Auschwitz: The Nazis and the Final Solution

Aquesta sèrie consta de sis capítols d’una hora en que s’explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d’Auschwitz.

The Nazis and the Final Solution

Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d’aquella manera, qui eren els que ho feien, d’on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.

A banda de la narració dels fets, de l’explicació d’un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d’altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d’altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d’un grup perseguit.

També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.

Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l’entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d’exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.

I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d’Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.

Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se’ls creuen ni ells. Els cal amagar d’alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d’alguna manera.

La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d’una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d’Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d’un munt d’escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l’activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d’época entre d’altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d’aquells moments, i ho han brodat.

La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l’audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l’exposició serena dels fets ja n’hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l’exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.

Entre d’altres recursos d’internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l’Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.

A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d’Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Portada del llibre de Rick Atkinson 'An Army at Dawn'

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

Das Leben der Anderen

Els Oscars que s’acaben d’entregar han distingit Babel, un film mediocre amb un missatge esplèndid, han deixat de banda Diamante de sangre, una pel·lícula entretinguda amb molt bones intencions però massa ensucrada, i han impulsat a la taquilla l’alemana La vida de los otros, un pelicularro de cap a peus i una història imprescindible.

La vida de los otros

República Democràtica Alemana, 1984: un capità de la Stasi rep l’encàrrec de vigilar un conegut escriptor que viu amb una famosa actriu. Punt de partida d’un argument on els que es dediquen professionalment a la ficció mai no enganyen i els professionals de trobar la veritat es passen la vida actuant. Si voleu conèixer més detalls de la trama, la Wikipedia en anglès parla de The Lives of Others.

Per a mí, la pel·lícula va del difícil que és fer el que està bé en una dictadura. Situació idealitzada molts cops (que si la resistència, els maquis i tot allò) però en la que la gent ha d’anar a treballar, pagar el col·legi dels nens i arribar a final de mes, i no tothom té fusta d’heroi o temps lliure per a dedicar-se a les disquisicions polítiques. Parla també del poder que té l’art per arribar-nos al cor, tant la poesia de Brecht com la bona música tocada al piano. I parla, com no, de l’us que molts fan, no només a les dictadures però especialment en elles, d’uns ideals i un poder que han estat pensat per altres propòsits, de la corrupció d’uns i de la dignitat d’altres. La República Democràtica Alemana era 1984.

El film és l’opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, que també ha escrit el guió. Ha creat una historia captivant, on controla fins el milímetre el punt just de les emocions de tots els personatges i gairebé i tot de l’espectador, i on petits detalls expliquen molt. I l’ha rodada amb un ritme precís i una fotografia elegant que destaca la manca de gràcia que tenia aquell país del que també parlava Goodbye Lenin des d’una perspectiva completament diferent. I que ningú s’enganyi: això no és un drama polític, això és un thriller apassionant que t’agafa pel coll i no et solta fins que surten els crèdits del final.

Jo sóc més de valorar els diàlegs i la narració, però és que a banda d’un relat perfectament construit, Das Leben der Anderen ens ofereix una petita col·lecció de moments de poesia visual: la tristor del país explicada amb l’ambient d’un bar, la redempció del culpable amb el nom d’una pilota, la necessitat d’estimar i de ser estimat, la caiguda del mur i l’abandonament de l’antic sistema i el comiat final.

L’ambientació és discreta i molt eficaç. Aquest article sobre La vida de los otros a labutaca.net explica com Florian Henckel von Donnersmarck va concebre els personatges i l’ambientació. De fet, veus molt pocs escenaris, els mínims. La iluminació i combinació cromàtica de les escenes és espectacular: colors càlids a l’apartament dels artistes, reflectint el caliu de les seves vides; vestuari i decoració grisa en el cas del policia, puntuant la tristor i buidor que pateix; una habitació fosca és el lloc des del que es realitza l’espionatge, subratllant la vergonya.

