Tomorrow Never Dies

Tomorrow Never Dies

Revisar en un breu espai de temps la saga Bond complerta porta a revaloritzar films que el primer cop que els vas veure no vas apreciar de la mateixa manera. Aquest cop Tomorrow Never Dies ha millorat molt.

La segona pel·lícula de l’era Brosnan és essencialment un espectacular film d’acció. Té el ritme i la trempera necessaris per a que el públic clavi la mirada a la pantalla des del primer moment i no l’aparti fins el final. L’argument, que sovint s’ha presentat com un dels pitjors de la franquícia, té prou suc: un magnat dels mitjans de comunicació promou un cop d’estat a la Xina per a així assegurar un contracte i uns ingressos que li permetran dominar els mass media a nivell global i, a través d’això, la major part de la política mundial. I no, el personatge no es diu Murdoch, ni Berlusconi.

La part d’acció comença com sempre a l’escena d’abans dels crèdits on un mateix agent és especialista en combat cos a cos, pilot de caça i expert en armes nuclears. El director Roger Spottiswoode aprofita l’escena per a mostrar la major complicitat entre M i 007 i per a presentar un personatge que tornarà a aparèixer després, però sense explicar com se’n surt de l’explosió que finalitza l’escena.

Les altres escenes d’acció destacables són la de la moto,sensacional, i la de l’aparcament, una pèl massa llarga, i que amb el temps ha passat de ciència-ficció a superada tecnològicament. Una altra constant de la saga Bond, i que cada cop es dóna més ràpidament.

La part més significativa dels exteriors de Tomorrow Never Dies representen Hamburg i Hong Kong. Proporcionen belles vistes que no empalaguen com les típiques postals de la saga, tot i que en realitat es torna a Thailandia i la mateixa badia on es va rodar The Man with the Golden Gun.

De la mateixa manera els trastets de Q i els xinesos que no ho són, anticipant l’eclosió de la tecnologia xinesa, són efectius, espectaculars, però no arriben (la majoria) al nivell d’estrafolaris de l’època Connery.

I Sheryl Crow i K.D. Lang canten dues cançons que no han passat a la història de la franquícia 007.

tomorrow_never_dies_poster_bmw

A la part dels personatges continuen la Moneypenny aparentment castigadora i la M, com ja he comentat, ara més còmplice de 007. Hi ha dues Bond babes, la guapa Michelle Yeoh és una grandíssima Bond girl de la branca de les aliades, mentre la preciosa Teri Hatcher resulta eficaç en el forçadíssim paper de la noia del bandol equivocat que cau sota els encants de Bond, un arquetip que perdura des de les Jill Masterson i Pussy Galore de Goldfinger i que s’ha resolt unes vegades millor (per exemple, a License to Kill que d’altres (com a Moonraker).

Apreciar l’evolució dels papers femenins és un altre dels atractius de la saga Bond. Veiem com els seus personatges, sempre plens de bellesa física, passen de tenir algun talent especial a tenir intel·ligència i independència. Entre les noies que apareixen a The Man with the Golden Gun i els papers de Maryam D’abo a The Living Daylights hi ha un món. El primer intent de fer crèixer els papers femenins va ser The Spy Who Loved Me amb una nèmesi soviètica de 007. Però l’Anja Amasova era una dona que encara estava sotmesa sentimentalment pels homes: la venjança de la mort del seu xicot primer, i la seducció de Bond, després, la dominaven. I la interpretació de Barbara Bach no l’ajuda gens, tampoc.

La Holly Goodhead que interpreta Lois Chiles a Moonraker ja és independent, però encara li posen un nom d’acudit. Grace Jones interpreta una assassina prou forta com per dominar 007 al llit, però prou fràgil com per a fer el que fa a la seva darrera escena de A View to Kill. No és fins la Kara Milovy intepretada per Maryam D’abo a The Living Daylights que no trobem una dona prou forta per assolir el rang de solista d’orquestra, amb coratge i personalitat, però això si, totalment amateur en el terreny de combat i aventures.

