Lola

Feia un munt d’anys que no llegia res de na Maria de la Pau Janer. I mira, m’ha agradat.

Portada de la novel·la Lola, on es veu un bagul vell de color gris, obert, sobre fons vermell.
Maria de la Pau Janer: Lola (1999)

Lola és un conjunt de contes enllaçats per un escenari comú, on els diferents protagonistes acaben interactuant de manera que es forma una història polifacètica i coherent molt ben presentada.

Tota la novel·la gira sobre solituds compartides i expectatives frustrades, en les diverses formes que les viuen els diferents protagonistes. El tema, lluny de fer-se repetitiu i pesant, va adquirint matisos durant la narració, que explora les seves diferents facetes des de les sensibilitats diverses dels personatges. Cada reacció és un món, igual que cada motivació.

L’autora presumeix de domini lèxic del català, i no només fa servir un munt de paraules mallorquines; empra també més adjectius i imatges que la majoria de novel·les que pugueu trobar de poc menys de quatre-centes pàgines. Fent-ho, la Janer construeix una atmosfera melancòlica i moltes vegades asfixiant on els protagonistes, lluny de gaudir de la seva aparent felicitat, sobreviuen a les míseres circumstàncies que els envolten. Els personatges secundaris… són una altra cosa.

Malauradament, les descripcions detalladíssimes allarguen exageradament la narració. I les metàfores que haurien d’afegir tonalitat acaben repicant claus que ja són ben clavats. Per una banda donen a Lola l’aire lànguid que la novel·la demana, però per altra banda fan que la història avanci molt lentament, de vegades de manera carregosa.

En el que sí que excel·leix na Maria de la Pau Janer és en plantar les preguntes, els indicis i les falses aparences que mantenen l’interès fins que el desenllaç cau pel seu propi pes, de forma tan evident com demolidora. Els detalls es van revelant puntualment, bastint una espiral de girs argumentals que encaixen perfectament i que s’entenen sense dificultat, a diferència de moltes novel·les on la narració més que fer viatjar el lector entre present i passat, el força a navegar enmig de fites disperses.

Gairebé quatre-centes pàgines em semblen massa per explicar la història de Lola, però fer-ho de manera més directa potser no aconseguiria transmetre l’angoixa de la solitud i la tristesa per no haver agafat el tren correcte en un passat sempre enyorat.

Adient pels admiradors de les germanes Brontë i la literatura francesa. Contraindicat per a la gent que sap el que vol.

Salut i sort,
Ivan.

Mad Max: Fury Road

La més recent versió de la ja mítica Mad Max és una pel·lícula d’acció sense més pretensió que entretenir.

Com que han passat una pila d’anys, cal actualitzar d’alguna manera la franquícia. Potser és per això que en aquest film el protagonista no és Max, sinó el personatge que encarna una molt efectiva Charlize Theron.

Com no podia ser d’altra manera, el disseny de producció i els efectes visuals i de so són fantàstics. De l’argument podem dir que no només previsible sinó ple de clixès. I les interpretacions, limitades per un guió que prioritza l’espectacle formal, són simplement funcionals.

Perquè si busqueu diàlegs, mireu alguna altra cosa. Si a la trilogia original els diàlegs ja eren minsos (o així ho recordo), a Mad Max: Fury Road encara ho superen: la parella protagonista no gasta res en saliva. La Theron és un dels elements femenins que protagonitzen aquesta història postapocalíptica on, déu ser la inèrcia històrica, encara hi ha noies de físic espectacular entre les classes dominants. Això de trencar els esquemes masclistes és més difícil del que sembla.

Cartell promocional de la pel·lícula Mad Max: Fury Road (2015)
Mad Max: Fury Road. George Miller, 2015

Hi ha, això si, moments de tensió molt ben trobats a la primera part del film. A la que veus que no hi haurà més diàlegs, ni més profunditat de personatges, ni un rerefons de la història ja només queda gaudir, moderadament, de l’espectacle automobilístic, la violència, els desèrtics paisatges australians i el disseny de vestuari. Tot plegat, repetitiu.

Adient per a passar un refredat de manera entretinguda. Contraindicada per a fans de la Charlize Theron.

Salut i sort,
Ivan.

Una buhardilla en París

Una buhardilla en París és un melodràma romàntic escrit i dibuixat per Sergio Meliá.

Portada del còmic de Sergio Melià, Una buhardilla en París
Sergio Melià: Una buhardilla en París

El castellonenc Meliá, que en aquella època era més conegut per haver treballat a la Marvel i per a la revista Eros Comix, va crear el 2005 aquest melodrama romàntic què, a mi personalment, no m’ha emocionat gaire.

Les 56 pàgines d’Una buhardilla en París estan dibuixades amb línia clara i colors pastels. Les imatges són molt agradables de veure, però a mi m’han resultat un pèl fredes, amb figures cisellades i rostres angulosos als que no sempre els he endevinat quins sentiments volia expressar l’autor. i quines reaccions patien els seus personatges.

La història que explica m’ha semblat plena de clixès i poc desenvolupada, amb personatges que semblen interessants però a Una buhardilla en París no s’ha aprofundit prou per descobrir-els. L’argument dóna per a molt més, per desenvolupar el passat dels personatges, afegir matisos i crear una història veritablement interessant. Però es queda en una previsible col·lecció de tòpics on les decisions semblen més improvisades que impulsives, més forçades que no meditades.

Adient per a passar l’estona. Contraindicada per a admirar postals de París.

Salut i sort, Ivan.

El tancament d’hospitals a l’Amèrica rural

He escoltat el podcast America’s Hospital Emergency, de l’excel·lent The Documentary Podcast de la BBC. I fa molta angúnia.

Foto de Main Street at Jamestown, Tennessee
Main Street. Jamestown, Tennessee Foto de la Viquipèdia

A una banda del quadrilàter, la salut de la gent i la necessitat de serveis hospitalaris. A l’altra banda, el laissez faire i el neoliberalisme que considera que un hospital és un negoci com qualsevol altre. Voleu fer apostes?

El programa exposa en mitja hora el cas de Jamestown, un poble de Tennessee de poc menys de dos mil habitants. L’hospital ha tancat, perquè tot i tenir una capacitat de 85 llits, té una ocupació mitjana de poc més de 30. I a l’empresa a la qual pertany, que té seu social a Florida i un amo que viu a les Illes Bahames, no li surt a compte mantenir-lo obert.

Si penseu que no és tan greu que els jamestownians hagin d’anar a l’hospital d’un altre poble, considereu la geografia americana i les seves immenses distàncies. Ho diu un metge durant el programa: la majoria de proves que es fan, són per confirmar que no passa res; i si s’endarrereixen, tampoc no passa res. Però quan sí que passa, endarrerir l’acte mèdic és un diagnòstic mortal. Afegiu-li a l’equació el fet que a Tennessee, un dels estats pobres dins dels EUA, hi ha poca gent amb una bona assegurança mèdica.

Estic d’acord amb els liberals quan diuen que hom ha d’espavilar-se. Però encara estic més d’acord amb els que defensen que l’Estat, és a dir, entre tots i cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hem de procurar que tots els ciutadans puguem gaudir del millor nivell de salut possible. I això vol dir posar diners perquè aquells que no poden cuidar de si mateixos, o aquells que viuen en zones més allunyades, menys poblades o més desfavorides també puguin gaudir de serveis sanitaris de qualitat.

Un programa per a reflexionar.

Salut i sort,
Ivan.