Economia ecològica

Va, pregunta directa: és possible canviar el model econòmic actual per un de més ecològicament sostenible?

És a dir, una economia que no consumeixi tanta matèria primera, que no contamini tant, no consumeixi béns quan no sigui necessari (atenció a la definició de necessitat), i on allò que ja no faci servei es pugui reintegrar al circuit reciclant-lo? En Jeremy Rifkin diu que si.

És un tema que ja fa temps que és sobre la taula a l’hora de fer el cafè i arreglar el món amb els companys de tertúlia, i que ara els suïssos votaran en referèndum (si, són així) el proper diumenge, 25 de setembre.

La iniciativa popular que es votarà compta amb suport de l’esquerra, i l’oposició de la dreta, el govern federal i la majoria d’organitzacions empresarials. Fins aquí molt previsible. Però per a que no els passi un Brexit, i tenint en compte la gran consciència ecològica dels suïssos, el govern federal ha engegat una contraproposta indirecta que respon a la mateixa motivació, comparteix els objectius, però és molt més laxa en terminis i sancions.

És a dir, que a Suïssa no es discuteix si el go green és necessari o no; es debat el ritme d’adaptació. Els hi ha, també, que votarien que no a tot, però no ho diuen obertament.

Els detractors de la iniciativa argumenten que Suïssa ja és líder mundial en reciclatge; els promotors, és clar, diuen que es recicla molt però no es redueix el consum. I de manera molt interessant en un país tan pagat de si mateix, s’ha començat a discutir si realment són els millors a l’hora de reciclar.

Sincerament no crec que cap país es pugui proclamar campió de reciclatge. Si apunto tres factors a tenir en compte a valorar com es recicla a la Confederació Helvètica.

La primera: només entra en el circuit de reciclatge allò que poden reciclar (de manera econòmicament eficient). Per exemple, es recicla el plàstic de les ampolles però no el de les safates amb que els supermercats emboliquen el menjar. El reciclatge pot ser una necessitat global, però és un negoci local.

La segona: com ja vaig comentar, cada cop que algú llença una bossa d’escombraries, ho paga. Per tant els habitants tenim una motivació per a reduir els residus que generem.

I la tercera, que això de reciclar, ni l’exèrcit és capaç d’aturar-ho:

Si us interessa el tema, recomano aquest article sobre obsolescència programada (i els vídeos que hi inclou!).

Salut i sort,
Ivan.

die Kürbisse

die Kürbisse

Arriba el final de l’estiu i el començament de la temporada de carbasses.

Moltes granges, ja ho he comentat altres cops, exposen part de la seva producció per a vendre-la directament al públic local, com és el cas que em vaig trobar a les afores d’Allmendingen.

Com és costum, hi ha una caixa -sense ningú que la vigili- on es paga el que s’agafa. El granjer suposa que els seus veïns són honrats i pagaran la compra; igual que jo suposo que ell és honrat i liquidarà els impostos d’aquesta transacció.

Amb l’arribada de les carbasses, ai, s’acaba també la temporada de les llargues passejades sense haver d’amoïnar-se per la pluja.

Salut i sort,
Ivan.

 

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

Francesc Pujols va ser un personatge de l’alta burgesia catalana que va protagonitzar llibres d’anècdotes publicats encara durant la seva vida. L’enciclopèdia ens diu que va escriure poemes, una novel·la, un munt d’articles i una extensa obra filosòfica, de la qual només es recorda allò que “arribarà el dia en que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Opino que Pujols segurament era un personatge un personatge encisador, d’aquells que tothom vol a la seva tertúlia, i un escriptor que es va guanyar bé la vida, però que si de debó és un dels patums de la cultura catalana, apanyats anem. Això si, entenc que per molts bon vivants sigui el seu ídol: viure còmodament entregat a les seves aficions i sense haver de treballar, a qui no li agradaria!

les-extraordinaries-aventures-de-francesc-pujols

En Sebastià Roig, que sempre s’ha interessat per la cultura catalana del primer terç del segle XX, s’ha juntat amb en Toni Benages, un dibuixant també d’amplis interessos, per a construir una obra complexa, irreverent i atractiva. Com bé diu el mateix Roig al pròleg, si els americans han posat Abraham Lincoln a perseguir vampirs i els anglesos han convertit els personatges de Jane Austen en caçadors de zombis, què no podriem fer nosaltres amb Pere el Ceremoniós o Serrallonga?