Acompanyant el repartiment femení hi ha el molt desaprofitat Johnathan Pryce, gran actor al que li han deixat un personatge un pèl histriònic i que podia haver donat més suc si els successors de Broccoli haguessin gosat a sortir-se’n una mica del patró 007, però les circumstàncies de la producció, amb una recent compra de la MGM, no ajudaven.

Adient per a considerar la influència dels mitjans de comunicació al món actual. Contraindicada pels que estiguin farts de la tecnologia xinesa. James Bond ja anticipava que no sempre es limitarien a copiar i fabricar més barat.

Salut i sort,
Ivan.

The World Is Not Enough

The World Is Not Enough

La corrupció dels oligarques i la seva connexió amb el poder, veta encetada a l’anterior Tomorrow Never Dies torna a ser l’eix central de la dinovena entrega de la saga 007.

Cal dir que el guió de The World Is Not Enough és barroc i un pél més enrevesat del que la franquícia acostuma a mostrar. I en aquest cas no ajuda: hi ha parts de la trama que no s’expliquen prou bé, n’hi ha d’altres que s’haurien d’haver reforçat per a semblar més versemblants, i especialment els recursos humorístics es desaprofiten de mala manera, equivocant en algunes escenes el to i malmetent el resultat. Tot plegat dóna una sensació d’estar agafat amb pinces. Per a molts, James Bond ja és això. A mi em continua semblant que gastar-se un munt de diners en explicar una història mediocre és una llàstima, i que molt millor pulir la història i no et cal passar-te dues setmanes per a rodar una persecució més.

La qüestió és que com a pel·lícula d’acció The World Is Not Enough no sosté el ritme entre les escenes més espectaculars, i com a film d’espionatge i conspiració no destaca. Anem amb els afegits Bond.

L’encant que haurien d’aportar els paissatges no apareix per enlloc. L’Àsia Central ofereix un munt de paratges increïbles, però portar la producció allà potser era massa car i costava justificar amb el guió més escenes d’exteriors. En definitiva, una mica d’Istanbul, una imatge d’un palau presumptament a Baku, i algunes vistes dels Alps que pretenen ser les muntanyes del Caucas.

La cançó és segurament la pitjor en el repertori de Garbage. I les andròmines tecnològiques de Q són igualment poc memorables.

Què podien fer els actors del repartiment amb aquest material? La tercera interpretació de Pierce Brosnan com a James Bond es manté fidel a les dues anteriors: Bond és un professional dur, però si hi ha una senyora agradable de veure al davant no hi ha problema en anar-hi junts al llit. El problema és que les escenes que li han escrit per a lluir les dots de seducció són bastant pobres.

La Sophie Marceau ho fa molt bé i dóna cos a un personatge molt complicat de fer creïble. En canvi, la Denise Richards ha de barallar-se amb un personatge desesperadament inversemblant, i ho fa a més després que l’hagin pentinat, vestit i maquillat de la manera menys adient pel seu rol. Tot plegat, un desastre.

Robert Carlyle, aleshores al cim de la popularitat gràcies a The Full Monty, lidera el repartiment masculí tot interpretant de manera convincent el tràgic protagonista, i troba a faltar alguna escena on s’expliqui una mica millor el seu rol. Molt més interessant és la segona aparició de Robbie Coltrane com el mafiós rus Valentin Zukovsky, després d’haver aparegut a GoldenEye.

Però sobretot destaca el comiat de de Desmond Llewelyn del seu personatge Q, tot deixant pas al seu deixeble R, interpretat per John Cleese, un moviment successori en el que s’accentua la comicitat del personatge i els seus gadgets, lluny de l’esperit de ciència ficció que aportaven en les primeres entregues.

En definitiva, The World Is Not Enough és un film que es pot veure però sense massa expectatives.

Adient per a fanàtics de la sèrie. Contraindicada des de qualsevol punt de vista realista.

Salut i sort,
Ivan.

The Quiet American

The Quiet American

Graham Greene és un autor que ha tingut èxit tant amb les seves novel·les com amb les adaptacions que aquestes han tingut al cinema i la televisió. Recordo una mini-sèrie sobre The Human Factor que em va deixar senzillament frepat. Aquesta adaptació de The Quiet American és molt recomenable.

