Aprendre a parlar amb les plantes

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

La Marta Orriols conta a Aprendre a parlar amb les plantes un procés de dol en primera persona.

Portada de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, amb una noia carregant un cossi amb una planta.

Així dit, sembla que hagi de ser una novel·la molt trista. I és cert que Aprendre a parlar amb les plantes és ben trista, però és una tristor reflexiva, que explica el sentiment i no consisteix simplement en l’exposició morbosa de pena i autocompassió.

Quan dic que explica la tristor em refereixo a dues coses. La primera és que ens diu els motius d’aquesta tristor. La protagonista recorda perquè estava enamorada del seu company, i ho exposa de forma totalment natural, sense artifici i amb anècdotes que entre línies expliquen perfectament la vida de la parella.

La segona explicació és la dels efectes de la tristor. Aquí la Marta Orriols sí que elabora amb més extensió i aprofundiment en el llenguatge sobre símptomes i característiques de l’amarga melancolia que l’omple. És una part que parteix de la primera persona i que, crec que molt encertadament, desenvolupa en termes molt més generals, parlant de com participa ella de sensacions i pensaments comuns als processos de dol. Mantenir-se en primera persona, parlant del que a ella li passa, hagués pogut semblar que era el seu un cas singular i, per tant, potser embafaria o quedaria pretensiós. A mi, que no sóc ni de llegir tristeses ni de monòlegs interiors, no m’ha molestat i això penso que vol dir que la Marta Orriols escriu prou bé.

Tot i que aquest dol interior és el cor d’Aprendre a parlar amb les plantes, la novel·la passeja també pel dol exterior. La vida de la protagonista és molt centrada en la seva feina, molt absorbent, vocacional i brutalment emocional. A banda dels apassionants detalls laborals, l’acompanyen personatges totalment vius, creïbles i tendres, tan preciosos i anodins com la vida mateixa. I són aquests personatges i l’alegria que porten els que il·luminen l’opriment foscor del dol. Com a la vida mateixa.

Tot plegat, Aprendre a parlar amb les plantes acaba sent molt més optimista del que us he fet entendre fins ara perquè, com tots els dols, no tracta només de la pena pel passat perdut definitivament, que també, però també més principalment sobre com el cor es refà, emplena l’immens forat, i aprén a trobar-se en un futur diferent i que al començament espanta moltíssim.

Aprendre a parlar amb les plantes, de la Marta Orriols, es un tendre viatge per aquests dubtes i esperances.

Adient per a repensar-se un mateix. Contraindicat per a maximalistes i animals purament racionals.

Salut i sort,
Ivan.

Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939

Collage d'imatges en blanc i negre d'escenes de l'activitat anarquista: col·lectivitzacions, escoles, etc..

Entre el cop d’estat del juliol de 1936 i la guerra civil dins la República de l’estiu del 1937, a Catalunya principalment, però també a altres parts de la zona republicana, es va viure un experiment social únic a la Història: el somni anarquista.

Després de tots els anys del pistolerisme, el 19 de juliol va deixar la CNT i la FAI allà on mai no haguessin pogut arribar amb el seu esforç de propaganda: plenes d’armes, amb el control dels carrers, i la dreta atemorida. Tant és així que Companys, quan va reunir els seus líders per mirar d’organitzar el Govern i la situació en general, no va tenir més remei que admetre que eren els anarquistes qui dominaven la situació.

De tal manera que l’anarquisme va poder engegar el seu programa econòmic i social: col·lectivització massiva d’empreses i explotacions agrícoles i ramaderes, substitució dels ajuntaments per consells populars, creació d’un munt d’escoles per a adults, millora de la situació de les dones, etc. Per a la CNT i la FAI, implementar la revolució era més important que guanyar la guerra…

L’enfrontament dels estalinistes amb els altres comunistes i els anarquistes va decapitar la participació anarquista als òrgans de govern, però no va revertir les col·lectivitzacions, a les quals Josep Tarradellas ja havia donat cobertura legal. Durant aquells tres anys, l’anarquisme va poder ensenyar-li al món com funcionava la seva idea… en un ambient excepcional, de guerra, on pel carrer et trobaves patrulles armades i qui portava la cooperativa o el gerent de l’empresa, o bé tenia una pistola o sabia a qui demanar-la.

L’exposició [Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social 1936-1939](https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiufotografic/ca/noticia/propera-exposicio-grafica-anarquista-fotografia-i-revolucio-social-1936-1939_874851 "Exposició: "Gràfica anarquista. Fotografia i revolució social. 1936-1939""), documenta la part amable d’aquests anys. És un recull magnífic de fotografies en blanc i negre que mostren les activitats econòmiques col·lectivitzades, les d’ensenyament, i un munt de dones fent coses que ni havien pogut fer abans, ni les podrien tornar a fer en molt de temps. I també hi ha un video que mostra la versió republicana del No-Do, on es veuen imatges de la vida quotidiana a Barcelona, explicada per la propagandística veu oficial. També podeu veure una petita mostra de l’activitat editorial anarquista: revistes, llibres i pòsters.