El que han parit aquest parell de talents agoserats són cinc contes fantàstics, en el sentit ciència ficció de l’adjectiu, on apareixen fantasmes, monstres marins i catalans diversos. Això és coherent amb l’interès que Francesc Pujols va manifestar amb l’ocultisme, i amb la col·lecció d’amics, coneguts i saludats que va aplegar Pujols: el galerista Josep Dalmau, el pintor Ramon Pichot i Gironès, la vident Marguerida Calafell, el fantasma del també pintor Carles Casagemas (de qui ja hem parlat), el metge i veterinari Francesc Darder i Llimona (si, el taxidermista del museu on havia el bosquimà), l’escriptor Carles Fages de Climent, el gran J.V. Foix, i l’enginyer Joaquín Sánchez Cordovés són tots personatges reals que esdevenen protagonistes d’aquests relats iconoclastes.

http://www.elpunt.cat

La irreverència no s’ha de confondre amb la manca de respecte, i Roig i Benages apliquen molt bé aquesta lliçó, fent que els senyors de Barcelona apareguin com a tals, alhora que el comentari del protagonsita sobre Els 4 Gats o l’aparició estelar de la Roue de bicyclette de Marcel Duchamp posen les bombolles al cava de l’humor.

pujols-dechamps

Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols són extravagants i estan salpebrades tant amb les cites de Pujols com també amb una bona dosi de divertiment sexual, verd o picant com deien abans, a l’estil del que va implantar la direcció del mateix Pujols a la revista Papitu.

: Els homes excepcionals es revelen per la forma com ordenen la seva vida quotidiana.

Els contes són senzills, ben situats, millor documentats i magníficament acabats. Heu de sintonitzar, aviso, el surrealisme i l’apertura de ment que caracteritzaven aquell moment dels ambients cultes. Una mica l’estil hedonista i lliurepensador del film Belle Epoque d’en Trueba, per entendre’ns. Si ho feu, en gaudireu moltíssim. A mi Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols m’han semblat simplement delicioses. Penso que el millor d’aquest volum és que aboca el lector a l’evocació a un món curiós, lliurepensador, culte i molt suggerent.

pujols-ateneu-barcelona

També cal dir que hi ha un salt evident de qualitat entre els dos darrers contes, més breus i directes, i els tres primers, més i millor elaborats i que crec que es van abordar quan ja estava lligat el compromís de l’editorial Males Herbes. Allò de l’art pur i la malèfica influència dels diners ho explicava algú que tenia el plat a taula tres cops al dia.

Toni Benages i Gallard dibuixa de manera nítida i pulcra, seguint el camí que ha marcat l’escola franc-belga, fent servir el realisme dels decorats i objectes per a donar-li versemblança a la història i mantenint un registre més ampli en els personatges. Si no queden clars quins són els referents estètics, més evidents que mai en les icones de moviment, només heu d’apreciar l’homenatge a Tintin que hi ha a la contracoberta. A l’hora de pintar els seus personatges, Benages empra des de la fidelitat que no intenta ser retrat fotogràfic fins la caricatura en els moments més trempats de la trama, de manera que ajusta els tons del guió i el dibuix en cada vinyeta. El seu dibuix en blanc i negre ajuda, crec, a posar-li una miqueta de distància a l’ambientació fantàstica que ha ideat Sebastià Roig, i l’entintat, que m’ha semblat francament espectacular, aporta el punt just de dramatisme.

pujols-bruixes

Sebastià Roig és un reconegut especialista en allò que amb displicència s’acostuma a anomenar cultura popular. I coincideix en gustos amb el seu còmplice Benages. El resultat d’aquesta conxorxa és que quan llegiu Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols hi trobareu homenatges a Hergé, Moebius, Murnau i Alex Raymond. Tots, crec jo, molt ben encaixats.

En canvi, Gaudí només apareix a una vinyeta; només es mencionen casualment Picasso i Gabriel Alomar; i no apareix Salvador Dalí per enlloc. Això em va decebre molt fins que vaig averiguar que el duo creatiu està preparant una novel·la gràfica també centrada en l’univers Pujols. L’espero amb moltes ganes.

pujols-darder

No crec (Pujols tampoc no ho creia quan va arribar el franquisme) que en el futur els catalans ho tinguem tot pagat, però si què és cert que haver inspirat tant el Quimi Portet com en Roger Mas ja pot valer com a justificant d’una vida alegre i una obra extensa.

Adient com a divertiment i punt d’entrada a l’enciclopèdia. Contraindicat pels fans de Dana Scully.

Salut i sort,
Ivan.

PS: Les fantàstiques aventures de Francesc Pujols el podreu trobar a la majoria de botigues de còmic especialitzades, que ja van per la segona edició i han tingut força èxit, però jo recomano passar-se per Pow! Comics a Vilanova i la Geltrú.

Moonraker

Moonraker

The Spy Who Loved Me (1977) s’acomiadava tot anunciant que tornariem a trobar James Bond a un film que es titularia For Your Eyes Only, però aquell mateix any es va estrenar una pel·lícula d’aventures ambientada a una galàxia molt llunyana, i el cinema d’arreu del món va trontollar. I un dels resultats va ser que Albert R. Broccoli va decidir fer Moonraker primer, aprofitant la febrada de pel·lícules de l’espai.