Es veu que a Alemanya va tornar a engegar el debat sobre aquella época, mai no suficientment valorada amb objectivitat. El cert és que el film pot alimentar moltes tertúlies sobre Política, Història o anàlisi del comportament humà. Hi ha un munt de pel·lícules on un personatge sacrifica quelcom important per diners, poder o la família; aquí veiem on pot arribar la gent per la seva vocació; la contemplació de l’art pot de debó canviar la percepció política? De debó que havia gent que creia en ideals purs i que tots els que manaven eren bons? I d’altres qüestions apassionants que sorgeixen durant les dues hores i mitja que dura el film.

A mi em van semblar només cinc minuts i em van deixar amb els ulls humits.

Salut i sort,
Ivan.

Florian Henckel von Donnersmarck
Das Leben der Anderen
Bayerischer Rundfunk / Arte / Creado Film / Wiedemann & Berg Filmproduktion, 2006.

Mares treballadores a Alemanya

Fa dies que tenia pendent comentar la polèmica que hi ha a Alemanya pel tema de les llars d’infants. Avui, dissabte de la setmana en que hem viscut el dia de la dona treballadora, sembla una data adient per a parlar-ne.

Em vaig enterar gràcies a La Vanguardia. Es veu que a Alemània només el 12% dels infants troben plaça a una llar d’infants, i Ursula von der Leyen, la Ministra de Família que és democristiana i mare de set fills, vol augmentar el nombre de llars d’infants i així facilitar que la dona no hagi de deixar de treballar. Treballar de manera assalariada, naturalment.

Ursula von der Leyen

Els sectors més conservadors i l’Esglèsia alemana han posat el crit al cel. Cito textualment de l’article de Marc Bassets:

En Alemania sigue arraigada la idea de que la madre tiene que vivir en permanente contacto con el hijo durante los primeros años de vida. Incluso existe una hiriente palabra para las madres que aparcan al retoño en una guardería: Rabenmutter, madre cuervo.

Podeu veure l’article de la Wikipedia en alemany sobre rabenmutter o també comprovar que en anglès es pot traduir com uncaring/unnatural mother.

Em sorprén que hagi una polèmica així a un país del que sempre hem pensat que és tant modern, que ara mateix està dirigit per una dona casada per segon cop i que va haver d’incorporar de manera total la dona al mercat de treball, amb tot el que això implica, pel desastre que va suposar la II Guerra Mundial. M’extranya que un país que porta anys d’estancament econòmic (estancament que ja voldria jo pel meu país, s’ha de dir) no vegi les coses de manera més pragmàtica. I em sobta que un país on el tema de la immigració porta més temps i molta més gent que a casa nostra, no es plantegi més seriosament el tema demogràfic.

A banda, hi ha el tema dels professionals de la religió. A diferència de filòsofs, escriptors, periodistes i altres variants de pensadors oficials o intel·lectuals, els capellans, monges, clergues i similars ni han de treballar per viure ni tenen pel general un contacte directe i estret amb la realitat que envolta la majoria dels seus veïns (que no s’ha de confondre amb la seva parròquia, molt més reduïda). Això fa que estiguin separats del món actual i que la interpretació que fan dels esdeveniments de començament del segle XXI continui basant-se en escriptures de fa uns quatre mil anys. A la República Federal, com a casa nostra, cada cop va menys gent a les esglèsies. Dubto que hagin deixat de creure en Deu; més aviat han deixat de voler escoltar missatges passats d’época.

Curiosament, la senyora Von der Leyen va ser rebuda amb els braços oberts pels sectors conservadors i fins i tot els catòlics (ella és protestant), ja que el que sempre ha defensat són els valors familiars tradicionals i entre ells la bondat d’una natalitat elevada pel país. Podeu veure una entrevista que li va fer l’ABC (només el titular ja paga la pena) que va ser reproduida a Iglesia.org, i una altra entrevista a Alba Digital. Com sempre, els humoristes gràfics són els que millor retraten la realitat.

De totes formes, el més important no és deixar la criatura a la guarde o estar-te a casa cuidant-la, sinó fer el que vols. I vivim en un món on la majoria de famílies no tenen aquesta elecció. Les dones de la generació anterior, tampoc la van tenir.

Salut i sort,
Ivan.