The Spy Who Loved Me

The Spy Who Loved Me

1977 va arribar enmig de turbulències per la productora Eon. Primer, Harry Saltzman es desprenia de les seves accions de la companyia; després Ian Fleming els autoritzava només a fer ús del títol de la seva novel·la The Spy Who Loved Me, però no de cap aspecte del guió; i finalment un dels antics guionistes (el de Thunderbolt, anoteu la dada) els posava un pleit sobre el copyright de l’organització Spectra i el personatge de Blofeld.

Aquest pleit va obligar a refer un guió que ja havia passat per un munt de mans en molt poc temps. El resultat és un argument gens original però suggerent, i totalment desaprofitat. El reguitzell de canvis en el guió potser són els responsables que la pel·lícula tingui molta més acció que no pas intriga, i fins i tot més comèdia que no pas tensió.

Partim del segrest de dos submarins nuclears, un de britànic i un de soviètic; calcat al segrest de dues astronaus a l’inici de You Only Live Twice. Tenim un multimil·lionari que vol extingir la raça humana i crear una nova civilitazació sense els seus vicis. El mateix guionista tornarà a fer servir la mateixa idea a Moonraker, la següent pel·lícula de la franquícia. Tot plegat amenaça a crear una guerra nuclear de la qual ens lliurarem gràcies a l’assalt de la fortalesa del maligne. És a dir, idèntic a You Only Live Twice però canviant la decoració.

I la decoració que fa servir The Spy Who Loved Me és molt bona. Magnífiques postals de Suïssa, Egipte i Sardenya, a més d’un disseny de decorats magnífic. La fortalesa de Stromberg és sobèrbia per dins i per fora; l’interior del petroler està força ben aconseguit; i les localitzacions egípcies són sensacionals, ja siguin les naturals o els decorats.

Però fallen els detalls, i això sempre és molt important. La trama avança a base de ximpleries mal resoltes que li resten credibilitat a la història. Però el pitjor són les interpretacions de l’entorn de Bond. Barbara Bach posa la mateixa cara a totes les escenes, sense que arribi a saber si vol passar per una freda agent secret o si pateix paràl·lisi facial. Molt bonica però molt ensopida, sense cap mena de gràcia. I Curt Jurgens pateix de la mateixa manca d’expressivitat. En ambdós casos, la seva incapacitat per a suggerir els seus sentiments o motivacions li treuen molts punts a The Spy Who Loved Me.

Punts que guanya amb les escenes d’acció. Les lluites a bufetades en escenaris egipcis estan molt bé i mostren una diversitat estimulant. Tant veiem la part sàdica de Bond (a la baralla al terrat) com la seva vessant còmica (l’enfrontament a Luxor). A més, hi apareix Jaws, possiblement el sicari més recordat de tota la franquícia, i que afegeix ambdues facetes alhora de manera força convincent.

Entre els secundaris, per cert, apareix per primer cop el cap de l’espionatge soviètic, personatge que durant alguns films esdevindrà recurrent. I també, la primera moto aquàtica que molts vam veure, molt abans que apareguessin a les platges de tot arreu.

Entre els detalls 007, trobo que el Lotus Esprit que va substituir els habituals Aston-Martin és un cotxe que estèticament ha envellit malament. La cançó, per molta Carly Simon que la canti, no té res d’especial, i la banda sonora està feta amb música setentera que no acaba d’acoblar-se al film i a mi em resulta estrident.

En canvi, apareixen dos magnífics homenatges musicals a Doctor Zhivago i Lawrence of Arabia; el primer maquíssim, el segon kitsch. Això ho tornaran a fer a Moonraker, també amb resultats desiguals.

Adient només per a completar la col·lecció 007. Contraindicada pels més exigents.

Salut i sort,
Ivan.

The Man with the Golden Gun

The Man with the Golden Gun

El 1973, en plena crisi del petroli, James Bond protagonitza una aventura on l’energia solar podria acabar fent prescindibles tots els hidrocarburs.

El gran atractiu de The Man With the Golden Gun és la presència estelar de Christopher Lee en el rol de l’assassí professional Francisco Scaramanga, un personatge que se’n surt totalment del que és habitual a la sèrie. Un artista de la seva professió, excèntric, elegant i captivador, que justifica plenament que el títol i el protagonisme del film siguin seus.