Per a mi Moonraker representa millor que cap altre film el paradigma dels films 007. Hi trobem perfectament combinats tots els elements que han fet famosa la franquícia, començant per una escena inicial absolutament fantàstica, en més d’una accepció de l’adjectiu, on es passa de l’acció més frenètica a la comèdia slapstick en qüestió de segons i sense que grinyoli res.

Moonraker ens porta de viatge per mig món: California, Venècia, Rio i Guatemala disfressada d’Amazonia, gràcies a un guió amb pocs forats i que proporciona causalitat a la trama. El guió de Christopher Wood és exagerat per totes bandes, però coherent i lògic. Els punts inversemblants tenen a veure amb el desenvolupament tecnològic del moment (entrem en territori ciència ficció, com de costum) i amb les capacitats de superheroi de Bond, però els diferents nusos de la trama estan ben lligats. I això és ben curiós ja que l’estructura és calcada de l’anterior The Spy Who Loved Me, incloent l’acudit final, i ja he escrit el que em va semblar.

A Moonraker trobem alguns dels millors villans de l’univers 007. Drax, interpretat pel gran Michael Lonsdale, està a l’alçada de Goldfinger o l’Emilio Largo de Thunderball. La interpretació de l’actor francès, continguda i elegant com és habitual en ell, accentua la maldat i fredor del personatge, resultant en un personatge èpic.

El seu assassí particular és un expert en arts marcials que no diu una sola paraula en tot el film. Això augmenta la sinistralitat del personatge alhora que amaga les mancances com actor del mestre d’aikido que l’interpreta. Cham, aquest és el nom del personatge, no pot competir en carisma amb Jaws, l’assassí professional que haviem descobert a The Spy Who Loved Me i que es menja (literalment!) les escenes en que participa. Igual que al film precedent, li toca tant afegir el punt de terror com el contrapunt d’humor, i ambdues coses les aconsegueix de manera notable i sense caure en el ridícul.

La rèplica femeninina és una convincent Lois Chiles, que aporta la personalitat que demana el seu personatge, i que sense fer cap gran interpretació exemplifica el que hauria d’haver fet Barbara Bach a The Spy Who Loved Me.

El repartiment principal el completa un Roger Moore que si a The Spy Who Loved Me ja es començava a veure massa vell pel paper, aquí encara més. La seva és una interpretació sense matisos però elegant i eficaç.

Ja veieu que relaciono contínuament els dos films. És curiós que tinguin arguments tan semblants. Potser és degut al canvi de planificació que he esmentat al començament, però tractant-se de guions gairebé originals (cap dels dos té res a veure amb les novel·les homònimes) hom esperaria una mica d’originalitat. El guió de The Spy… és de Christopher Wood i Richard Maibaum; el de Moonraker el signa només Christopher Wood. I el director també és el mateix, Lewis Gilbert.

Un altre element típicament 007 són els assassinats sàdics. Si altres vegades han estat taurons o cocodrils, ara toca el torn de gossos i serps. El primer magníficament fotografiat, el segon magnificat per la mirada de les dolces noies que el contemplen.

Els efectes visuals són espectaculars. Quaranta anys després els veiem el llautó, però són molt millors que els de les entregues anteriors i escenes com la de la lluita a l’espai exterior o al cau espacial de Drax estan molt ben aconseguides. Per cert que aquesta batalla amb marines de l’espai és hereva directa de la batalla submarina de Thunderball.

El que més gràcia m’ha fet és la inclusió d’una mini pel·lícula muda d’amor incrustada dins de Moonraker. Els crítics ho van valorar molt negativament, però en un film que no és realista em sembla que és admissible si, com és el cas, ni rebaixa el to dramàtic general ni trenca el ritme de la narració. I aquí Lewis Gilbert ho fa molt bé explotant la vis còmica de Richard Kiel.

Igual també que a The Spy Who Loved Me, la banda sonora de Moonraker inclou diversos homenatges musicals a altres films: el de Close Encounters és meravellós; però els de Casablanca (més aviat un acudit), i The Magnificent Seven són molt forçats i em semblen fora de lloc.

Finalment, l’apartat musical. La cançó l’he trobada mediocre, inserida dins d’uns crèdits que ja em semblen massa repetitius, tot i que molta gent els considera emblemàtics. La banda sonora, un altre cop de John Barry, un dels grans, és novedosa, i inclou temes originals i la recuperació del tema de perill dels primers films.

Adient a qualsevol aficionat del cinema espectacle i d’entreteniment. Contraindicada pels fanàtics de Le Carré.

Salut i sort,
Ivan.