entendre la formació intel·lectual del que al cap dels anys acabarà esdevenint un escriptor professional. Aquesta part és imprescindible per entendre el seu punt de vista, la seva actitud a l’hora d’escriure i el perquè ha escrit la seva obra de ficció, i també Escriure, de la manera que ho ha fet.

I és tan interessant com colpidora. Primer, perquè dóna un exemple de primera mà del que més endavant predicarà en el llibre: el més important és explicar clarament una història i fer-la interessant amb la narració. No cal que els fets descrits siguin extraordinaris, però si una certa gràcia a l’hora d’explicar-los.

També, perquè la naturalitat i calidesa amb la qual explica les dificultats econòmiques seves d’adult jove, les de la seva infància de fill de mare abandonada, el seu alcoholisme, o alguns detalls familiars, apropa molt el lector a l’autor. I aquí hi ha un magnífic exemple d’una altra cosa que defensa també a Escriure: la necessitat de vincular emocionalment el lector amb els protagonistes de la història.

A la molt breu segona part del llibre, Stephen King ens diu quin és l’objectiu que ha de perseguir l’escriptor de gènere narratiu: explicar clarament la història que té al cap, i traslladar-la al lector que mai no arribarà a conèixer, de manera que aquest llegeixi de gust el llibre que el primer ha escrit. En King li diu “telepatia a través del temps”, i em sembla una descripció ben acurada.

A la tercera i última part de l’obra, King explica per sobre el seu enfocament de l’arquitectura d’un relat i del procés de l’escriptura. De fet, són dos capítols: un anomenat “Caixa d’Eines” i un altre “Escriure”; en el primer enumera les eines bàsiques i en el segon el procés que ell segueix en construir una narració. Però que ningú esperi un llistat de fórmules magistrals o de receptes d’un expert en el tema. L’autor es limita a donar la seva opinió i descriu com ell practica el seu ofici. I ho fa amb un estil que m’ha agradat molt.

El seu discurs és ben humà i ple d’humor, proper, sense donar-se importància a si mateix i dessacralitzant la construcció literària. Fa servir un llenguatge directe i pla, i de vegades directament groller, com si estigués parlant amb el lector a la cuina de casa mentre ambdós estan compartint un te o una birra. És un enfocament iconoclasta però alhora respectuós amb aquells “genis” (fa servir aquesta paraula) que s’expressen i creen a un nivell superior -al seu i de la majoria de mortals.

És a més, un manifest engrescador, no només pel que té la il·lusió d’escriure, sinó també pel que en algun moment ha patit remordiments per llegir tantes pàgines que no serveixen per a guanyar un duro més.

I és, per sobre de tot, una proclamació rotunda, diàfana i totalment informal del goig que dóna la Literatura. Al que l’escriu i al que la llegeix.

Adient per a qualsevol que li agradi mínimament la Literatura. Contraindicat si busqueu un receptari de tècniques d’escriptura creativa. O passar por.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen King: Escriure. Memòries d’un ofici.
L’Altra Editorial. Barcelona, 2018.
Traducció del Martí Sales d’_On Writing. A Memoir of the Craft_ (2000).

CNT. La força obrera de Catalunya

Aquest darrer mes m’he estat llegint un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

Portada del llibre 'CNT. La força obrera de Catalunya', del Ferran Aisa.
Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

Aquí estic jo, pobre aficionat a llegir llibres d’Història, donant lliçons de com hauria d’haver escrit aquest volum a un senyor que n’ha escrit un fotimer d’obres sobre aquest tema… Però és que m’ha semblat que l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més coherent que abastés l’entorn sociopolític del primer terç del segle XX. Una opció honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives.

O sigui, que no és el llibre que jo m’esperava, però que opino que paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anècdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Sindicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37…

A la part que considero menys lluïda de CNT. La força obrera de Catalunya, apunto dos aspectes. El primer, la diferent contundència a l’hora de valorar la violència d’un i d’altre bàndol durant els anys del pistolerisme. Tots tenim el nostre punt de vista, i segurament el meu coincideix amb el del senyor Aisa, però èticament un assassinat o un robatori són igual de terribles independentment dels noms a cada banda de la pistola. L’altre, que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. És clar que el mateix Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939).
Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.