Ja　 he comentat que això de la pluja al Japó és el pa nostre de cada dia. No és pas estrany que els paraigües siguin un accesori del més habitual.

A diferència de casa nostra, aquí els senyors no porten majoritàriament paraigües negres. Els porten de qualsevol color, tot i que el blanc i el transparent (fets de plàstic) són els més habituals.

Les senyores porten paraigües més divertits, amb estampats, colors més vius i combinacions més agoserades. Avui mateix hem vist un modelo faralaes, topos blancs sobre fons vermell i amb una vora de roba blanca. Espectacular.

En un pais on la netedat es la norma esencial de convivència, què fas amb un paraigua moll quan entres a una botiga, bar o supermercat? El deixes a la porta. Al davant de cada establiment veus uns recipients on pots deixar el teu paraigua mentre ets dins i, quant surts, el reculls.

Els que hi ha a l’entrada dels museus són del tipus locker: a canvi d’una moneda que després recuperes, el pots deixar tancat amb clau. Els altres són del tipus cistell. I pel que sembla ningú no s’emporta el paraigua d’altri.

I en els grans magatzems, on entra tanta gent i caldrien uns paraigüeros gegantins? Allà hi ha dispensadors de bosses de plàstic, que s’adapten al paraigua i recullen tota l’aigua que va gotejant. Quan tornes a sortir al carrer, llences la bossa a la paperera que trobes al costat de la porta.

Japó és un país eminentment amable, pràctic i molt net. Tota la resta d’adjectius van al darrera.

Salut i sort,

Durant la primavera, a Barcelona, la pregunta és si avui plourà o no.

A Gal·les, durant tot l’any, aquesta pregunta no té sentit. És clar que plourà! El què cal saber és quants cops ho farà i a quines hores.

Cap d’ambdues preguntes té sentit durant el mes de juliol al Japó. El que cal saber és durant quants dies seguits estarà plovent a tot el país. Portem una setmana i podem comptar amb els dits d’una mà les estones no assolellades, simplement amb núvols pero sense descarregar, que ha hagut.

Bé, nosaltres només hem estat dues setmanes i potser no és una mostra prou significativa. Especialment perquè mentre érem a Kyoto ens va afectar la cua d’un tifó, el que va provocar inundacions a Okinawa. Pero pel verd que es el país i el ben muntat que esta el tema dels paraigües (ara us explicaré), sembla que aquest és un país molt plujós.

En el País del Sol Naixent, el Sol també s’agafa vacances.

Salut i sort,

Si a casa tenim el Senyor Roca, al Japó tots els waters son de la marca Toto.

Quan dic tots, vull dir que l’empresa és tant important que fins i tot té el seu propi showroom, igual que les més importants del país (Sony, Toyota, Pilot) al barri de Ginza, a Tokyo, on es pot contemplar i admirar tot el seu catàleg de productes.

A l’hotel on estavem a Ueno teniem un model electrònic. No vam fer servir totes les opcions, pero la de rentat automàtic us asseguro que és espectacular.

A una cafeteria vaig fer servir un model que tenia calefacció incorporada a la tassa.

I avui he fet servir el model tradicional japonès. Es tracta d’una mena d’otomana pero més estreta. Imagineu-vos un lavabo de senyors a un bar, pero en lloc de pujar per la paret tirat al terra, i mes allargat. Doncs també és de la marca Toto.

Val a dir que la majoria de W.C. son occidentals.

Salut i sort,

On esperarieu trobar aquest retol?

Tots els que hagueu contestat estacions de tren, de metro o edificis publics, heu perdut.

Els que hagueu dit bars i restaurants, heu encertat. En els que són grans, hi ha area de fumadors. En els petits, no hem vist prohibició pero tampoc hem vist fumadors.

Si algú ha contestat enmig del carrer, aleshores ha guanyat el premi extra.

Efectivament, pels carrers de Tokyo no veus la gent fumar. I hi ha cartells i retols enterra que recorden la prohibició de fer-ho. De tant en tant et trobes algun racó on hi ha el cartell de Smoking Area i un cendrer on els quatre viciosos que s’hi apleguen deixen les burilles.

Aquesta és una societat que va mes avançada que la nostra, no només en l’ús de les tecnologies.

Salut i sort,