Envoltant Lee trobem el nan Hervé Villechaize, segurament un dels personatges “secundaris” més recordats de la saga, i Richard Loo, a qui ningú no recorda pel seu nom però a qui tothom que hagi vist films bèlics sobre la Segona Guerra Mundial reconeix com un comandant japonès típicament cruel. El primer construeix un personatge còmic i encisador, mentre el segon fa una interpretació funcional i correcta. I també apareix Soon-Tek Oh, un altre actor asiàtic familiar i de nom desconegut.

I si parlem del repartiment hem de fer-ho de les Bond girls. Brit Ekland, guapa i eixerida, pinta un contrapunt còmic dins de la trama d’espionatge. Si la Miss Moneypenny de Lois Maxwell tira d’elegància i picardia, la Miss Goodnight d’Ekland s’apunta a l’espontaneitat i la ingenuïtat. En altres entregues de la sèrie 007 haguès cruixit, però a The Man with the Golden Gun, amb la càrrega de comèdia que imprimeixen Roger Moore i el recentment traspassat director Guy Hamilton trobo que no només encaixa d’allò més adient sinó que a més fa una actuació impecable.

Però resulta que hi ha una segona noia Bond, i casualment també és sueca: Maud Adams interpreta un personatge totalment diferent, seriós i tràgic, d’una manera sòbria i elegant. El seu personatge s’intueix més interessant del que es mostra, i molta de la culpa és la gran actuació d’Adams. Al cap d’una pila d’anys, Maud Adams tornarà a aparèixer a la saga, protagonitzant Octopussy, i fins i tot farà un (irreconeixible) cameo a A View to Kill.

El guió de The Man with a Golden Gun inclou el que aleshores ja es podien identificar com a constants 007: un passeig al voltant del món per diferents localitzacions, l’escena del casino, una persecució amb lanxes, una altra amb cotxes, i una bona col·lecció de postals, majoritàriament de Thailandia. També inclou bones dosis d’humor, quelcom que va ser molt criticat en el seu moment però que a mi em sembla que va quedar majoritàriament ben aconseguit, excepte en l’escena del cotxe saltant el riu on no trobo que no calia confessar amb un efecte sonor que allò era inversemblant. Això si, qui remata la part còmica del film és Clifton James armat del seu personatge el sheriff J. W. Pepper. Opino que no són els detalls de comèdia; si alguna cosa falla en el guió és l’absència de sorpreses de debó.

Com que en aquella època triomfava Bruce Lee, i a remolc seu tot el gènere kung-fu, el guió també inclou vàries escenes d’arts marcials. Espectaculars com a escenes d’acció, i també contrapunt còmic que alleugereix la trama i pica l’ullet als espectadors més escèptics.

Roger Moore hi posa el seu gra de sorra a la comèdia amb la seva sornegueria, però també mostra un costat més cínic i sinistre, que l’iguala a Scaramanga en quant a crueltat, però que no el fa cruixir com a personatge. En la meva opinió, és el Bond més canalla de la sèrie, juntament amb el de Thunderball. Però també mostra la part fosca del personatge molt millor del que ho havia fet mai Sean Connery. Connery pintava un Bond fred, potser cínic, però mai cruel o que es divertís matant o amenaçant. Roger Moore, tot i el seu gairebé perenne somriure, protagonitza escenes cruels i més endavant el veurem matar sense necessitat, tot anticipant el Bond encara més fosc de Timothy Dalton.

La contundent cançó és interpretada per Lulu, una cantant escocesa de la que no tinc notícia. Es veu que també li van demanar una cançó a Alice Cooper, però no la van fer servir i ell la va incloure més tard a un àlbum propi.

Tot plegat, per a mi és el millor Bond fins l’any 1973. Vaig en contra de l’opinió majoritària, però a mi The Man with the Golden Gun em sembla una bona pel·lícula d’acció que barreja equilibradament l’acció, la comèdia i els tocs 007. Hi ha personatges memorables, escenes imaginatives, trastos sorprenents, i molta diversió. I el junc, del que em vaig enamorar perdudament.