La llista de fotògrafs inclou estrelles com en Pérez de Rozas, reporters estrangers com la Kati Horna i la Margaret Michaelis, i també l’Antorni Campañà i un grapat d’imatges d’autors desconeguts. La CNT va fer un esforç explícit per a crear aquest conjunt documental fotogràfic, contractant els fotògrafs i també obrint una oficina on pagaven les imatges a preu de mercat.

Després d’un munt d’anys guardades a Amsterdam, ara podeu veure aquestes imatges a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fins al 16 de maig.

Adient per a conèixer un passat que suggereix que un altre món és possible. Contraindicada per a idealistes sense una bona dosi d’esperit crític.

Salut i sort,
Ivan.

CNT. La força obrera de Catalunya

Fa ja uns quants mesos que em vaig llegir un dels darrers estudis que ha publicat en Ferran Aisa sobre l’anarquisme català.

CNT. La força obrera de Catalunya és una crònica de la vida del sindicat anarquista entre el seu naixement i la derrota de la República al final de la Guerra Civil. L’autor s’ha capbussat als arxius sobre l’anarcosindicalisme de fa un segle i ha bolcat els fets i els protagonistes en poc més de tres-centes pàgines que ofereixen una panoràmica del paper que va jugar la CNT a la política i la societat del moment.

CNT. La força obrera de Catalunya no m’ha semblat ni un estudi exhaustiu, ja que no aprofundeix en cap aspecte dels que toca, ni un llibre especialment pensat per a divulgar el pensament i el llegat d’aquells anarcosindicalistes. Per a aconseguir aquesta fita, trobo, li caldria exposar molta més informació de context: ampliar els apunts biogràfics dels protagonistes, i relacionar els actes cenetistes amb els esdeveniments polítics a nivell espanyol, català i europeu d’una manera molt més completa de com ho fa.

I no ho fa perquè el Ferran Aisa ha tractat aquests temes més a fons en altres llibres de la seva extensa bibliografia. És per això que dos moments concrets tan importants com la vaga de la canadenca i els fets de maig del 37 són tractats d’una manera molt superficial. En aquest volum l’autor ha escollit una freda exposició de fets abans que construir un relat més narratiu que abastès l’entorn socio-polític del primer terç del segle XX. Una opció, limitar-se a constatar els fets, honesta i que respecto, però que no ha assolit les meves expectatives, perquè jo esperava que el llibre fos una altra cosa. Qüestió d’expectatives.

Tot i això CNT. La força obrera de Catalunya paga la pena, perquè t’obre la porta a un món i unes persones no prou conegudes i encara no ben valorades. A més, presenta una sèrie d’anécdotes interessants que ofereixen l’oportunitat de valorar les relacions entre diferents actors d’aquella època, totalment impensables en escenaris actuals. Les connexions entre Lluís Companys i Francesc Layret o Salvador Seguí, la visita d’Albert Einstein a la seu del Síndicat Únic, les vides dels germans Ascaso o de Buenaventura Durruti, la col·lectivització entre el juliol del 36 i el maig del 37, etc.

El que no m’ha agradat de CNT. La força obrera de Catalunya és que, en opinió meva, l’autor empra paraules més contundents quan explica el pistolerisme de la patronal i la policia, que quan ho fa dels anarquistes. És cert que també li dedica termes durs, però a l’emprar el punt de vista cenetista (què obviament és el que ha de fer aquesta obra) crec que ha deixat una mica de banda l’equanimitat en l’adjectivació. Qüestió de matisos.

Adient com a primera aproximació a la història de l’anarquisme a Catalunya. Contraindicat per a entendre completament bé una època i un país.

Salut i sort,
Ivan.

Ferran Aisa: CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939). Editorial Base. Barcelona, 2013.

La foto de la portada l’he copiada de la web de la Unión Anarco-Sindicalista.

Nacionalisme català burgès

Obrers de començament del segle XX manifestant-se

He llegit CNT. La força obrera de Catalunya (1910-1939), del Ferran Aisa (Editorial Base, 2013).

A la pàgina 87 l’autor cita un discurs a Madrid de Salvador Seguí, El noi del sucre, a les acaballes del 1919, quan després de la vaga de la Canadenca (que va portar la jornada laboral de vuit hores) la CNT va fer un congrés a Madrid i poc abans que la patronal endegués el pistolerisme. És a dir, unes circumstàncies força diferents de les actuals.

D’aquesta pàgina m’ha arribat un cop de puny del present.

> A Catalunya, durant els anys 1918-1919 s’havia viscut amb intensitat una campanya pro autonomia, però els afers socials pesaven molt més que els nacionalistes en el món polític de Madrid. La CNT havia crescut massa a Catalunya, fins i tot, s’arribà a dir des de sectors nacionalistes que el cenetisme era un fet implantat des de Madrid. El Noi del Sucre en sortí al pas:

> > A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre als treballadors catalans… Nosaltres, ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per a poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si un dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.

Insisteixo: aquest text parla de la política catalana a finals de la segona dècada del segle XX, fa cent anys.

Però, també cal dir que segons l’entrada de la Viquipèdia dedicada al Noi del Sucre, hi ha una altra transcripció molt diferent (no gens independentista) del seu discurs a l’Ateneu de Madrid.

Salut i sort,
Ivan.

El quadre que il·lustra aquest article és El quart estat, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901).