Ambientada al Saigon de les acaballes del domini francès sobre Indoxina, The Quiet American explica diverses històries en una sola pel·lícula, i ho fa d’una manera exquisida. Per una banda tenim el rerefons del drama polític i militar; per l’altra un triangle amoròs. Sexe, desig, amor, cinisme, colonialisme, amistat, tot encaixa en un retaule que deixa en mal lloc la condició humana, però que és ple de compassió pels qui la pateixen.

A primer cop d’ull, el gran atractiu d’aquest thriller és la parella protagonista: Michael Caine i Brendan Fraser, consagradíssim l’un i emergent l’altre, triomfen en un duel interpretatiu de gran alçada. Caine en té prou amb moure subtilment la cella, afegir una pausa enmig d’una frase o canviar lleugerament el to de veu per a donar una altra lliçó d’ofici. Impressionant. Però no menys excel·lent és l’actuació, voluntariosa i complidora del popular Brendan Fraser (The Mummy, per exemple) que resulta no només convincent sinó conmovedor. I és molt difícil transmetre sensibilitat quan interpretes un autèntic malparit.

Però si la parella d’estrelles està bé, els actors mal anomenats secundaris són una mina d’or. La misteriosament sensual Do Thi Hai Yen té una presencia captivadora, animal, que transmet tot i més amb la mirada i el posat de la seva esbelta figura. El sobri Tzi Ma parla amb gestos mínims i mirades profundes. La Pham Thi Mai Hoa, que interpreta la germana de la noia del triangle amoròs, domina totes les escenes en que participa, i són escenes amb Michael Caine per enmig. Deixo pel final un actor al que li tinc un afecte especial: el serbi Rade Serbedzija es crospeix amb patates el parell d’escenes en que apareix interpretant l’inspector francès de policia, i et fa maleir el guionista per no ampliar el seu paper. Els habituals del Verdi potser el recordareu d’aquell magnífic drama bèlic balcànic que es diu Before the Rain.

El responsable d’aquest excel·lent thriller de descarnat cinisme i melancòlic romanticisme és el director Phillip Noyce, hàbil artesà de pel·lícules de misteri amb ritme de films d’acció (The Bone Collector, Patriot Games, Clear and Present Danger) i que aquí es beneficia d’una producció perfecta, amb una ambientació extrordinària i una música evocadora, lírica i bellíssima.

Adient per a gaudir d’un plat de molt bon cinema. Contraindicat per a ànimes sensibles: la vida és dura.

Salut i sort,
Ivan.

Pecat absolt

El Papa Francesc passarà a la Història, no en tinc cap dubte.

Quan va defensar que els Estats havien de ser laics ja va ser un gir impressionant a la doctrina oficial de l’Església. També un reconeixement de la realitat política de la majoria de països occidentals. I una manera políticament correcta de senyalar la possible expansió de l’islamisme a Àfrica i Àsia. Però pels que hem llegit el que l’Església ha fet a països com Espanya, és un canvi brutal, per molt que després defensi l’objecció de consciència.

papa-francesc

La carta apostòlica en què autoritza els capellans catòlics a absoldre el pecat de l’avortament és anar tan lluny com un defensor de la Fe cristiana pot fer-ho. El pensament laic és molt diferent, però el pensament d’algú que creu en els ensenyaments cristians es mou en paràmetres molt determinats. El problema teològic que se li presenta amb el moment en què l’ànima s’associa al cos humà és majúscul. I com que segons l’Església la vida apareix en el moment de la concepció, la interrupció de l’embaràs només pot ser interpretat com un crim.

És en aquest context on valoro el text aprovat per Francesc com un pas de gegant en la modernització de l’Església Catòlica. L’organització més longeva del Món s’enfronta al repte històric de superar el declivi de la seva influència un cop que la Il·lustració hagi acabat imposant-se arreu de l’esfera d’influència catòlica. Copèrnic, Galileu, i (parcialment) Darwin ja no atempten contra el cristianisme i inclús ara que els sectors més conservadors contra-ataquen amb el creacionisme, està prou clar que el paper de l’Església queda cada cop més lluny de la Universitat i el Govern.

A Espanya i a d’altres llocs queda encara un camí més llarg, però cada cop més curt.

Salut i sort,
Ivan.