Adient per a entretenir un bon parell d’hores. Contraindicada si els guions previsibles us fan mal.

Salut i sort,
Ivan.

Adéu, Senyor Mora

Adéu, Senyor Mora

Ha traspassat en Víctor Mora, que per a dues generacions és el guionista d’El Capitán Trueno. Però jo el vaig conèixer abans per un autoplagi seu, El corsario de Hierro.

Vaig crèixer llegint El corsario de Hierro. Històries d’aventures a mitjans segle XVII, a mig cavall del gènere de pirates i un James Bond de l’època que viatjava per tot el món vivint aventures, rescatant belles noies indefenses i castigant els malfactors.

Crèixer ho escric en tots els sentits. Vaig començar a llegir El Corsario quan es publicava per entregues setmanals a Mortadelo i vaig acabar col·leccionant les seves aventures recollides en 52 petits àlbums en tapa blana. El primer cop que vaig visitar el Mercat de Sant Antoni va ser per anar a trobar l’únic número que em faltava, La pagoda de los Mil Suplicios, el vuitè de la sèrie. La primera que havia llegit, encara per entregues, va ser Cayo Calaveras.

Eren unes històries calcades a les del Capitán Trueno. Tres amics (el valent, el fort i el simpàtic) que viatgen pel món fotent garrotades als dolents. Garrotades, les justes; perquè sempre era més important l’enginy que no pas la força, i sempre s’intentava primer el cop de puny que no d’espasa. Calcades també a les d’un altre autoplagi, El Jabato.

Històries a les quals apareixien personatges secundaris que parlaven en contra de l’opressió, a favor dels drets dels oprimits, i que llegien llibres com la Utopia. Missatges subliminals però alhora evidents que la censura d’aquella època deixava passar i que, no era conscient aleshores però no en tinc cap dubte ara, van influir molt en el nen que jo era i en la persona que sóc ara.

Molts anys més tard, quan ja havia deixat de llegir còmics, vaig descobrir que Víctor Mora també escrivia novel·les. Vaig comprar La dona dels ulls de pluja quan encara estava subscrit al Cercle de Lectors, però no el vaig seguir com autor. Potser perquè encara no havia llegit El invierno del dibujante ni sabia el que havia sota el nom d’Editorial Bruguera: un munt d’escriptors d’esquerres antics represaliats del franquisme en condicions laborals força precàries.

Bon viatge, Senyor Mora. I moltes gràcies.

Salut i sort,
Ivan.

P.S.: la imatge de l’encapçalament l’he tret d’una web d’homenatge al Capitán Trueno.

Botigues de cervesa: Barcelona

Botigues de cervesa a Barcelona ciutat. O sigui, llocs on pots, amb tota tranquilitat, demanar-li al depenent que et recomani una cervesa a partir dels teus gustos.

La que jo abans tenia prop de casa és 2D2Dspuma (es llegeix dos dedos de espuma) què és un lloc excel·lent. La botiga està molt ben assortida, les noies que ho porten en saben un munt, tenen bar cerveseria propi a la porta del costat, i organitzen cates i cursets molt bons. Però té un problema: les noies que ho porten són unes bordes del copón. La cita és textual i de la meva connoisseur cervesera favorita de la Costa Brava, però l’assumeixo plenament. Una vegada vaig demanar quina mena de cervesa em recomanarien per un determinat sopar i poc menys que se’m van riure a la cara.

Ja fa 18 mesos que ha obert Beering Barcelona, encara més a prop d’on jo vivia abans i que, l’única vegada que he anat, em va deixar molt satisfet. Produeixen cerveses pròpies i comercialitzen tant artesanes com industrials de qualitat. Vaig anar-hi quatre dies abans que tanquessin per vacances i no tenien tot el catàleg, però tot i així vaig sortir molt carregat i a l’hora de sopar vam quedar ben satisfets.

L’altra que queda una mica prop de cals meus sogres és BeerStore, però encara no hi he anat. I n’hi ha més, és clar. En recordo especialment una a vora de la Rambla del Poble Nou.

Ara us toca a vosaltres, recomaneu en els comentaris els vostres proveïdors preferits. Gràcies mil.

Salut i sort,
Ivan.